Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(GIEC) El proper diumenge 4 d’octubre se celebra la festa de sant Francesc d’Assís, el sant italià conegut com el pobre d’Assís, un home del segle XII, però alhora un model per al s. XXI, autor del “Càntic de les criatures” i fundador de l’orde franciscà. Amb la festa del patró de l’ecologia, finalitza el “Temps de la Creació” que va començar l’1 de setembre, Jornada de Pregària per la Cura de la Creació, amb el lema “Jubileu de la Terra”, un període en què els cristians d’arreu del món renoven la seva fe en el Déu creador i s’uneixen de manera especial en la pregària en defensa de la casa comuna. 

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de sant Francesc d’Assís i del Temps de la Creació, així com de l’encíclica Laudato si’, de les lletanies a la Mare de Déu, de les llàgrimes de Déu, de l’Església pel Treball Decent, de la patrona de Lleida i de la catequesi com a servei essencial.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “als segles XII i XIII, quan es consoliden les ciutats i quan el cristianisme es troba al punt àlgid del seu poder temporal, apareixen també intents de reforma per a una vida més autèntica d’acord amb l’Evangeli” i que “alguns grups es constitueixen al marge de l’Església, però d’altres no la volen abandonar tot i que volen reformar-la”, com és el cas de “sant Domènec de Guzmán (1170-1221) i, sobretot, de sant Francesc d’Assís (1182-1226)”. Diu que “Francesc d’Assís volia, certament, reformar l’Església”, però que “ho va fer d’una manera peculiar: en comptes d’exigir la reforma dels altres —per a la qual cosa no li faltaven raons— va proposar al Papa una nova «forma de vida»”. Del projecte de vida de Francesc d’Assís, destaca “el seu amor pel que ell anomenava dama pobresa” i que “volia viure pobrament perquè sabia que només d’aquesta manera es podia sentir la necessitat de Déu”. Afirma que “Francesc d’Assís, amb la dama pobresa, adverteix dels perills d’idolatrar la riquesa”. Manifesta que “en un món on hi hauria béns suficients per al benestar de tothom, i on seria desitjable que tothom tingués una vida humanament digna, parlar de pobresa pot semblar anacrònic, però de fet és més necessari que mai” i que “viure pobrament o modestament ens ajudaria a no perdre el sentit d’indigència que fa falta per desitjar allò que ens omple de veritat”. Finalment, diu que “amb aquest esperit, estiguem atents a la nova Encíclica del papa Francesc que, signada aquest cap de setmana a Assís, posarà en relleu la importància i la necessitat de la fraternitat entre les persones”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que Francesc d’Assís era “fill d’un mercader d’Assís”, que “tenia la vida assegurada si continuava l’ofici del pare”, però que després de viure “una experiència de desorientació, sense gust per viure”, va començar “la seva recerca personal” i va renunciar “a la seva herència tot despullantse davant del bisbe d’Assís i del seu pare” i va començar “una vida d’ermità”. Recorda també que “després d’escoltar la narració evangèlica de la missió dels apòstols, que no havien de portar res, ni vestit, ni sarró, que havien de viure de caritat i oferint la pau, decideix viure radicalment d’aquesta manera”. Afirma que Francesc és “un dels homes de la història que més ha encarnat l’Evangeli, fins a identificar-se plenament amb Jesús”, és “l’home de la confiança en Déu, l’home de la pobresa, humiliat, senzill, servidor de tots, però sobretot dels pobres, leprosos i altres malalts”, és “l’home de la pregària intensa, de la contemplació, que passava moltes hores pregant”. Destaca que “Francesc vivia l’evangeli i el proclamava amb la seva vida, però també amb la seva paraula” i que “va reformar l’Església amb la seva vida evangèlica, i sempre en comunió, mai al marge o en contra”. Manifesta que “el Càntic a les Criatures és una pregària a Déu per donar-li gràcies per les obres de la seva creació, com el «germà foc» i la «germana aigua»”, que “sant Francesc va compondre la major part del càntic a finals de 1224 mentre es recuperava d’una malaltia a Sant Damià” i que “el Càntic manté avui plenament viva la seva actualitat i ha de ser entès en el marc de la inquietud moderna del pensament ecològic”. Finalment, diu que “el papa Francesc inicia la seva encíclica ecològica Lloat sigueu precisament amb el record de sant Francesc i el seu Càntic”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que el dia 4 d’octubre “acabem uns dies intensos de pregària de tots els cristians del món, per la cura de la Creació”, així com que “es compleixen 50 anys del Dia de la Terra, i alhora 5 anys de la publicació de