Els bisbes parlen de la solemnitat de tots sants

(GIEC) Els propers dies 1 i 2 de novembre, l’Església celebra la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts, respectivament, dues celebracions importants en el cicle anual de la litúrgia i que estan fortament arrelades en el Poble cristià. Són dues jornades molt significatives que ens ajuden a contemplar i aprofundir en el misteri de la comunió dels sants, a recordar la vocació universal a la santedat i a elevar la nostra pregària pels fidels difunts a la llum de la paraula de Déu i amb l’esperança que un dia ens reunirem amb ells a la casa del Pare i fruirem per sempre de la pau i l’amor.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts, així com de la sort de conèixer Jesús, de la missió, del sínode diocesà, de sant Narcís i les mosques i de la Declaració conjunta sobre la Doctrina de la Justificació.

Cinc de les cartes dominicals parlen de la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “pregar és posar-nos en mans de Déu. És pensar en Déu estimant-lo. I, al mateix temps, sentir-nos estimats pel Pare del cel”. També diu que “la pregària és més aviat un diàleg amb Déu: escoltar-lo i parlar-hi”, que “Déu és pare i amic com no n’hi ha altre. No falla mai” i que “això ens fa veure com ha de ser la pregària: plena d’estimació, de confiança, d’esperança, d’obediència”. Afirma que “nosaltres, els cristians, preguem pels vius i pels difunts”, que “per la fe, sabem que la vida continua després de la mort” i que “no viurem sempre en aquesta terra, però viurem amb Déu”. Diu que cada dia prega més pels «seus» difunts, que s’hi sent lligat, unit i agraït: els pares que el van iniciar en la fe, els avis “que ens van estimar i cuidar quan érem petits”, membres de l’estimada família, o la veïna de casa, el mestre del poble, els mossens, algun bon amic, els morts en plena joventut... Recorda que “cadascú té els seus difunts, com també té els seus sants” i que “no podem tancar aquest cercle amb la gent que hem estimat i que se’ns han avançat en el camí d’aquesta vida”. Afirma que “la ‘comunió dels sants’ és una fraternitat i una pregària universal que inclou els difunts desconeguts i també els vius mateixos”, d’aquí que “hem de pregar pels malalts greus o que estan sols, pels morts d’accident, de violència o víctimes innocents de terrorisme i de guerres”, “pels pobres i els qui sofreixen, per una Església missionera i per la seva unitat, per les vocacions, per la pau, per una Església que proclami Jesús”. Finalment, demana que “preguem per tots els qui ens acompanyen en el viatge d’aquesta vida, fins que arribem “al cel nou i la terra nova” que Déu ens ha preparat”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “és una veritable llàstima que la inèrcia dels costums, els orígens i restes paganes, i els interessos comercials hagin banalitzat i privat de sentit celebracions de gran transcendència per a la vida humana”, que “la integració de tradicions paganes en la celebració de la nostra fe respon a la voluntat de Déu que desitja que la nostra fe arreli en la humanitat, es faci cultura i que la humanitat adquireixi el rostre de Jesucrist, es cristianitzi” i que desitjaria que les adherències folklòriques de nombroses festes cristianes “no ens impedissin de viure profundament fets d'absoluta transcendència en la nostra vida”. Afirma que “la tradició ens ha deixat dues celebracions unides: el record dels morts i la commemoració dels sants” i que “això no deixa de tenir el seu sentit, però resulta antihumà banalitzar la mort i el cel”. Parla de l’actitud de banalitzar la vida i es pregunta fins a quin punt hem perdut la visió honrada i realista de la vida, així com “si oblidem o neguem el fet inqüestionable de la mort com una cosa contrària a la vida i a l'amor, en quin món de fantasia vivim?”. Recorda que “els sants són germans nostres, es van fer les mateixes preguntes que nosaltres i van buscar la veritat, i van anhelar la felicitat” i que “en ells va triomfar l'amor de Déu i en aquesta victòria descobrim el triomf de la humanitat”. Finalment, diu que “encara que la mort sigui quelcom molt seriós, davant els nostres ulls, en lloc d'oblidar-la, fer-la motiu de por o de broma, pot arribar a ser porta d'accés a la llum. Allà on viuen plenament els nostres germans en perfecta comunió d'amor, on esperem viure tots”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, es pregunta quin sentit té avui dia la celebració de tots els sants i diu que “es tracta de contemplar l’exemple de la seva vida i revifar en nosaltres el desig de respondre a la crida a la perfecció que també hem rebut, i de