Els bisbes parlen de la Santíssima Trinitat i de la Jornada Pro Orantibus

(GIEC) Diumenge 12 de juny, solemnitat de la Santíssima Trinitat, l’Església celebra la Jornada Pro Orantibus, dedicada a aquells homes i dones que han optat dins l’Església per la vida contemplativa. Amb el lema “La vida contemplativa: llum en el camí sinodal”, aquesta Jornada ens convida a pregar per totes aquelles persones que ho han deixat tot per a contemplar el Senyor, que es converteixen en testimonis de la Llum i que dediquen la seva vida a pregar per l’Església i pel món.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Santíssima Trinitat i de la Jornada Pro Orantibus, així com de l’univers de Dostoievski, de tenir cura del món, dels altres i d’un mateix, de grups sinodals, de l’objecció de consciència, de la caritat cristiana i de la dinàmica de la sinodalitat.

El cardenal Joan Josep Omella diu que “vivim en una societat materialista, acostumada a les presses, en la qual es valora més tenir i fer que ésser” i que “és per això que moltes persones no comprenen bé la vocació a la vida contemplativa”. Afirma que “els monjos i les monges es retiren del món per viure de manera humil i discreta”, que “les persones que es consagren a la vida contemplativa ens ajuden a valorar més la nostra vida senzilla de cada dia” i que “és en la vida ordinària on ens trobem amb Déu i aprenem a estimar els nostres germans”. Expressa que “molts contemplatius viuen al cor de les ciutats, però també en llocs apartats en íntima comunió amb la naturalesa” i que “viuen la major part del dia en solitud, envoltats de silenci”, “un silenci habitat per la Trinitat”. Considera que “el testimoni de la vida monàstica pot ajudar-nos, en un món ple de soroll, a trobar un temps de silenci per estar a soles amb el Senyor”. Destaca que “la pregària és la tasca principal d’aquells que han rebut del Senyor la crida a la vida contemplativa”, que “la pregària no els aïlla del món, sinó que els uneix a Déu i als seus germans” i que “la pregària porta el segell de la Santíssima Trinitat”. Manifesta que “els contemplatius ens ensenyen a trobar Déu en la creació, en els esdeveniments de la nostra vida i en el dolor dels pobres, dels malalts i dels que pateixen solitud”. Finalment, diu que “la vida contemplativa es pot comparar a les arrels d’un arbre”, ja que “aquestes romanen sempre ocultes, però per mitjà de la pregària fan que la saba arribi a tot l’arbre de l’Església i del món” i demana que “preguem a la Santíssima Trinitat per tots aquells que han rebut la vocació a la vida contemplativa”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que aquest diumenge “celebrem la festa del Déu més íntim i pròxim”, la “festa de Déu únic i tri, Pare, Fill i Esperit Sant”. Afirma que “la Trinitat és un exemple clar que l’Església no va fabricar les seves creences, sinó que es va trobar davant el repte d’assimilar el que li venia donat en la Revelació” i que “per fer-ho l’Església va recórrer a totes les forces que Déu ens ha donat per a descobrir i viure aprofundint en la veritat i, en conseqüència, ser feliços”. Expressa que “així, l’Església va aprendre de la Trinitat, no sols el secret íntim de Déu, sinó també el que significa ser persona, en què consisteix la relació amb els altres, què vol dir estar en comunió fraterna, en definitiva, què és realment estimar”. Manifesta que “Déu no s’ha revelat per a donar una lliçó de filosofia, sinó perquè, en rebre la seva Veritat, visquem en ella i ella en nosaltres; que visquem en Déu Trinitat i Ell en nosaltres” i explica que “si això s’esdevingués realment, les coses canviarien de manera radical”, per exemple, “la vida de la família”: “Es veuria que l’amor, com a donació mútua, és sempre fecund; que el tracte personal, inclòs el gest, la paraula, la trobada sexual, s’obre a una fecunditat que abasta tota la vida i es projecta al món…”. Destaca que “segons el pla de Déu, l’Església és un reflex de la comunió de germans que produeix l’Esperit allà on és” i que “així com diem, tot pensant la Trinitat, que l’Esperit, l’amor de Déu, “tanca” la unitat del Pare i del Fill, així també aquest mateix amor ens uneix a tots en