Els bisbes parlen de la pau, del baptisme del Senyor i de la setmana de pregària per la unitat dels cristians

(GIEC) Amb motiu de la Jornada Mundial de la Pau, celebrada cada primer de gener des que el papa Sant Pau VI la va instituir fa més de cinquanta anys, el papa Francesc va fer públic un missatge amb el tema «La pau com a camí d’esperança: diàleg, reconciliació i conversió ecològica», un text redactat després de les experiències viscudes durant el viatge apostòlic a Tailàndia i al Japó, el passat mes de novembre.

D’altra banda, diumenge 12 de gener, l’Església celebra la festa del Baptisme del Senyor al riu Jordà que clou el temps de Nadal i que mostra Jesús, a l’inici de la seva activitat pública, presentant-se a la societat com l’Anyell de Déu i el Messies esperat.

Així mateix, l’Església celebra del 18 al 25 de gener la Setmana de pregària per la unitat dels cristians, amb el lema “Ens tractaren amb una humanitat poc corrent”, una frase que correspon als Fets dels Apòstols (28,2), concretament a la narració d’un naufragi a la Mediterrània.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la pau, del Baptisme del Senyor i de la Setmana de pregària per la unitat dels cristians, així com d’aliances, del Sínode Diocesà, de les benediccions a la festa de sant Antoni i del Diumenge de la Paraula.

Tres de les cartes dominicals parlen de la pau. El cardenal Joan Josep Omella, destaca les primeres paraules del missatge del papa Francesc amb motiu de la Jornada Mundial de la Pau: «La pau, com a objecte de la nostra esperança, és un bé preciós al qual aspira tota la humanitat». Recorda que durant el viatge al Japó, el Papa “va visitar les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki” i que “el passat 24 de novembre el Sant Pare va pronunciar un memorable discurs sobre la necessitat de renunciar a les armes nuclears”. Afirma que “la història ha de ser contínuament recordada, ja que els fets succeïts són sempre susceptibles de repetir-se” i que el Papa, en el seu missatge, “recorda els Hibakusha, els supervivents dels bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki”, “un testimoni de l’horror del que va passar l’agost de 1945”, un testimoni “imprescindible perquè les generacions actuals i futures no perdem mai la memòria”.

Diu que “tampoc nosaltres podem oblidar els errors del nostre passat recent” i que “la història és mestra de vida” i exclama que tant de bo “tots siguem capaços d’avançar cap al futur i aprendre dels encerts i dels errors del nostre passat”, ja que “la pau social està en joc. Finalment, es pregunta “com podem construir un camí de pau”, demana que “meditem la proposta del Papa: «Hem de buscar una veritable fraternitat que estigui basada en el nostre origen comú a Déu» i promoure «un diàleg convençut d’homes i dones que busquin la veritat, més enllà de les ideologies i opinions discrepants»” i demana al Senyor que ens faci capaços “d’acollir l’Esperit de comunió perquè ens deslliuri d’«encasellar l’altre pel que va poder dir o fer», i perquè ens doni la força per tenir-lo sempre en compte”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “a l’inici de l’Any el Sant Pare Francesc ens invita a pregar per la Pau al món” i que “en el seu missatge per a la Jornada mundial de la Pau de l’1 de gener proposa: “La pau com a camí d'esperança: diàleg, reconciliació i conversió ecològica”, amb cinc apartats que ens presenta. Diu que “la pau és camí d'esperança davant els obstacles i les proves” i que “la pau, com a objecte de l’esperança, és un bé preciós, al qual aspira tota la humanitat”, “és la virtut que ens posa en camí, ens dóna ales per avançar, fins i tot quan els obstacles semblen insuperables”. Diu també que “la pau és camí d'escolta basat en la memòria, en la solidaritat i en la fraternitat”, que “la memòria de les violències evitarà cometre novament els mateixos errors o proposar els esquemes il·lusoris del passat” i que “el procés de pau és un treball pacient que busca la veritat i la justícia, que honora la memòria de les víctimes i que s’obre, pas a pas, a una esperança comuna, més forta que la venjança”. Afirma que la pau és “camí de reconciliació en la comunió fraterna” i “camí de conversió ecològica”, que “aquest camí de reconciliació és també escolta i contemplació del món que Déu ens va donar per a convertir-lo en la nostra casa comuna” i que “urgeix una conversió ecològica, que porti a una forma nova de viure, de trobar-se els uns amb els altres des de la pròpia diversitat, de celebrar i respectar la vida rebuda i compartida”. Finalment, diu que “la pau s’obté tant com s'espera”, que “no s’aconsegueix si no se l’espera” i que “requereix paciència i confiança” i demana que ens deixem “sostenir també pel sagrament de la Reconciliació, que el Senyor ens va deixar per a la remissió dels pecats dels batejats” i que “Déu ens faci homes i