col·laborar des de la nostra petitesa a la reforma de l’Església i del món” i que “aquesta és la vocació de tots que no està reservada a uns quants privilegiats, sinó que és universal”. Afirma que “les celebracions d’aquests dies són també una invitació a reflexionar sobre la vida, sobre el seu sentit i sobre la seva fi”, que “una característica del nostre temps és l’obsessió per l’eterna joventut i el desig irrefrenable d’allargar l’existència” i que “no hauríem de preocupar-nos tant per afegir anys, sinó per afegir vida als anys”. Diu que “tot ésser humà cerca la felicitat a la seva manera i pels camins que considera més convenients” i que “en el fons, està cercant Déu, perquè només en Déu pot saciar la seva set de transcendència, només en Ell pot trobar la veritat, el bé, la felicitat i el repòs que anhela el seu cor”. Recorda que “el nostre pas pel món no és un fi en ell mateix” sinó que “és més aviat un trànsit efímer abans d’arribar al veritable destí: la ciutat celestial”. Finalment, demana que “no perdem el costum de visitar els llocs on reposen els nostres familiars i amics difunts” i que “no falti una oració pel seu repòs etern i pel repòs etern d’aquells difunts dels que potser ningú se’n recorda”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “entre nosaltres existeix el costum de visitar les sepultures en les quals es conserven els cossos dels nostres familiars i amics difunts, als qui aquests dies recordem d'una manera especial” i que aquestes dues celebracions ens conviden a “reflexionar sobre la meta última a la qual Déu ens crida a tots, que no és una altra que la Vida eterna”. Per això “ens alegrem per la multitud de germans nostres que han arribat a aquesta destinació de felicitat, amb el desig que els nostres éssers estimats que ja han viscut el tràngol de la mort es troben també entre ells”. Afirma que “el record dels nostres germans difunts no és per a acréixer el dolor de la separació, sinó per a despertar en el nostre cor agraïment, perquè han sigut per a nosaltres un regal de Déu” i que “no podem recordar als fidels difunts sense confessar, al mateix temps, la nostra fe en Crist ressuscitat”. Diu que “la mort implica una separació dels éssers estimats, que vivim amb dolor els qui romanem en aquest món”, que “en canvi, els qui han arribat a la Pàtria definitiva no se separen de nosaltres, perquè qui està en Déu no deixa d'estimar-nos” i que “aquesta misteriosa unió ens porta a viure amb l'esperança que el moment de la mort no suposarà únicament la trobada amb Déu, sinó que serà també el moment del retrobament joiós amb els nostres germans difunts”. Finalment, demana que “sapiguem donar gràcies a

Déu perquè, a través dels nostres éssers estimats, hem conegut el seu amor i hem cregut en Ell” i que “el missatge de la Pasqua siga la clau per a viure cristianament aquests dies”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “en aquests primers dies de novembre ens embarguen dos sentiments que permeten una experiència humana més plena i que tenen molt a veure amb la dimensió religiosa vinculada al Senyor Ressuscitat: l’alegria i l’esperança”, “l’alegria per celebrar i demanar la intercessió de tantes persones que estan al cel; i l’esperança en l’oració pels difunts”. Recorda que “un bon costum arrelat en el cor de la nostra societat és la visita al cementiri en algun moment durant aquests dies per pregar i per recordar als éssers estimats que hi estan enterrats”. Diu que es resisteix a pensar que majoritàriament és un gest rutinari i que es porta a terme “perquè ara toca això” i està convençut “de la profunditat dels sentiments de la nostra gent que vol mostrar gratitud, record afectuós i caritat eterna en l’oració”. Sobre l’alegria que ens proporciona la celebració i el record de tots els sants, afirma que “comprovar en la biografia d’infinitat de cristians que van viure amb coherència la seva fe en Jesucrist i no van lamentar mai el seu seguiment és motiu d’immensa alegria per a nosaltres” i diu que “demanem la intercessió de tots els sants perquè la nostra pròpia vida sigui atractiva i manifesti felicitat”. Sobre l’oració pels difunts, diu que “és una exigència de la nostra vida cristiana” i que “sempre ha estat present en les celebracions i en les diferents devocions seguint les indicacions dels primers escrits apostòlics i la tradició de la mateixa Església”. Finalment, ens aconsella que no trenquem aquest costum d’apropar-nos al cementiri i pregar pels nostres éssers estimats i que ens acompanyin els nostres fills i nets “perquè aprenguin a unir l’oració sincera amb l’esperança en la vida eterna com ens recomana Jesús”.

