Els bisbes parlen de ser poble d'acollida

(GIEC) Al món hi ha 232 milions de persones migrades, de les quals 65 milions s’han vist forçades a deixar casa seva per un conflicte armat i 21 milions són refugiades per motius polítics. Milers de persones han perdut la vida al Mediterrani, quan intentaven creuar la barrera invisible entre el nord i el sud, entre Europa i Àfrica. Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de ser poble d’acollida, així com de les donacions de sang, dels 25 anys de l’ordenació episcopal, de la pregunta inquietant, del Camí de Nolasc, del curs pastoral, de la missió de l’educador cristià, de concrecions per a aquest curs i de la catequesi.

El cardenal Joan Josep Omella, recorda que en aquests moments, el Mediterrani “és el major cementiri de migrants del món. Prop de 34 mil persones han perdut la vida intentant creuar-lo entre els anys 2000 i 2017” i “s’ha convertit en una abominable tomba per a la consciència d’Europa”. També recorda que “milers de persones volen entrar al nostre país” i diu que “tenim un gran estrip en el teixit social que cal adobar amb urgència”. Informa que el setembre de 2015 Càritas Diocesana de Barcelona va posar en marxa “el Servei d’ajuda a les persones refugiades, un programa que n’atén actualment 104, procedents de països que poden optar per asil o refugi. Aquestes persones són acollides en pisos de Càritas, de particulars, de parròquies o ordes religiosos”. Així mateix, recorda “els quatre verbs que el papa Francesc ens proposa conjugar per orientar el nostre esforç a favor d’aquests col·lectius”: acollir, protegir, promoure i integrar. Diu que “hem d’esforçar-nos més per acollir i integrar les persones migrants i refugiades a la nostra diòcesi”, que “des d’Europa cal afavorir el desenvolupament econòmic d’Àfrica i crear ocupació als països del continent més empobrit del món”, que “acollir el foraster implica ser receptiu a la crida de l’altre” i que “sovint, els prejudicis, la por, la desconfiança, la comoditat… ens impedeixen una actitud d’acollida”. Finalment, ens convida a tenir en compte que “la mobilitat humana és una oportunitat pel desenvolupament dels pobles en origen i en destí”.

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, parla de “gestes que mereixen la nostra admiració i aplaudiment”, però també d’altres que, “sent més discretes, estan al nostre abast per salvar vides alienes”, com ara “les donacions de sang, una mena de vasos comunicants de la solidaritat amb què es rescaten d’una mort inevitable persones malaltes o accidentades”. Recorda que el 13 de maig de 1981 sant Joan Pau II “va sobreviure gràcies a aquesta beneïda pràctica”, ja que després de l’atemptat, el Papa, “que havia perdut molta sang, va rebre transfusions salvadores que van permetre efectuar l’operació”. Afirma que des de la seva arribada a Tarragona ha procurat secundar “aquesta pràctica de la donació de sang, que té dues característiques principals: és voluntària i es fa sense cap afany de lucre”. Destaca que “tots podem salvar vides”, amb “gestos muts de solidaritat” i que es tracta d’una “exigència de caritat si estem en condicions físiques per fer-ho”. Finalment, mostra la seva gratitud “als bancs de sang, als qui els gestionen i als milers de donants que acudeixen a la seva crida, molts d’ells anualment”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que el proppassat dia 5 de setembre es van complir els 25 anys de la seva ordenació episcopal a la Catedral de Barcelona. Diu que “és moment oportú per a mirar enrere amb agraïment i donar gràcies a Déu pel do rebut, amb tots vosaltres, la família meva en la fe, que Déu m’ha regalat, els germans a qui he d’estimar i servir, amb totes les meves forces, guiat sempre per l’Esperit de Déu”. Pregunta com el salmista “Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet?”, i també es respon: “Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la salvació”. Agraeix vivament “la bella Carta personal que el Sant Pare Francesc m'ha dirigit a mi i a la Diòcesi d'Urgell, amb motiu d’aquests 25 anys de la meva missió episcopal, tal com li ho deia en la meva resposta de finals d’agost” en la qual “també li expressava la meva i la nostra comunió amb la persona del Papa Francesc, en moments d'atacs durs i immerescuts, pregant per la seva missió, perquè Jesucrist el cuidi i el sostingui”. Així mateix, ens anima a continuar pregant pel Sant Pare, “per les seves intencions i la seva salut, la seva valentia i la seva fermesa en la fe i en la reforma eclesial”, i per ell i per la Diòcesi.