(GIEC) Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de com tenim cura dels nostres avis, de Càritas, de rendir comptes, de la por, de la incertesa davant el futur, de recuperar la normalitat d’un curs diferent, de Jesús, benèvol i humil de cor, de la importància de la família, dels pelegrins i de l’exposició “El Solsonià. Viure i morir al neolític mitjà”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que la crisi sanitària del Covid-19 “ens ha fet adonar del patiment de molts avis en els nostres geriàtrics” i “ha significat també que alguns d’ells morissin literalment abandonats”. Recorda que “fa uns anys s’escoltaren argumentacions que deien que les residències eren uns espais ideals on la gent gran hi anava perquè preferia tenir la vida solucionada, el menjar a punt i el llit arreglat..., però hem descobert que, en molts casos, no era així”. Afirma que “a l’hora de la veritat, la nostra societat opulenta i del benestar ha anat trencant el cicle natural de la solidaritat generacional” i que “aquest trencament ha comportat en ocasions confinar en geriàtrics la nostra gent gran, després d’haver-los espremut”. Reconeix que “es tracta d’un tema molt delicat”, ja que “en la vida de les famílies mai saps amb què et trobaràs realment”: “a voltes arriben malalties sobtades i esdevé molt difícil trobar els camins més adients”. Manifesta que “convé fer tots junts una revisió profunda de la situació de la nostra gent gran”, que “ens cal recuperar el cicle de solidaritat entre els nostres avis, pares i fills, i no deixar-los simplement mal aparcats en un voral dels nostres geriàtrics” i que, com ens recordava no fa gaires dies la Comunitat de Sant’Egidio «una societat que descarta la gent gran no té futur»”. Finalment, diu que “la mateixa organització de l’Església primitiva, a imitació de les comunitats jueves, fou formulada a redós dels anomenats consells d’ancians” i que “d’aquí n’ha vingut precisament la paraula prevere, mot que, provinent del grec, vol dir «ancià»”.
El cardenal Joan Josep Omella, recorda que “fa uns dies celebràvem la solemnitat de Corpus Christi, una festa en què l’Església referma la seva fe en la presència real de Jesucrist en l’Eucaristia, sagrament de l’amor” i que “per això, aquesta celebració ha esdevingut també el dia de la caritat”. Recorda també que “una de les mesures de seguretat recomanada per les autoritats sanitàries en aquest temps de desconfinament és la distància entre les persones” i diu que “dos metres poden ser dos-cents centímetres de desesperança, de tristesa o d’angoixa, però també d’esperança, de solidaritat i d’amor”. Afirma que “en el marc de la celebració del Corpus, Càritas Diocesana de Barcelona ha convertit aquesta distància física en el lema d’una nova campanya de donatius: «A només dos metres de tu.»”. Comunica que “aquesta entitat social de l’Església ha creat un fons d‘emergència Covid-19 amb l’objectiu d’ajudar persones i famílies que, en els propers mesos, patiran la crisi econòmica provocada per l’actual pandèmia” i diu que “això no serà possible sense l’ajuda de tots”. Informa que “el 2019 la xifra de llars ateses per Càritas a l’arxidiòcesi de Barcelona va augmentar un 26%”, que “se’n van beneficiar més de vuitanta-set mil persones” i que “el 2020, amb la crisi de la Covid-19 plou sobre mullat”. Informa també que “el primer mes de l’actual crisi sanitària, Càritas va veure com es duplicava el nombre de persones ateses als seus serveis d’emergència i com es triplicaven les ajudes econòmiques per a aliments”. Finalment, expressa que “tant de bo que la celebració comunitària de l’Eucaristia remogui els nostres cors i ens faci sentir propers a totes les famílies que viuen situacions de gran dificultat” i que “tant de bo que convertim els dos metres de distància en dos-cents centímetres d’esperança, de solidaritat i d’amor”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “cada any l'Església rendeix comptes informant dels diners rebuts dels contribuents espanyols que lliurement, a través de la seva declaració de la Renda, destinen a les necessitats de l’Església Catòlica, i explica com s’han utilitzat aquests recursos per als seus fins propis que són evangelitzar, viure la fe i donar-se als altres”. Diu que “en presentar la Memòria d'activitats de l'Església per al 2018, s’ha fet notar que els contribuents espanyols han volgut destinar 285 milions d'euros de l'assignació tributària a l'Església, marcant la X en les seves declaracions”, que “d'aquest import, el percentatge majoritari (81%) es destina a les