Els bisbes parlen de santa Maria Magdalena i de sant Jaume

(GIEC) El dia 22 de juliol, per exprés mandat del papa Francesc, l’Església celebra la festa de santa Maria Magdalena, “apòstol dels apòstols”, destacant el paper important d’aquesta santa en l’anunci de Crist ressuscitat als mateixos apòstols. Santa Maria Magdalena és una de les deixebles més fidels i un exemple d’evangelització per a tota l’Església, anunciant el missatge joiós central de la Pasqua.

D’altra banda, el dia 25 de juliol l’Església celebra la festa de l’apòstol sant Jaume, anomenat el Major, un dels apòstols de Jesucrist, fill de Zebedeu i germà de Joan Evangelista, que formà part, amb aquest i amb Sant Pere, del grup de deixebles predilectes de Jesús. Segons la tradició, evangelitzà les terres de la Hispània i, segons aquesta mateixa tradició, el seu sepulcre es conserva a la catedral de Compostel·la.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’aquests sants, així com de respectar l’honra de tots, de Tomàs More i el bon humor, del temps de colònies, de les vacances, del pelegrinatge a Santiago i de l’exhortació apostòlica del papa Francesc, Gaudete et exsultate. Dues de les cartes dominicals parlen de sant Jaume. El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, ens convida a reflexionar sobre alguns moments de la vida de l’apòstol sant Jaume, “que és un dels tres que més a prop van estar del Senyor” i que “fou abans de res un amic de Jesús”, “formava part del grup dels primers deixebles que Ell va cridar”. El bisbe Benavent ens fa notar que “junt amb Pere i el seu germà Joan, Jaume va compartir alguns moments singulars de la vida del Senyor: l'esdeveniment de la Transfiguració i l'oració en l'hort que va precedir al seu empresonament”, en els quals “descobrim el que és essencial en tota relació d'amistat: compartir totes les circumstàncies de la vida, tant les alegries com les dificultats”. A més, diu que “també Sant Jaume va haver de ser educat per Crist per aprendre a seguir-lo desinteressadament” i recorda quan Jaume i el seu germà (versió de Marc) o la seua mare (versió de Mateu), “li van demanar a Jesús ocupar els primers llocs en el seu regne”. Finalment, recorda també que sant Jaume “va ser el primer dels apòstols que patí el martiri, manifestant així que era un vertader amic de Jesús i que havia après la lliçó: que un autèntic deixeble és aquell que segueix el Mestre sense cap ambició humana”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda la festa de l’apòstol Sant Jaume i el seu pas per la ciutat de Lleida i com el va impressionar, des del primer moment, la processó dels Fanalets. Li sembla oportú recordar la figura de l’Apòstol, el camí que passa per mig Europa i que acaba a la seva tomba de Compostel·la i, per últim, els milers de persones que cada any transiten per aquest camí. Diu que Jaume va evangelitzar la part sud i més occidental d’Europa i “va passar per la nostra ciutat, es va parar a Saragossa, a la vora del riu Ebre, on es va trobar amb la Mare de Déu i el seu cos va ser enterrat a la capital gallega, en els límits més extrems del nostre món”. Afirma que “el Camí fou durant molts segles un instrument de conversió dels pelegrins a Jesucrist per intercessió de l’Apòstol i un mitjà singular de trobada amb persones de procedència diversa construint aquesta Europa de les lleis, de la filosofia i del cristianisme”. Diu que “les persones que fan el camí tenen diverses motivacions: culturals, psicològiques, mediambientals...” i ens anima a què la nostra motivació “tingui un component religiós”. Finalment, demana “que la popular festa dels Fanalets ens ajudi a ampliar l’horitzó de la nostra fe i agrair haver-la rebut per l’acció dels nostres avantpassats”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, parla de santa Maria Magdalena. Destaca que “és anomenada, amb tota raó, com «l’apòstol dels apòstols»” i que “en els relats evangèlics de la resurrecció de Jesucrist tenen un protagonisme especial les dones, i d’entre aquestes Maria Magdalena”. Afirma que “el paper de les dones en la transmissió de la fe al llarg dels segles en l’Església ha estat fonamental, des de les dones del matí de Pasqua i les que apareixen en les primeres comunitats cristianes”. Vol fer esment, en primer lloc, “a les dones que en l’àmbit familiar han transmès la fe als seus fills i els seus néts”. També reconeix “el treball evangelitzador i d’acompanyament de dones creients, plenes d’amor a Déu, amb les paraules de consell i d’esperança, sobretot a les noies joves i les mares també joves”. Agraeix i lloa el treball de les catequistes; i no s’oblida de “les mestres i professores de religió catòlica en els centres educatius, o les mestres catòliques”. Finalment, constata “la implicació gran de les dones en aquesta tasca fonamental per a l’Església i la mateixa societat” i diu que “les dones tenen el paper de ser missioneres dels missioners, apòstols dels apòstols”.