una sola comunió”. Finalment, diu que “per això, el Déu Pare, Fill i Esperit, és el Déu més íntim i pròxim, que cal descobrir i viure cada dia, a mesura que creixem en l’amor”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que “avui l’Església celebra la solemnitat de la Santíssima Trinitat” i que “amb aquesta expressió els cristians fem referència al misteri de Déu mateix, al misteri del seu ésser”. Recorda també que “avui l’Església celebra també la jornada Pro Orantibus, és a dir, per aquelles persones, els monjos i les monges contemplatius, dedicats a Ell només, a pregar pel món, a lloar-lo en lloc nostre”. Diu que “arribar a conèixer el misteri més íntim de Déu, que són tres persones en un sol Déu, això ningú mai no hauria pogut imaginar-ho ni pensar-ho ni descobrir-ho si no ens ho hagués revelat Ell mateix” perquè “ha estat Jesús qui als Evangelis ens ha deixat la presentació més profunda de Déu mateix, de qui és i de com és Déu”: “Que Ell, Jesús, és el Fill, i que per tant hi ha un Pare, i que hi ha un Esperit Sant”. Demana que pensem “què pot significar que Jesús comparteixi la seva vida, la seva intimitat, el seu ésser descobrint allò més íntim que porta al cor, compartint-t’ho amb nosaltres” i considera que “tots entenem que quan una persona fa això és perquè hi té molta confiança, molta estima, i fins i tot molt d’afecte, d’amor, en definitiva”. Afirma que “això és el que ha fet Déu amb nosaltres, amb els homes que ha creat” i que “així tota la revelació ha arribat al seu moment culminant en enviar-nos al seu mateix Fill”. Finalment, diu que “avui l’Església celebra aquest misteri de la Santíssima Trinitat”, “el misteri d’un sol Déu en tres Persones que s’estimen i ens estimen, perquè Déu és amor”, “un misteri d’amor i d’intimitat, un misteri que ens manifesta la confiança que ha dipositat en nosaltres”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “Tamara Djermanovic ens ofereix una visió a l’abast de tothom de l’obra de Dostoievski”, el qual «ha baixat a les profunditats de l’ànima humana i ha descrit els cels i els abismes que s’hi troben». Afirma que “per a Dostoievski, som nosaltres els qui en darrer terme tenim la llibertat de decidir com serà la nostra existència” i que “aquest credo fa que la vida valgui la pena malgrat les seves contradiccions”. Recorda que “és a la novel·la Els dimonis on Dostoievski retrata els joves contagiats per les noves idees que s’emparen sota les banderes del socialisme, el nihilisme i l’ateisme”. Explica que “la idea de cometre un crim «en interès de la humanitat» ocupa el centre de Crim i càstig, amb la figura de Raskólnikov, que defensa transgredir certes normes si així ho exigeix el bé dels altres”. Exposa que “Els germans Karamázov, l´última gran novel·la de Dostoievski, presenta tres germans —Dmitri, Ivan i Alekséi—, amb tres actituds diferents enfront de la vida”: “Alekséi troba en el monestir «una sortida ideal per a la seva ànima, ansiosa per elevar-se vers la llum de l’amor»”; Ivan “incita a matar”, “inculca les seves idees a un ignorant —el fill bastard— i aquest es presta a cometre el parricidi” i “Dmitri, el més autobiogràfic, és apassionat i irracional; estima la vida i els plaers, però a la vegada es preocupa i sofreix pels altres”, mentre que “Fiodor, el pare, és l’encarnació del principi «si Déu no existeix, tot està permès»”. Finalment, diu que “un vell monjo, Zòsim, entén tothom i ho perdona tot”, que “intenta conciliar els destins dels altres mitjançant l’amor com una força viva que està a l’abast de tots” i que “per a ell, el més important és l’amor realitzat, perquè sense la seva força tampoc no es pot creure en Déu”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “la Càtedra de Pensament Cristià del nostre Bisbat, que dirigeix el Dr. Francesc Torralba, en la seva 19ª edició del passat mes de maig, va tractar una temàtica ben actual: “Cap a una societat de la cura” amb l’ajut de tres bons ponents: Javier de la Torre, de la Universitat Pontifícia de Comillas (Madrid), Ester Busquets, de la Universitat de Vic, i el mateix Francesc Torralba, de la Universitat Ramon Llull”. Afirma que per al Dr. Javier de la Torre, “el