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “en no poques ocasions escoltem de Jesús preguntes veritablement inquietants. Preses seriosament, tal com ha de ser, ens deixen perplexos, sense atrevir-nos a donar una resposta clara”. I posa com a exemple “la interpel·lació que adreça Jesús als seus deixebles sobre el que pensen respecte a la seva pròpia identitat: “I vosaltres, qui dieu que soc jo?””, una pregunta que “és ben concreta i amaga una clara intenció: suposa que l'opinió dels seus deixebles pot ser diferent de l'opinió “de la gent””, ja que “ells viuen la proximitat, la presència quotidiana de Jesús i, en principi, són els seus seguidors”. Afirma que “la resposta de Pere és sincera i està dins del que és correcte: “Tu ets el messies”, però recorda que la conversa segueix amb aquest aclariment decisiu de Jesús: “no dir això a ningú i anunciar que el Fill de l'Home (ell mateix) havia de patir molt, ser rebutjat per les autoritats, morir a les seves mans i ressuscitar”. Destaca que “Jesús ens adreça a tots, i a l'Església com a tal, aquella mateixa pregunta”. Finalment, suggereix que “potser la nostra resposta a la pregunta de Jesús s’ha de formular més amb la vida que amb les paraules”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, recorda que el dimecres 8 d’agost va tenir una trobada molt interessant i agradable a la ciutat de Terrassa “amb prop d’un centenar de joves d’escoles i obres mercedàries, acompanyats per diversos religiosos de l’Orde de la Mercè” que estaven fent “el Camí de Nolasc, una ruta a peu des de Sant Ramon de la Segarra fins a Barcelona amb motiu dels 800 anys de la fundació de l’Orde de la Mercè”, un camí “de la llibertat i de l’alliberament”. Expressa que “la celebració enguany del vuitè centenari ha d’impulsar-nos a proclamar, amb més força i valentia, l’any de gràcia del Senyor a tots aquells que, en definitiva, necessiten la nostra paraula mercedària d’encoratjament i d’alliberament” i que “el carisma mercedari té plena actualitat”. Diu que “la família que treballa a la Pastoral Penitenciària, a la perifèria del món de la privació de llibertat, ha d’estar atenta, «en sortida», prenent la iniciativa, seguint el carisma mercedari”. Finalment, demana que “Sant Pere Nolasc ens ajudi a propiciar aquest alliberament que Déu vol per als seus fills i filles” i agraeix i encoratja “als fills de Sant Pere Nolasc pel seu treball i per la seva vivència d’aquest carisma d’alliberament”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “amb la celebració de la Jornada diocesana i Dia de la Catedral, donem el tret de sortida al curs pastoral de la nostra diòcesi”. Un curs en el qual “som convidats a escoltar, de nou i en primera persona, la crida a sortir per a oferir a tothom la vida de Jesucrist, amb un lema ben clar: «Tots som enviats!»”. Recorda que “el Pla Diocesà de Pastoral vigent, «l’alegria d’evangelitzar», ens esperona a ser una Església en sortida missionera” i afirma que “ara, en aquest curs, se’ns demana sortir tots al carrer, trucant a les portes i convidant les persones a descobrir la bellesa de l’amor de Déu”. Recorda que “aquesta crida a sortir en missió és urgent” i que “en les parròquies dels nostres pobles i ciutats hi ha moltes «perifèries»”, persones que “no han escoltat mai l’anunci de la fe cristiana”. Finalment, agraeix a Déu que s’hagin iniciat a la diòcesi de Vic “experiències de primer anunci” i que “vagin en augment”, desitja que “tant de bo que siguin moltes les parròquies i comunitats que facin seva la crida d’aquest any!” i els assegura que, “si ho fan, descobriran