l'encíclica Laudato si’ del Papa Francesc”. Informa que “els bisbes de la Comissió de Pastoral Social i Promoció humana de la CEE ens han ofert 4 claus per a la cura de la creació”: “Tenir cura de la fragilitat”, “custodiar el creat” (custodiar la casa comuna, construir una "cultura de la cura de la Creació”), ”tenir cura del proïsme” i l’“espiritualitat de la cura”. Afirma que “la pandèmia ha posat en relleu que en som de vulnerables i interconnectats, actualment”, que “si no tenim cura els uns dels altres, començant pels últims, pels que estan més afectats, fins i tot en la creació, no podrem curar el món” i que “el creient, contemplant el proïsme com un germà i no com un estrany, el mira amb compassió i empatia, no amb menyspreu o enemistat”. Destaca que “als 5 anys de la Laudato si’, l’actual pandèmia dóna la raó al Papa Francesc quan reclamava que donéssim major importància a la preocupació ecològica”. Manifesta que “seguint l’estela de St. Francesc, hem de canviar la nostra sensibilitat amb la creació” i que “la pandèmia del coronavirus és com un crit de la naturalesa que espera que les persones l’escoltem i canviem la nostra forma de tenir-ne cura”. Finalment, diu que “el futur de les pròximes generacions passa per la preocupació ecològica que porta a prendre les mesures necessàries, com de fet ja s’està intentant amb el Covid19” i que “el coronavirus és un símptoma de la crisi integral que estem vivint, d’un planeta malalt”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “des de la publicació de l’encíclica Laudato si’ el 24 de maig de 2015, el dia 1 de setembre de cada any els cristians de totes les Esglésies i confessions celebrem la Jornada mundial d’oració per la cura de la creació”, que amb aquesta jornada comença el temps de la creació, que finalitza el 4 d’octubre, festa de sant Francesc d’Assís i que “les Esglésies cristianes han volgut que aquest temps es visca com un Jubileu de la terra”. Afirma que “el missatge del Papa per a la jornada d’enguany constitueix una invitació a unir-nos a aquest jubileu de la terra vivint la nostra relació amb la creació i amb els altres des d’unes determinades actituds”. Diu que som convidats a “recordar que la fi per la qual Déu ha creat el món no és altra que la humanitat arribe a ser i a progressar com una comunitat d’amor” i que el jubileu ha de ser un temps “per a tornar, per a penedir-se i refer els llaços que ens uneixen al Creador, als altres éssers humans i a la resta de la creació” i un temps “per a tornar al lloc correcte en l’ordre natural i reparar l’harmonia original de la creació i les injustícies que s’hagen comès a molts pobles i comunitats per l’afany desmesurat de benefici de les grans empreses”. Finalment, diu que “el jubileu és també un temps per alegrar-se pels esforços de tantes persones que es comprometen en la lluita perquè el nostre món siga cada vegada més la casa de tots i la humanitat arribe a ser una autèntica família de germans”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “fa cinc anys que el papa Francesc va lliurar a l’Església una encíclica sobre la cura de la casa comuna, posant-li per títol les primeres paraules del Càntic de les criatures de sant Francesc d’Assís, Laudato si’, la primera encíclica d’un sant pare sobre el tema de l’ecologia”. Afirma que “la lluita del cristià des de la seva fe l’ha de portar a fer un món cada vegada més solidari, fratern, pacífic, com també, i encara més des d’aquesta crida del Sant Pare, sostenible” i que “aquests quatre conceptes són inseparables”. Recorda que “el missatge del papa Francesc, en aquesta encíclica i en tot el seu magisteri, és una invitació a mirar la humanitat des de la fraternitat”. Manifesta que “la fraternitat universal, que neix de la paternitat divina, és el fonament que ens fa reconèixer cada persona com a germà, i la naturalesa com a do de Déu, la qual cosa ens demana tenir-ne cura, en el respecte a l’obra del creador i per al bé de tothom”. Diu que cal entrar amb ganes “en un procés de «conversió ecològica en acció»” i que “la sostenibilitat ha de ser un punt a tenir en compte, amb unes opcions, en creixement, realment impregnades de l’ecologia integral, la qual significa posar en el centre la persona humana en el seu àmbit de relació amb la creació”. Finalment, expressa que la Laudato si’ “ens ha guiar a

repensar les nostres comunitats, les nostres societats, com els llocs on es defensa sempre la vida humana, especialment els més dèbils; on les persones no són mai apartades perquè no interessen; on la naturalesa no és sobreexplotada fins a fer-la estèril, sinó conreada i preservada en la seva bellesa i en la seva productivitat”.