El cardenal Joan Josep Omella, recorda que “encara falten unes setmanes perquè arribi el Nadal” i que “moltes persones, tot i que saben que és molt difícil guanyar, ja han comprat el seu dècim per al popular sorteig del dia 22 de desembre”, encara que “al final, gairebé sempre la nostra il·lusió es converteix en desil·lusió”. Es pregunta què és la sort i diu que “sort és tenir un sostre on aixoplugar-nos. Sort és tenir gent que ens estimi i que es preocupi per nosaltres, o tenir alguna cosa per menjar. I sort és compartir el que som i el que tenim amb els altres, especialment amb els més pobres i necessitats”. Afirma que “el primer que hauríem de valorar és que la veritable sort és la vida mateixa que hem rebut”, “un preciós regal de Déu que ens dona l’oportunitat d’existir”. Afirma també que la vida “és un valuós do per cuidar i compartir que, si el lliurem als altres, augmenta i es gaudeix amb més intensitat”, però que sobretot la vida “és amor” i “paga la pena que la gaudim malgrat les adversitats i contratemps que ens puguem trobar en el camí”. Diu que “podem dir que la loteria ja ens ha tocat”, que “la vida és el millor premi” i que la nostra sort “és saber que Déu ens estima amb bogeria”, “és conèixer Jesús”, “és sentir-nos estimats per Ell”, “és tenir la Mare de Déu com a mare protectora”. Finalment, ens demana que “visquem la vida de manera que, quan tinguem la mort a prop i tots al nostre voltant plorin, siguem nosaltres els que somriguem pensant en el premi que rebrem” ja que “aquest somriure serà el nostre millor llegat i un gran exemple perquè les persones del nostre entorn comprenguin que la vida és el millor premi”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “el proper dia 31 d’octubre serà clausurat el Mes extraordinari Missioner volgut pel Papa Francesc”, però que “no es clausura pas l’esperit missioner de l’Església, ni la pregària missionera, ni l’interès per l’evangelització, ni la solidaritat amb les Esglésies joves, amb el seu clergat o les noves vocacions, o amb la seva infància” ja que “al llarg de l’any hem de mantenir el fervor missioner, l’interès pel creixement de les comunitats cristianes”. Diu que “en ordre a la pregària sostinguda per les missions i els missioners, per l’obertura dels cors a la llum de Jesucrist, el Papa va recomanar per a aquest Mes Missioner el rés del Rosari” i que “també això no es pot clausurar” ja que “aquesta humil pregària sempre serà valuosa”, i “es tracta que més enllà d’aquest mes marià i missioner, imitem el zel i l'impuls missioner de la Verge Maria, pregant perquè Déu ens faci millors anunciadors de Crist en cada ambient de la nostra vida”. Parla dels camins que tenim per col·laborar amb les missions. Diu que “estimem els missioners que s’han ofert personalment a ser enviats per l'Església a tot el món” i que “una manera de col·laborar amb l’esperit missioner de l’Església i els missioners és la dels fidels que escolten i mediten la Paraula de Déu, i en resar pels missioners, s’obren a aquesta dimensió eclesial, amb amor”. Finalment, ens encoratja a pregar per les missions, a ajudar amb la col·laboració econòmica les missions i els missioners i a deixar que l’Esperit ens inspiri i recorda que “a través de diverses Jornades i campanyes en favor de les missions, és possible el funcionament i desenvolupament dels territoris de missió, per dur a terme projectes d'evangelització i projectes socials”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, s’adreça a tot el poble de Déu que peregrina a la diòcesi de Vic a fi que els arribi “més personalment l’anunci joiós de la celebració del Sínode Diocesà” i diu ‘celebració’ “perquè la dinàmica sinodal té la seva font en l’Eucaristia, l’assemblea fonamental del Poble de Déu”. Afirma que “som en un canvi d’època que ens demana ‘veure nous horitzons fressant camins de nou anunci de l’Evangeli als pobres’”. Per això, “com a servidor d’aquesta Església particular, en comunió amb totes les Esglésies d`arreu del món, i en comunió amb el sant pare Francesc”, ens convoca “a tots els batejats a participar en el camí sinodal”. Diu que “el gran repte que tenim tots els qui creiem en Crist en aquesta nostra terra és el deure d’anunciar-lo de nou als nostres germans que l’han oblidat o no el coneixen” i que “hem de ser més i més portadors d’esperança per al nostre món”, però que “també hem de reconèixer que ens cal entrar en un camí d’autèntica conversió, a fi que la renovació de l’Església –tan necessària!