dones de pau i d’esperança”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu “el papa Francesc, en el missatge que ha dirigit a l'Església i a tot el món, ens recorda que el bé de la pau és un bé preciós pel que no hem de deixar de lluitar, ja que el camí que ens porta a ella és un compromís constant en el temps”. Diu que “el Papa ens recorda que la meta de la pau és tan gran que justifica l'esforç del camí per a aconseguir-la, per la qual cosa el descoratjament no ha d'envair el cor dels cristians”. Afirma que enguany el Papa “ens indica algunes actituds en les nostres relacions amb els altres que poden ajudar a crear una cultura de la pau”, “ens convida a mantenir la memòria dels esdeveniments de la història que han sigut especialment destructius, “no solament per a evitar cometre novament els mateixos errors”, sinó perquè aquesta memòria “constitueixi l'arrel i suggerisca el camí per a les decisions de pau presents i futures””. Manifesta que “el compromís per la pau implica també viure un camí de reconciliació en la comunió fraterna, que ens porte a trobar en el més profund dels nostres cors la força del perdó i la capacitat de reconèixer-nos germans de tots els homes” i que “un altre camí per a ser constructors d'una cultura de la pau és la conversió ecològica, que ens porta a combatre la falta de respecte per la casa comuna i l'explotació abusiva dels recursos naturals”. Finalment, diu que la pau “no s'aconsegueix si no s'espera” i demana que “no deixem de creure en la possibilitat d’assolir-la, i que els nostres xicotets gestos ajuden a crear una cultura que ens porte a ella”.