l’alegria d’evangelitzar”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, afirma que “la vida dels xiquets i joves cristians es desenvolupa en diferents àmbits: la família, el centre educatiu i la parròquia” i avui vol dirigir-se “als professors, especialment a aquells que imparteixen la religió catòlica en els centres educatius, als que treballen en col·legis de titularitat eclesial i als que se senten cristians”, per a recordar-los que “el vostre treball és important, tant per a l'educació en els valors humans com en la vivència de la fe”. En primer lloc, diu que “un educador que vol viure la seua missió com a cristià ha de cuidar la competència humana i professional, les tècniques pedagògiques i la formació intel·lectual, esforçant-se per mantenir una relació amb els alumnes que desperte la confiança mútua”. Afegeix que junt a això “el professor cristià ha d'arribar a viure una relació equilibrada entre fe i cultura. Ha de respectar l'autonomia d'aquestes dues realitats sense confondre-les i saber integrar-les”, així com “caracteritzar-se per una síntesi equilibrada en les relacions sempre difícils entre fe i raó” i “donar testimoniatge amb naturalitat, “de què és possible viure la fe en comunió amb l'Església”. Finalment, els demana “que no us desanimeu, que cregueu en el valor del vostre treball i no oblideu que si us mou el desig de cercar el bé per als alumnes, el vostre esforç produirà més fruit del que us imagineu”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, concreta les coses que “volem posar a la pràctica a totes les comunitats cristianes de la nostra diòcesi durant aquest curs, tercer i últim del Pla pastoral que vam proposar el mes de setembre de l’any 2016”. Recorda les línies d’actuació descrites en el Pla pastoral. Diu que “durant un primer curs vam reflexionar sobre la nostra responsabilitat i missió com a persones concretes i amb la mirada posada en el seguiment de Jesucrist”, que “el segon curs ens vam preocupar de les parròquies, per transformar-les en millors espais d’acollida i d’evangelització” i que “en aquest tercer volem incidir en la formació dels agents de pastoral a tots els nivells com a resposta més eficaç als reptes que l’Església es planteja en aquests moments”. Afirma que “la gran preocupació de la nostra diòcesi en aquest moment és potenciar tots els instruments de formació al nostre abast” i que “durant aquest curs tots ens esforçarem per col·laborar en les diferents etapes de la formació”. Finalment, espera “que tots us sentiu orgullosos de poder aplicar a la vida diària de les parròquies les propostes reflexionades per altres”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que en la visita a les escoles i a les parròquies, se li acosten alguns infants i li diuen: «Jo vaig a la catequesi» i que ell els felicita, els anima i els comenta que així, doncs, van a una escola molt especial, que és l’escola de Jesús. Afirma que “es constata que alguns pares ja no es plantegen la possibilitat de la catequesi per als seus fills. Pensen en activitats extraescolars «que els siguin profitoses», però no valoren que la catequesi sigui important per a la formació dels seus fills” i que “també constatem que després de la comunió molts infants no continuen la catequesi”. I intenta respondre a la pregunta: “per a què serveix la catequesi?”. Diu que “a la catequesi descobriran que Déu se’ns ha donat a conèixer”, “coneixeran Jesucrist i la seva proposta de vida, que és la més humana”, “comprendran i es prepararan per a les celebracions dels sagraments”, “aprendran les actituds fonamentals per a la vida, les virtuts i els valors, però alhora el perquè d’aquestes actituds i d’aquests valors”, “escoltaran respostes a les preguntes més importants de la vida”, “coneixeran testimonis vivents de Jesucrist: els catequistes i altres cristians”, “aprendran a pregar”, “podran fer experiència que ells són Església”, “educaran la dimensió religiosa, transcendent, de la persona humana”. Finalment, encoratja els pares a portar els fills a la catequesi i anima els infants a anar a la catequesi.