necessitats de les Diòcesis”, “amb uns criteris basats en la solidaritat, la comunió de béns i les necessitats de cada Església local” i que “alhora aquests recursos vénen a representar prop d’un 25% dels recursos totals de les diòcesis, essent l'aportació voluntària dels fidels la partida més important: donatius, col·lectes, aportacions diverses i generositat directa en una paraula”. Afirma que “en aquests moments en què ens han tocat també a les parròquies i a les Diòcesis les conseqüències socials i econòmiques del confinament i de la pandèmia, quan hem d’incrementar la solidaritat amb els qui pateixen, també hem de ser conscients que caldrà realitzar ajuts directes a la nostra Església” i que “per això és una bona iniciativa la campanya del Portal www.donoamiiglesia.es”. Finalment, ens demana 3 gestos: “marqueu la X a les vostres declaracions, ajudeu les Parròquies i la solidaritat de Càritas”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “entre els obstacles que hem de superar per a dur a terme la gran tasca de reconstruir la convivència, l'economia, la cultura, després de la pandèmia o sortint-ne simultàniament, és la por”. Afirma que “hi ha una por que resulta útil per a molta gent” i que “sincerament creiem que no podríem viure en societat si la por no entrés a formar part de la vida quotidiana”. Manifesta que “una altra cosa és la por patològica, que paralitza i anul·la la llibertat creadora, l'embranzida necessària per a viure”, que “la por entra de vegades en l'experiència religiosa, quan es tracta amb una imatge d'un déu més temut que estimat” i que “això no és cristià”, així com que “una de les esclavituds de les quals ens ha alliberat Jesucrist és la de la por”. Expressa que “ens agradaria saber quantes vegades Jahvè s'acosta a algun elegit (com ara, un profeta; o la Mare de Déu) i el saluda amb l'expressió “no tinguis por” i quantes vegades diu el mateix a deixebles abans i després de la Resurrecció, “no tingueu por, soc jo””. Assegura que “certament existeix la virtut del “temor de Déu””, “un dels dons de l’Esperit Sant”, “aquella actitud i vida de saber situar-se davant del Déu, Pare de Jesucrist i nostre, que ens permet d’evitar “posar Déu al nostre servei””. Finalment, diu que “l'oració paradigmàtica, que ens va ensenyar Jesucrist, el Parenostre, és la màxima expressió de l'amor – temor de Déu”, que “és l'oració dels fills lliures, enfront de l'oració dels esclaus sotmesos a la por” i que “és aquesta llibertat en el fons i en l'horitzó la que ens permet viure cada dia sense por a res ni a ningú”.
El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, recorda que “comencem la “nova normalitat” i recuperem la plena mobilitat en tot el territori”, però que “això sí, serà obligatori l’ús de mascaretes a tots els espais, ja siguin oberts o tancats” i “cal mantenir totes les mesures de prevenció i d’higiene”. Expressa que “malauradament encara no s’ha descobert la vacuna i el tractament eficaç contra el coronavirus” i que “per això la societat s’ha de resignar a conviure amb el virus fins que no arribi”. Afirma que “no ens ha d’estranyar que en una bona part de la població aparegui una certa por”, ja que “la por forma part de la vida humana, i aquest temps està marcat per incerteses i riscos que ens provoquen por: la malaltia i la mort tan a prop, una crisi econòmica llarga i dura, una distorsió considerable en les relacions personals, familiars, laborals, socials”. Recorda que “la por és el que varen sentir els apòstols en el llac de Genesaret”, quan la barca va ser sacsejada fortament per les onades i, tot seguit, Jesús se’ls acostà caminant sobre l’aigua i els tranquil·litzà dient: “Ànim, soc jo, no tingueu por!”. Diu que “en aquesta escena evangèlica hi podem distingir tres elements: el primer, que estan abandonats a si mateixos; el segon, que es troben “de nit”, lluny de Jesús; per últim, que es troben exposats a les forces adverses tan exteriors com interiors”. Finalment, afirma que “Jesús ens diu també a nosaltres: “Ànim, soc jo, no tingueu por!”” i que “caminem segurs quan fixem la mirada en Ell, quan tenim consciència de la seva presència entre nosaltres”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que aquest curs “ha estat ben diferent del dels altres anys”, ja que pels estudiants durant “tres dels nou mesos lectius no hi ha hagut presència personal a les aules”. Afirma que “en tots nosaltres hi ha el desig de retornar a la normalitat”. Comunica que, dins aquest retorn a la normalitat, “aquest diumenge, 21 de juny, ordenaré, si