Dues de les cartes dominicals parlen del Baptisme del Senyor. El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que “amb la celebració aquest diumenge de la festa del baptisme del Senyor conclou el temps litúrgic de Nadal” i que “avui contemplem com Jesús es posa a la fila dels que s'acostaven a la vora del riu Jordà per rebre el baptisme de conversió de Joan Baptista”. Afirma que “per a nosaltres aquesta festa ens recorda el baptisme que hem rebut i que ens ha incorporat a Crist per la misericòrdia del Pare, fent-nos temples de l'Esperit Sant i membres de l'Església, el Cos de Crist” i que “en el baptisme cadascú ha rebut la crida a la santedat, a viure com a fills de Déu, i a l'apostolat”. Afirma que “Jesús el Senyor ens envia també a cada un de nosaltres a proclamar l'evangeli per tot el món i ens fa testimonis seus” i que el testimoni de vida “és una responsabilitat de cada batejat, com a membre de l'Església, i de tota l'Església com a comunitat de batejats”, “un testimoni que s'ha de donar en el propi ambient a través de la comprensió, la proximitat, la solidaritat amb les causes més nobles, l'actitud de servei, la fe i l'esperança més enllà del que és visible”, “un testimoni que som cridats a donar amb veritable entusiasme evangelitzador” que “és una característica de l'apòstol, que impregna tota la seva existència i es projecta sobre la vida de les persones”. Finalment, demana a Déu que “ens concedeixi a tots ser veritables testimonis de l'Evangeli enmig dels nostres ambients quotidians, amb entusiasme, amb l'alegria d'aquells que hem celebrat aquests dies el naixement del Fill de Déu amb el qual comença la nostra salvació”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que aquest diumenge “recordem que Jesús, en el començament de la seva vida pública, abans d’iniciar la predicació, després dels anys de silenci de Natzaret, s’acosta al riu Jordà per ser batejat per Joan”, el qual “oferia un baptisme de conversió o de preparació al poble per acollir el Messies”, i que “el baptisme de Joan era un baptisme de conversió per acollir Jesús”. Recorda que “tota la vida pública de Jesús manifesta qui és Jesús, què proposa, què ofereix com a fill estimat de Déu i salvador de la humanitat”, que “acabada la vida de Jesús, després de la seva resurrecció, els evangelistes Mateu i Marc recullen la missió que Jesús confia als apòstols: «Aneu i bategeu en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu a guardar el que us he manat. Jo soc amb vosaltres fins a la fi del món»” i que “tota la història de l’Església, des dels fets del apòstols fins avui, testimonia que hem complert i volem complir la missió confiada”. Fa una reflexió “a partir d’alguns fets que vivim en relació amb el sagrament del baptisme”. Constata que “han disminuït els baptismes d’infants”, ja que “els pares viuen allunyats de l’Església, o es manifesten no creients, o no valoren el baptisme dels seus fills com un do important per a la seva vida” i que “el fet ens assenyala que primer cal la «conversió» dels pares”. També diu que “els adults poden demanar el baptisme després d’un temps de preparació en les comunitats cristianes denominat el catecumenat”, però que “primer els ha calgut «la conversió a Jesucrist»”. Finalment, expressa “els motius que els porten a fer aquest pas”: “la celebració d’un casament, el fet d’apadrinar un baptisme, el testimoni de vida de cristians”..., i manifesta que “la conversió sempre precedeix el baptisme”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que refer la unitat “és un deure de l’Església i de cada petita comunitat cristiana”, que “va ser una de les finalitats principals del Concili Ecumènic Vaticà II” i que “era necessari, ja que Jesús va fundar una única Església i, en canvi, al llarg de la història els cristians s’han dividit”. Recorda que el que Jesús volia era que ens estiméssim, que ens mantinguéssim units perquè el món pugui creure. Afirma que al costat de l’Església catòlica, “hem de reconèixer com les més valuoses i properes a nosaltres les Esglésies Orientals i les Comunitats Evangèliques, també anomenades protestants”. Recorda que “el cristianisme protestant té el seu origen en els moviments de reforma que van desvetllar-se a Europa en el llindar del temps modern (segles XV-XVI)” i que “un frare agustinià, Martí Luter, s’enfrontà amb l’autoritat catòlica, alçà la bandera de la Bíblia contra l’Església i ensenyà que només la fe en Crist pot salvar l’home pecador”. Recorda també que “la separació dels cristians d’Orient és anterior i es consumà en l’inici del segon mil·lenni, l’any 1054”, que “el cristianisme ortodox, com s’anomena el d’Orient, depenia de l’Emperador més que del Papa”, que “llatins i grecs cada cop es distanciaven més” i que això “és trist, ja que tenim la mateixa fe i celebrem els mateixos sagraments, encara que amb ritus diferents”. Finalment, diu que “tots els cristians hem de pregar per obtenir la unió que Déu vol” i que “conèixer, acollir i ajudar els cristians d’altres Esglésies és un bon inici de cara a la unitat”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “la situació política ha donat plena vigència i actualitat als pactes entre els grups i partits”, que “hem escoltat a molts polítics afirmar que “fer política”, demanar solucions polítiques als conflictes, és precisament saber pactar” i que “sempre un pacte just i bo serà millor que un conflicte permanent”. Recorda que els cristians “estem molt més familiaritzats amb la paraula “aliança””, una paraula que “a les nostres orelles sona més potent, més comprometedora, més personal, que la de “pacte””, ja que “Déu en qui creiem i a qui mirem d’estimar, ha obrat en la història establint aliança amb el seu poble i ha fet servir sempre el seu llenguatge”. Afirma que l'aliança “compromet les persones que l'estableixen”, “conforma vincles