Les notícies internacionals d’aquest estiu són especialment sagnants, pels diferents focus de conflicte: Síria, Iraq, Nigèria, Gaza, Ucraïna... i d’altres que sempre queden més amagats de l’interès mediàtic. Sovint ens arriben noves, i fins i tot imatges, de matances especialment esfereïdores per la seva crueltat.
 

No puc estar més d’acord amb el propòsit que es dedueix de l’enunciat d’un projecte legislatiu que s’està tramitant al Parlament de Catalunya, la «Llei de Drets de les Persones Gais, Lesbianes, Bisexuals i Transsexuals i per a l'eradicació de l'homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia».

Antonio María Rouco Varela, com bona part dels actuals membres de la Conferència Episcopal Espanyola, deu els seus principals nomenaments (Arquebisbe de Santiago de Compostel·la primer i de Madrid després, així com cardenal) a Joan Pau II. Rouco sovint s’hi ha mostrat agraït i sempre ha tingut paraules elogioses per al Papa polonès, ara a les portes de la canonització.
 

El proper dissabte, 9 de novembre, si Déu vol, tindrà lloc l’IX Jornada del Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans i dels Equips de Pastoral Política i Comunicació, amb el tema “Alçada moral i dignitat política”.
 

L’11 de setembre d’enguany, a banda de la dimensió més estrictament política amb la Via Catalana, n’ha tingut una de cívica, històrica i cultural. Coincidint amb la Diada s’ha donat inici als actes de commemoració del tres-cents ani­versari dels fets del 1714. Activitats que s’estendran al llarg d’un any, fins a l’11 de setembre de 2014.
 

Les paraules de Jesús Renau, que tenim el goig de llegir també a Catalunya Religió, sempre aporten. Sovint motiven a la pregària tant si en fa una invitació explícita com si no.

La seva nota del 25 d’agost en el blog que té en aquest portal, Sóc a la llista vermella, m’ha empès a escriure sobre el tema.

Una de les virtuts del moviment sobiranista català és la seva radicalitat democràtica. El debat, previ al de la independència, sobre el Dret a decidir pot semblar a alguns un “marejar la perdiu”, una manca de claredat en la proposta o una prudència sospitosa de manca de convicció. Però, a desgrat dels impacients –entre els que hi ha dies que m’hi compto-, cal dir que és un clar encert estratègic.

 

En la Doctrina social de l’Església hi ha dos principis especialment il·luminadors per als moments en que vivim. D’una banda el reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles i, d’altra, la primacia de la voluntat popular, democràticament expressada, per sobre dels mecanismes de la força o de la coacció en la vida política.
 

L'escola del país no està pas per sota de la "mitjana" i mereix la confiança de la societat al servei de la qual treballa. Crec que cal dir-ho, més enllà de l'autocrítica i la voluntat de millora constant que el món educatiu ha de tenir. L'ensenyament a Catalunya mereix també un més alt nivell d'autoestima.