nostre planeta viu un moment de gran desgast: pèrdua de la biodiversitat, canvi climàtic, acidificació dels oceans, desforestació” i que “la cura del món és imprescindible, i cal portar-la a terme no des de la distància de la teoria, sinó des del concret, des de la proximitat de la vida real concreta”. Explica que “la Dra. Ester Busquets va presentar la cura dels altres a partir de quatre eixos fonamentals: la vulnerabilitat de les persones, la cura dels altres, la necessitat de la continuïtat en la cura i la millora del que ja fem actualment per cuidar els altres” i que “va parlar de Tolstoi i de la paràbola del “Bon Samarità”, per aprofundir en la preocupació per l’altre, i la vinculació amb el desconegut”. Manifesta que “la tercera reflexió, del Dr. Francesc Torralba, va distingir la cura d’un mateix del narcisisme”, que “tenir cura d’un mateix inclou dues dimensions: cos i ànima” i que “la cura de l’ànima per Torralba, inclou tres elements fonamentals: l’ús de la paraula quan serveix per a expressar-nos i fer bé als altres; la comunitat i el perdó”. Finalment, diu que “cal que tinguem cura del nostre ésser, de la naturalesa, de les institucions, del món, dels nostres vincles i dels valors que fonamenten la vida en pau i harmonia” i que “tenir cura és vetllar i protegir la realitat: és una forma concreta d’estimar”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “dedicar temps i esforços al que és comú amb altres constitueix una expressió d’estima a les persones que configuren aquesta realitat comuna, i, a més, una clara opció per aquest «nosaltres» com a entitat a consolidar i millorar” i que “és això el que els grups del nostre Sínode per l’Esperança han fet des de principis de l’any 2020 fins ara, juny del 2022”. Reconeix que “no fou fàcil, constituir els grups sinodals” i que “es va intentar de presentar-ho de la millor manera possible i a bastament, a fi que ningú no pogués dir que no havia sentit la invitació a participar en els grups que es constituïen arreu del bisbat”. Recorda que “el Sínode Diocesà té com a característica la crida a tots els membres que configuren l’Església particular, perquè aquests, des de la seva llibertat, puguin implicar-se, dins les seves possibilitats, en el camí sinodal”. Expressa que “hem d’agrair al Senyor el do de moltes persones que arreu del bisbat han fet l’esmentat camí” i que “per a ells ha estat com l’experiència del deixebles d’Emaús, que, tot caminant, en el diàleg i l’escolta, en la lectura de la Paraula de Déu, van anar veient com el seu cor s’abrusava per la presència de Crist enmig d’ells”. Constata, “fent lectura atenta de totes les reflexions i aportacions que ens han fet arribar els diferents grups, que ha estat molt rica l’aportació de tots ells” i exposa que “ara ens pertoca recollir-ho i sistematitzar-ho en un document, que anomenem Instrumentum laboris, el qual ha de ser la base dels diàlegs i deliberacions de l’Assemblea Sinodal”. Finalment, dona gràcies als membres dels grups sinodals” i els encoratja a continuar caminant i expressa que “el Sínode per l’Esperança segueix avançant”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “en una situació cultural, en la qual socialment i legalment es reconeixen l’avortament i l’eutanàsia com a «drets» que han de ser protegits, i s’aproven lleis inspirades en antropologies que absolutitzen la voluntat humana, sovint ens podem trobar davant conflictes entre el que les lleis accepten o promouen i les exigències de la pròpia consciència moral” i que “en aquests casos, el creient està cridat a actuar des de la llibertat que ens ha estat regalada en Crist, sense deixar-se intimidar per les conseqüències que puguen derivar-se de la seua fidelitat al Senyor”. Expressa que “moralment no es pot prestar una col·laboració directa a aquelles accions que tinguen com a objectiu l’eliminació d’una vida humana ni en el seu començament ni en la seua fi” i que “les institucions catòliques deuen també oposar-se a que en elles es realitzen aquestes accions”. Considera que “atès que l’Estat ha de protegir el dret a la llibertat religiosa, hauria de reconèixer el dret a l’objecció de consciència de les persones i