El cardenal Joan Josep Omella, recorda que “el proper dimecres, 7 d’octubre, celebrem la festa de la Mare de Déu del Roser”. Diu que aquesta celebració mariana sempre el transporta a la seva infantesa, als “capvespres en què resàvem el rosari en família”, “una pregària familiar que acabava amb les lletanies a la Mare de Déu”. Ens convida a descobrir el veritable sentit i bellesa de les lletanies, que “estan escrites amb gran passió i reflecteixen el profund amor a Déu i a Maria, un amor etern” i que són “un bonic exemple de l’expressió d’aquest amor”. Afirma que “la magnitud de l’amor que molts sentim cap a la Mare de Déu és tan gran que no n’hi ha prou amb una sola frase per poder descriure aquest amor” i que “per això, de vegades s’expressa amb un reguitzell de lloances”. Recorda que “les lletanies van néixer en els primers segles del cristianisme”, que “eren súpliques dialogades entre els preveres i els fidels, i es resaven, sobretot, en les processons”, que “encara que en un principi eren dirigides només a Déu, es van afegir amb el temps invocacions als sants i, especialment, a la Mare de Déu” i que “les lletanies marianes van començar a multiplicar-se en els segles XV i XVI”. Manifesta que “les lletanies segueixen aquí, segueixen tenint una força immensa i una gran profunditat” i que “si les llegim no de forma mecànica, sinó amb el cor i tenint en compte que qui les ha escrit és una persona enamorada de Déu i de la Mare de Déu, les gaudirem”. Finalment, ens anima a “resar el rosari, a oferir «roses» a Maria, especialment en aquests dies”, ja que “ens ajudarà a veure la realitat amb la seva mirada i ens portarà cap al seu Fill”. 

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés,  diu que “des que Jesús va proclamar “benaurats els que ploren”, nosaltres ens fem ressò d'aquesta felicitació i continuem anunciant aquesta Bona Notícia” i que “la proclamació d'aquesta benaurança inclou un crit a favor del dret a la vida digna de qualsevol víctima”. Afirma, però, que un dia, en el marc d'una conversa ecumènica, un “pope” ortodox el va sorprendre amb la següent observació: “Vivim uns temps en què tots reivindiquen els seus drets, sobretot els drets propis. Però ningú no reivindica els drets de Déu!”. Reconeix que “la reacció d'aquell “pope” ortodox significava una importantíssima reorientació de la nostra experiència de fe”, “constituïa un canvi radical respecte del que entre nosaltres és una cosa molt assumida amb total normalitat: la nostra fe és viscuda com un humanisme gairebé absolut, la nostra mirada sobretot està fixada en la persona humana i els seus problemes”. Constata que “l'observació del “pope” ens convidava de fet a tenir la mirada centrada en Déu mateix, el seu ésser i el seu obrar”, “ens cridava a mirar la realitat d'aquest món des de Déu, el que era aquesta realitat des del ser personal de Déu” i que “això suposava haver superat la imatge de Déu, com a Déu dels filòsofs o d'algunes religions, com Ser Suprem, absolut i transcendent, immutable i etern, etc., per a concebre el Déu “que plora”, el Déu amb entranyes de compassió i misericòrdia”, “el Déu ferit, les llàgrimes del qual reconeixem en el plor de l'home Jesús de Natzaret”. Finalment, diu que “és possible que, fixant-nos directament en Ell, ja no resulti tan estrany parlar de “els drets del Déu encarnat”, el Déu veritable, víctima de la més vil injustícia”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, recorda que “el proper dia 7 d’octubre celebrarem la Jornada Mundial pel Treball Decent”, enguany “emmarcada pel drama de la pandèmia del coronavirus i per les seves conseqüències en el món del treball”. Afirma que “al món hi ha prou recursos perquè tothom pugui viure dignament”, però que “la qüestió és com aconseguir que es reparteixin més fraternalment perquè tothom pugui viure decentment i arribar a final de mes”. Manifesta que “per ajudar a superar aquesta difícil situació, l’Església recorda que hem de posar al centre de l’activitat econòmica les persones i les famílies”. Diu que “necessitem recuperar el sentit comunitari i fraternal de la societat buscant el bé comú i reivindicant el paper de la política, exercida amb honestedat