Me van a perdonar porque este artículo caducará en 24 horas. Pero estoy asombrado de cómo algunos han convertido la elección del nuevo presidente de la Conferencia Episcopal Española en una campaña política, mediática y digital. No descubriremos ahora que en los procesos de elección de estos cargos siempre hay intereses y poder. Pero en esta ocasión quizás ha llegado a extremos casi cómicos.

La revista online per a preveres EL BON PASTOR va ser fruit directe de l’Any Sacerdotal 2009 i, més concretament, d’una conferència que va donar el Cardenal Clàudio Hummes en la Facultat de Teologia de Catalunya uns quants mesos abans del gener de 2010, data del primer número de la revista. Les paraules del Cardenal Hummes, aleshores Prefecte de la Congregació per al Clergat, amarades d’espiritualitat i saviesa, van estimular-nos a proposar un instrument que contribuís a la unió dels preveres, tant diocesans com religiosos.

Els bisbes de Catalunya han tret un petit comunicat on parlen amb autoritat sobre la realitat del país. Els bisbes han donat un pas important per sortir d’un llarg silenci mantingut en els darrers temps sobre el moment polític de Catalunya. És evident que davant dels dilemes de la societat catalana l’Església catòlica no pot estar en  silenci o amagar-se en la indiferència de la neutralitat.

Hi ha moltes maneres de classificar esglésies.

És probable que, aquests dies propers, moltes persones es refereixin al Nadal d’enguany, 2020, com el Nadal de la Covid. Aquesta denominació semblaria evident. La Covid és el gran tema, la realitat immediata a curt i, potser, a mitjà termini, a escala global. I, de fet, aquest serà un Nadal diferent en molts aspectes. Un dels més colpidors serà el dol que faran, aproximadament, un milió cinc-centes mil famílies pels qui se n’han anat d’aquest món, enduts per una pandèmia mortífera.

Un bon amic m’ha passat l’enllaç (només un fragment) del programa de TVE, “¿Quien educa a quien?”, del dilluns 23 de novembre, amb la teva intervenció, Rubén, mentre denunciaves l’anomenada llei Celaá.

No és novetat que la digitalització ens ha replantejat la manera de treballar, d’organitzar-nos, de socialitzar, de divertir-nos, de pensar i sí, també de creure. És per això que una de les dèries en què més treballem a l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura és precisament la d’esbrinar, saber i entendre el paper que juga el món digital en les diferents confessions.

No voldria pas cansar els lectors de Papers, però se’m torna a oferir la possibilitat de fer-hi l’editorial, i em suggereixen que parli de mindfulness, la paraula de moda per dir una cosa més vella que l’anar a peu.

Uno de los privilegios del trabajo universitario es la posibilidad de tener una interacción constante con los estudiantes. Una interacción mediatizada por el rol de profesor, que implica docencia, organización del trabajo, evaluación, etc ..., pero que da siempre la oportunidad de intercomunicación, especialmente en espacios como los Seminarios, más reducidos y más orientados al aprendizaje más creativo y también personal. También se da esta interrelación en los planteamientos no presenciales de ahora.

Un dels privilegis del treball universitari és la possibilitat de tenir una interacció constant amb els estudiants. Una interacció mediatitzada per el rol de professor, que implica docència, organització del treball, avaluació, etc..., però que dona sempre la oportunitat d’ intercomunicació, especialment en espais com els Seminaris, més reduïts i més orientats a l’aprenentatge més creatiu i també personal. També es dona aquesta interrelació en els plantejaments no presencials d’ara.