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, diu que “la justícia la percebem com una necessitat per viure en societat” i que “només castigant el mal podem portar una vida tranquil·la i segura”. Afirma que “quan la Bíblia es refereix a homes justos moltes vegades s'equipara aquest terme a sants, i en aquest sentit l'Església catòlica considera que «la virtut moral consisteix en la voluntat constant de donar a Déu i al proïsme el que els pertoca»”. Reconeix que “mai com en la nostra generació s'ha reivindicat tant la justícia; però, potser mai no s’hi ha faltat tant” i remarca que “l'honra de les persones ha de ser respectada sempre”. Recorda que l'Església defensa que “hi ha quelcom superior a la justícia estricta, que no la desmenteix sinó que la supera: la caritat, que brolla d'un cor compassiu que no mesura, ni pesa, sinó que ajuda”. Finalment, vol animar “el treball indispensable de les forces d'ordre públic, legisladors, advocats i magistrats en la seva lluita per la justícia, i al mateix temps agrair la labor dels qui lliuren el seu temps a altres anant més enllà del que en justícia cal, moguts per la caritat que té en Jesucrist l’expressió màxima: lliurar la vida pels altres”.

El cardenal Joan Josep Omella diu que en un dels llibres-entrevista fet al papa Francesc, el Papa apunta dues de les qualitats que necessàriament hauríem de demanar a Déu: l’entusiasme i l’alegria. Diu també que el Sant Pare, citant un pensament de l’escriptor anglès G. K. Chesterton, ens recorda que «la vida és una cosa massa seriosa per prendre-se-la seriosament» i fa aquesta confessió a l’entrevistador i a cada un de nosaltres: «Cada dia, des de fa quasi quaranta anys, demano al Senyor aquesta gràcia i ho faig amb una oració que va escriure sant Tomàs More»: la Pregària del bon humor: El cardenal Omella recorda que “Sant Tomàs More és el patró dels polítics”, el qual “com a canceller del rei Enric VIII, va viure la glòria i també el pes de la responsabilitat d’exercir un alt càrrec públic”. Tomàs More “malgrat les dificultats i pressions que va patir al llarg de la vida, va fer tot el possible per no perdre mai el bon humor. És un testimoniatge preciós, que ens recorda com el bon humor és un do que hem de demanar a Déu, però que també necessita la nostra col·laboració i esforç”. Finalment, el cardenal ens anima a viure a l’estil de sant Tomàs More i a seguir el papa Francesc dient cada dia la Pregària del bon humor.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “des de fa 62 anys que el Bisbat d’Urgell realitza activitats de Colònies durant l’estiu” i que “infants i joves, monitors, pares, cuiners i consiliaris ens sentim joiosos per tantes activitats de formació en el lleure, des de la inspiració de l’Evangeli”. Afirma que “les colònies i els campaments són una institució pedagògica privilegiada per a treballar valors personals i de convivència” i que “la proposta educativa de la Coordinació Catalana de Colònies i Esplais Cristians, de la qual forma part la Fundació del nostre Bisbat d’Urgell, la Fundació d’Esplais Santa Maria de Núria (FEMN) i AINA a Andorra, així com la més coneguda i antiga, la barcelonina “Fundació Pere Tarrés”, prenen la identitat cristiana i eclesial amb esperit evangelitzador com el punt de referència bàsic i fonamental que les configura”. Destaca que “les colònies i els esplais cristians són una bona oferta pastoral quan es proposen ser llocs de veritable comunió cristiana, amb passió pel joc i l'aventura de la vida, i on es proposi i se celebri la fe”. Finalment, anomena cinc prioritats pastorals que cal que tinguem en el temps lliure: major claredat en la proposta, respectar els processos educatius, obertura a tots per part del centre d’esplai cristià, ser bons acompanyants i ser pacients i ajudar molt des de les parròquies i la diòcesi.