i transparència”, que “cal recuperar el contracte social tot fent plena confiança a les persones”, que “l’economia productiva ha de crear més treball decent i sostenible, s’ha de repartir millor la feina, i reduir, si cal, la jornada laboral” i que “cal invertir més en formació per capacitar i reciclar professionalment les persones”. Expressa que “l’Església recorda que tothom té dret a un treball digne i decent, i també que cal donar resposta a tanta gent que pateix per falta de feina o que es veu obligada a fer feines precàries”, així com que “la crisi de la Covid-19 està actuant com a catalitzador d'una proposta que es venia debatent al món de l'economia: un ingrés mínim vital”.  Finalment, ens convida a sentir-nos a prop de tantes persones que pateixen doloroses situacions i, seguint la Doctrina Social de l’Església, a ajudar a la recerca de solucions.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda “la festa de la Verge Blanca de l’Acadèmia com a Patrona de Lleida” i que “la Reial i Pontifícia Acadèmia Mariana de Lleida era l'encarregada d'organitzar la festa del dia 2 d'octubre, on es combinava l'aspecte literari, cultural i social amb els actes devocionals i litúrgics”, així com que “el Certamen literari era, i encara ho és, un magnífic exponent de vinculació entre la fe i la cultura” i que  “fa uns anys que es va fixar la data del primer diumenge d’octubre com a més idònia per celebrar-la i per facilitar-ne una major participació”. Recorda que “la història de la festa es remunta als anys seixanta del segle XIX, quan el sacerdot Josep Maria Escolà va manifestar un reconegut entusiasme evangelitzador i va aconseguir unir els sentiments marians dels ilerdencs tot promovent la devoció a la Verge, aixecant un centre on venerar la imatge i fundant una Acadèmia”. Recorda també que “la Santa Seu va declarar la Verge Blanca de l'Acadèmia, l'any 1945, Patrona de la ciutat de Lleida”. Afirma que “les circumstàncies sanitàries actuals ens fan recordar la inicial mirada a la Verge per part dels cristians del segle XIX amb motiu d'una epidèmia de còlera”, que “l'oració constant de totes les comunitats va revifar, aleshores, la devoció a la Mare de Déu” i que “ara se'ns demana també als cristians la pregària, la fortalesa i la solidaritat amb aquells que més sofreixen els efectes de la COVID-19, que són els malalts i els seus familiars”. Finalment, informa que “en la programació dels actes d’enguany hi trobareu un solemne Tridu a l'oratori de l’Acadèmia durant els dies 30 de setembre, 1 i 2 d'octubre; la celebració de la Santa Missa a la catedral el diumenge 4 d'octubre, a les 12 hores; i el certamen, aquest any virtual, que serà difós per les xarxes a partir del dia 2 d'octubre”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, recorda que “la primavera passada l'emergència sanitària provocada pel Covid-19 va suposar la suspensió de les activitats no essencials”, que “no pocs vàrem defensar que la catequesi i moltes de les accions de l’Església són un servei essencial” i que “molts catequistes es van reinventar per continuar atenent els infants i joves de la catequesi, trucant-los i oferint-los catequesis virtuals”. Diu que “tots plegats vam descobrir com continuar aquest servei essencial, com afirma el Directori General per a la Catequesi (n.78)” i que “ara, després del retorn a l’escola, també reprenem la catequesi presencial”. Recorda que “la catequesi no és un extraescolar: els infants, sense l’educació de la fe, cauran en la buidor i el sense sentit que els exposa amb fragilitat als depredadors d’aquest món hostil”. Anima els pares a “apuntar llurs fills a la catequesi” i assegura que “ens hem preparat i prendrem les mesures de seguretat necessàries: apostarem pels petits grups i en la mesura que es pugui els farem coincidir amb els grups estables escolars”. Finalment, diu que “unit a tots els catequistes comencem un nou curs fent les coses bé i aportant als infants la intel·ligència de la fe perquè puguin entendre i viure tot allò que els desconcerta al seu voltant” i demana que “la llum de la fe i de la vida cristiana no quedin engolides per la por”. 

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.