en les relacions personals” i “inclou un acte de confiança mútua, que no s’atura en el present, sinó que determina una vida i demana fidelitat en el temps”. Es pregunta si podem esperar “veritables aliances amb aquesta càrrega de compromís en la vida social i quotidiana, per exemple en el terreny de la política, de les relacions institucionals, fins i tot del tracte personal” i reconeix que “malauradament som molt lluny de veure realitzat aquest somni”. Constata que “el que veiem és que el virus del propi poder, vinculat als diners, s’encomana en tots els espais de la convivència, fins i tot en els més “sagrats”” i que “sabem on és el problema i que cap sistema o conjunt de lleis aconseguirà suscitar i conservar veritables aliances entre els humans”. Finalment, diu que “potser per haver assumit “l’esperit d'aliança” en el seu grau més alt segons la nostra fe, no deixem de creure en les possibles (i necessàries) aliances en el nostre món més pròxim” i demana que “Déu ens conservi aquesta esperança”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “seguint la temporalització del camí sinodal, que ens ha de portar a la celebració del Sínode Diocesà, ara, en aquest mes de gener, ens pertoca iniciar el camí dels grups sinodals”. Pregunta si “sentim l’Església de Vic com a cosa nostra”, si “sentim en el nostre cor les seves alegries i les seves tristeses”, si “tenim una mirada d’esperança, tot mirant el seu futur”. Afirma que “aquest moment del Sínode Diocesà és molt important” i significa “posar-nos tots en actitud de reviure el que som en els temes fonamentals; i a més, reviure aquelles actituds fonamentals del caminar cristià: la mirada des de Déu, l’escolta mútua i el diàleg, la pregària en diàleg amb Déu, la conversió sempre necessària, les propostes concretes i evangèliques que ens portin per camins de santedat i de missió”. Fa una crida a tots els qui formen l’Església de Vic a participar en els grups sinodals. Diu que és conscient que “formar part d’un grup sinodal demana esforç i dedicació”, per això expressa el seu agraïment a tots els participants. També els exhorta “a la participació generosa, perquè la nostra Església us necessita”. Finalment, diu que “el que viurem i aportarem farà molt de bé a tantes i tantes persones, començant pels qui vosaltres teniu més a prop i més estimeu: els vostres fills, els vostres néts, familiars, amics...”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “pocs dies després del final de les festes de Nadal celebrem al carrer un acte que per a moltes persones resulta força entranyable: la benedicció d’animals amb motiu de la festa de Sant Antoni, abat” i informa que “el dia del sant, el 17 de gener, a les 11 se celebrarà la Santa Missa a l’oratori del carrer Sant Antoni” i “el dissabte, 18, a la mateixa hora, la Santa Missa i, a continuació, al carrer a les portes de l’oratori, la benedicció d’animals”. Explica amb algun detall el sentit de la benedicció d’animals. Diu que “la font i origen de tota benedicció és Déu beneït, que està per damunt de tot, l’únic bo, que va fer bé totes les coses per omplir-les de les seves benediccions com un signe de la seva misericòrdia”. Afirma que les benediccions “miren primària i principalment a Déu, la grandesa i bondat del qual exalcen” però miren també “als homes als qui Déu regeix i protegeix amb la seva providència” i “també es dirigeixen a les coses creades, amb l’abundància i varietat de la qual Déu beneeix a l’home”. Afirma que en el cas dels animals “és bo conservar el costum d’invocar sobre seu la benedicció de Déu”, ja que “comparteixen en certa manera la vida de l’home” i “li serveixen d’ajuda en el seu treball, o li proporcionen aliment i companyia”. Finalment, diu que “necessitem cuidar, protegir i estimar totes les coses creades per Déu i posades al servei del gènere humà”, demana que “col·laborem per al benefici de tots els pobles de la terra en la conservació d’aquesta casa creada per Déu” ja que “tota ella és digna de rebre la seva benedicció” i recorda que “és la mateixa línia d’actuació que ens proposa el papa Francesc en l’encíclica ‘Laudato Si’”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, recorda que el papa Francesc amb la carta apostòlica en forma de Motu Proprio “Aperuit Illis” ha instituït el Diumenge de la Paraula de Déu que se celebrarà el III Diumenge del temps ordinari, el proper 26 de gener. Diu que “és molt important poder dedicar un diumenge a la celebració i reflexió de la Paraula de Déu, ja que el seu contingut que ve de Déu dona consol i esperança als qui l’escolten” i que “el poble fidel necessita escoltar la Paraula, perquè ens nodrim espiritualment d’ella”. Demana a les comunitats que “tal i com diu el Sant Pare “trobin la manera de viure aquest diumenge com un dia solemne”” i diu que “seria molt adient que durant la celebració eucarística dominical s’entronitzés la Paraula perquè els fidels poguessin prendre consciencia del valor que té”. Demana també “als preveres que “dediquin el temps apropiat per a la preparació de l’homilia” ja que “no es pot improvisar el comentari de les lectures sagrades”. Recorda que “a partir d’aquest Diumenge de la Paraula, dia 26 de gener, i fins al dia 1 de febrer tindrà lloc la IV Setmana de la Bíblia, que a l’igual que el Diumenge de la Paraula ha canviat de data” i que “aquesta és una setmana per apropar la Bíblia als diversos grups parroquials i comunitats”. Per això, afirma que “seria bo que les parròquies organitzessin algunes accions durant la setmana com ara proposar la lectura d’algun llibre de la Bíblia” o ”fer una estona de Lectio divina amb algun grup d’adults”. Finalment, demana que “l’escolta de la Paraula ens ajudi a viure la nostra vida cristianament seguint les petjades de Jesús del qual avui celebrem el seu baptisme”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.