institucions en aquests casos”. Recorda que “ens trobem també amb lleis inspirades en ideologies que tot ho fan dependre dels desitjos i de la voluntat humana” i que “el deure dels cristians de respectar la dignitat de qualsevol ésser humà, d’estimar-lo com un germà i de recolzar-lo en qualsevol circumstància de la vida, no implica l’assumpció de principis contraris a la visió cristiana de l’home”. Finalment, diu que “prendre les decisions per a complir aquests deures morals requereix sovint el do de fortalesa” i que “qui no es deixa vèncer per la por arriba a descobrir la vertadera llibertat que únicament es troba en Crist”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “els cristians intentem al llarg de la nostra vida atendre de manera simultània sis accions que solem repetir moltes vegades per evitar l’oblit i l’exigència del seu compliment”: l’escolta de la Paraula, la celebració dels sagraments, l’oració, la vida moral, la integració en una comunitat i l’anunci de la fe als altres”, sis accions que podem concretar també “amb sis verbs que hem d’aprendre a conjugar sempre, amb independència del nostre estat d’ànim o dels nostres gustos personals: escoltar, celebrar, pregar, viure, reunir-se i anunciar”. Recorda que la festa del Corpus, que celebrem el diumenge, 19 de juny, “té com a dos vessants: el Dia de Caritat i el d’Adoració de l’Eucaristia pels carrers i places dels nostres pobles” i que si unim els dos vessants “estem posant el fonament de la vida cristiana amb les sis accions esmentades més amunt i enfortint la nostra pertinença a la comunitat eclesial al servei de la societat”. Ens vol animar a que parem esment “a les activitats que desenvolupa Càritas Diocesana i que sintetitza en una memòria anual que s’ha presentat aquests dies als mitjans de comunicació social i a tots els sectors de la nostra societat”. També destaca que “la presència de Càritas parroquial és notòria”. Finalment, fa una referència a l’Eucaristia, “sense la qual tot el que hem dit no tindria sentit cristià” i diu que “el fonament de la caritat radica en l’Eucaristia a la qual adorem en el sagrari i als nostres carrers” i que “ens n’alimentem en la celebració sacramental i ens mostra el camí per compartir tot el que és nostre amb el proïsme”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “en una Església sinodal és molt important la participació de tots els fidels”, però recorda que “l’Església és una comunitat estructurada, on hi ha diversitat de ministeris i funcions”. Expressa que “en la sinodalitat, tal com viu l’Església, s’articula, per tant, la vocació pròpia dels fidels i la responsabilitat dels ministres ordenats”. Recorda que “al document de la Comissió Teològica Internacional sobre la sinodalitat es distingeix entre el procés de discerniment per elaborar una decisió i la decisió pastoral”, que “durant el procés tothom té dret a intervenir”, que “tota la comunitat, amb la rica diversitat dels seus membres, és convocada per pregar, escoltar, analitzar, dialogar, discernir i aconsellar perquè es prenguin les decisions més conformes a la voluntat de Déu”, però que “la decisió pastoral és competència de l’autoritat del sacerdot (en el cas d’una parròquia), del bisbe (en l’àmbit diocesà) i del Papa (per a l’Església universal)”. Considera que “la dinàmica de la sinodalitat és circular, perquè connecta el “sensus fidei” de tot el poble de Déu, amb el discerniment que s’obra als diversos nivells i amb l’autoritat de qui exerceix el ministeri pastoral de la unitat i del govern” i afirma que “aquesta circularitat promou la dignitat baptismal i la corresponsabilitat de cadascú, alhora que reconeix i valora el ministeri específic que correspon als Pastors”. Manifesta que “el papa Francesc descriu l’Església sinodal com una “piràmide invertida”, on el vèrtex es troba sota la base” i que “per això, la funció dels preveres és posar-se al servei del poble”. Finalment, diu que “a l’Església, qui té autoritat ha de fer-se el més petit i el servidor de tots”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: Barcelona, Girona, Lleida, Sant Feliu de Llobregat, Solsona, Tarragona, Terrassa, Tortosa, Urgell, Vic.