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, ens diu que “si en conèixer i contemplar Jesús estem convençuts que Ell i els seus no van defugir participar en la festa humana sempre que ho requeria l'ocasió, podem fer un pas més i aconseguir que les nostres festes, el nostre descans i gaudi del temps lliure també els visquem “amb Ell”” perquè “no hi ha moment en la nostra vida de creients que pugui ser viscut al marge de Jesús, és a dir, prescindint o deixant de banda la seva presència”. Ens recorda que “la relació vital d'un creient amb Jesucrist és un diàleg de fe i d'amor constant”. I afirma que les vacances “bé poden aportar moments de silenci”, “faciliten 'aprofundiment de les relacions en l'àmbit de la convivència, en el marc de l'amistat”, “també faciliten el creixement en la vivència d'una pau més profunda i duradora, quan és temps de descobriment de veritats, realitats belles, i de fer el bé”, “poden ser ocasió de coneixement de veritats profundes sobre la vida. I Ell és la Veritat”... Finalment, afirma que “amb Ell es viu més, es gaudeix més de la vida, hom s'endinsa en un mar sense límit de felicitat”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, parla del Camí de Santiago, “un itinerari de gran tradició històrica que han recorregut milions de pelegrins al llarg dels temps”. Concretament, vol recordar “una peregrinació de joves que va tenir lloc els dies 28 i 29 d'agost de 1948, i de la qual celebrarem en breu el 70 aniversari”. Per valorar la significació i transcendència d'aquell esdeveniment, ens situa en el seu context històric “tot remuntant-nos al II Congrés Nacional de la Joventut d'Acció Catòlica Espanyola, celebrat a Santander el desembre de 1932. En l'acte de cloenda es va fer públic el compromís d'organitzar el III Congrés, aquest cop a Santiago de Compostel·la l'any 1937, per ser Any Sant Jacobeu”, però “l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 i la posterior guerra civil van fer inviable aquella gran iniciativa”. El bisbe Saiz diu que “un cop acabada la guerra, es va recuperar aquella idea de pelegrinar a Santiago” i que “per preparar-se degudament es van organitzar “Cursillos de Adelantados de Peregrinos” a totes les diòcesis i “Cursillos de Jefes de Peregrinos” a cada parròquia”. Finalment, destaca que “el pelegrinatge es va celebrar a l'agost de l'Any Sant de 1948, i hi van assistir més de 70.000 joves, esdevenint l'acte religiós més important d'aquell any”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, reprèn la presentació de la carta del Papa «Alegreu-vos-en i celebreu-ho» per animar-nos a llegir-la. Diu que el Papa assenyala dos errors: “separar les exigències de l’Evangeli, l’amor als altres, de la relació personal amb el Senyor, convertint el cristianisme en una mena d’ONG; i d’altra banda, viure considerant el compromís social amb els altres com quelcom superficial, mundà, secularista...”. Afirma que “la carta també concreta alguns signes de santedat en el món d’avui, en cinc grans expressions d’amor a Déu i al proïsme significatius en la cultura actual”: Aguant, paciència i mansuetud; alegria i sentit de l’humor; audàcia i fervor; en comunitat i en pregària constant. Finalment, diu que “la carta es tanca amb unes reflexions sobre el combat, la vigilància i el discerniment necessaris per esdevenir sants i feliços”.