– no sigui superficial, sinó des del més íntim del cor”. Recorda que aquest camí sinodal “demana la participació de tots, sense cap exclusió”. Per això, diu que “per a fer el camí del Sínode tots ‘necessitem pregària, penitència i adoració’”, demana que “molts trobeu el temps i el desig per a participar en els grups sinodals” i confia que, “els qui sigueu escollits, acolliu la crida a formar part de l’assemblea sinodal”. Finalment, diu que compta “amb tots vosaltres, germans i germanes!” i encoratja els feligresos a fer “el ‘camí junts’, que és el Sínode, «a fi que el “somni” de Déu per a la nostra Església de Vic es faci realitat per a la salvació dels homes i per a la glòria del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant»”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “després del pregó de les fires, quan s’encenen els focs d’artifici, damunt la plaça cau una pluja de mosques de paper per recordar que celebrem sant Narcís”, recorda que en la vetlla del sant amb els joves, algun any, ha reflexionat “sobre aquest fet –que sembla llegendari– de les mosques que sortien del sepulcre del nostre sant patró per foragitar els soldats francesos que havien envaït la ciutat”. En la història de sant Narcís i les mosques, pensa que “es vol magnificar el fet d’haver-se deslliurat de l’exèrcit estranger que havia envaït la ciutat i, alhora, la resistència dels gironins per vèncer els qui volien dominar-los” i diu que “avui potser ens cal preguntar quin sentit pot tenir aquest llegenda en relació amb el nostre patró, sant Narcís, i amb les mosques alliberadores”. Es pregunta “quines mosques han de sorgir avui des del sepulcre de sant Narcís per afrontar els reptes que vivim com a cristians i ciutadans per acollir, viure, celebrar i testimoniar la Bona Notícia de l’amor i la llibertat que ens proposa Jesucrist” i respon que hauria de sorgir la mosca que “foragita tot allò que ens deshumanitza, ens esclavitza i posa en perill la nostra dignitat i la de tota persona”, “la mosca per alliberar-nos de tota ignorància i de tot allò que ens allunya de Jesús”, la mosca que “venç les incoherències que podem viure com a cristians”, la que “foragita de nosaltres la temptació de l’individualisme, que sempre engrandeix el ‘jo’ i no té en compte els altres”, la que “destrueix els nostres prejudicis en relació amb els qui són diferents, els immigrants, els forasters”, la que “mata l’egoisme, la gelosia i, sobretot, els drets humans”. Finalment, ens desitja unes bones Fires viscudes en fraternitat, joia i civisme.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, recorda que “el dia 31 d’octubre vinent, dia de la Reforma, farà 20 anys que catòlics i luterans firmaren la Declaració conjunta sobre la Doctrina de la Justificació” que “es tracta d’un consens diferenciat sobre la doctrina que explica com Déu ens salva i com som alliberats del pecat i és possible una vida santa”. Diu que “aquesta signatura va suposar alhora que catòlics i luterans declaréssim que les condemnes mútues, expressades en el passat, ja no eren aplicables”. Diu també que aquesta declaració “afirma que catòlics i protestants, tot i les nostres discussions sobre conceptes com justificació, santificació, mèrit, etc., coincidim que: som salvats exclusivament per la gràcia de Déu, només l’amor de Déu, l’Esperit Sant, és font del perdó dels nostres pecats; en aquest perdó som fets justos, agradables a Déu, i podem obrar el bé”. Comunica que “l’Església ens proposa que aquesta setmana, el dia 31 d’octubre, a nivell local, es promogui una trobada d’oració amb la participació de catòlics i evangèlics”. Desitja que “tant de bo les parròquies que conviuen a la vora de comunitats evangèliques s’animin a promoure aquest encontre”. Finalment, informa que al web del bisbat de Solsona “trobareu una proposta de vetlla de pregària ecumènica que, si més no, us pot ser útil per a fer-vos un xic més capaços de la importància d’aquest document i del camí cap a la unitat visible amb els protestants” i que “també us pot servir per a una estona de pregària personal”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.