Déu vol, de diaca un seminarista de la nostra diòcesi”, “Lluís Vidal i Buixeda rebrà l’ordenació de diaca a la seva ciutat natal, Igualada”. Diu que “aquest fet, juntament amb tants d’altres arreu de les parròquies del nostre bisbat, ens ajuda a prendre consciència de la normalitat que volem viure, exercint el nostre dret i deure de celebrar els sants misteris, així com de formar-nos més i millor en la nostra fe i fer les obres pròpies de servei i de caritat a favor dels germans”. Reconeix que “en aquests dies, amb diferents ritmes de retorn a la normalitat s’ha fet palesa, a causa de l’edat avançada de la majoria dels nostres sacerdots, la dificultat per a atendre sacerdotalment totes les necessitats de celebracions i cura pastoral” i assegura que “l’ordenació d’un diaca en camí vers el sacerdoci és un moment propici per a insistir en la necessitat dels sacerdots per al servei de les comunitats cristianes, per al servei de tantes persones que necessiten els sagraments i la paraula vivificant, de tants de cors que cerquen el sentit de la vida”. Finalment, manifesta que “som en un moment intens de necessitat evangelitzadora”, que és moment “d’evangelització activa, de sortida missionera” i que “l’evangelització i les vocacions sacerdotals han de ser preocupació, treball i oració per a tots nosaltres”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “durant aquesta setmana hem celebrat la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús” i que “la devoció al Cor obert del Salvador ha tingut un gran arrelament en el poble cristià i és una benedicció per a l’Església, perquè al llarg dels segles ha despertat en molts cristians el desig de créixer en santedat vivint en gràcia de Déu, acostant-se als sagraments i creixent així en l’amistat amb Jesucrist”. Afirma que “el símbol del cor ens parla del nucli de la persona, dels seus sentiments més profunds, de les motivacions de la seua actuació” i que “el mateix Jesús ens adverteix que el que fa impur l’home surt “de dins” del seu cor”, però que “el cor és també signe de veritat i d’autenticitat”. Recorda que “en l’evangeli Jesús s’obre amb confiança als deixebles i els revela que és “benèvol i humil de cor””. Expressa que “el Senyor ens anima també a què, fixant-nos en el seu cor, aprenguem d’Ell” i que “el més important que el cristià ha d’aprendre de Crist és a viure les Benaurances”, “que són l’expressió dels sentiments que hi ha en el cor de Crist i la clau per entendre la seua vida”. Finalment, diu que “la humilitat i la mansuetud són les dues primeres benaurances”, que “per amor a Crist l’autèntic cristià desitja imitar-lo, perquè ha descobert que només en Ell es troba l’autèntica riquesa i la promesa de la vertadera Vida”, que “només per aquest motiu els deixebles podem acollir la senzillesa i la pobresa com a forma de vida; abraçar la humilitat; viure la mansuetud que porta a perdonar a qui ens ofèn i a respondre al mal amb una benedicció” i que “si vivim així el nostre cor serà cada dia més semblant al de Crist i la nostra vida un testimoniatge creïble de l’Evangeli”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “la situació que estem vivint provocada per un virus ha creat incomoditats, pors i incerteses de cara al futur” i que “en un principi tot va ser una sorpresa i, més tard, un intent unànime d’adaptar la vida i l’entorn a les noves condicions”. Recorda que “les nostres comunitats cristianes també han patit la falta d’activitats formatives i de culte”, així com que “s’ha intentat mantenir el servei socio-caritatiu amb una enorme gratitud per part dels seus beneficiaris, els més vulnerables de la societat”. Afirma que en un primer moment el va sorprendre “la comparativa que molts feien amb l’anterior crisi de l’any 2008” i que “en aquests records s’accentuava la importància de la família com a gran matalàs que va evitar immensos mals en l’entramat social”. Expressa que “en la nostra cosmovisió cristiana la família té reservat un paper essencial en la manifestació de l’amor de l’home i de la dona, en la defensa de la vida, en l’educació dels fills i en l’acompanyament i consol en els moments difícils de malalties, atur o pobresa” i “tot això envoltat amb els vincles de la gratuïtat, del servei constant i desinteressat i de l’amor sense límits cap a tots els seus membres. Diu que “de la crisi anterior en vam sortir millor pel comportament de la família”, que “de l’actual, que sembla molt més dura, necessitem el concurs i l’ajuda de tots”, que “necessitem ser escoltats, acompanyats, estimats” i que “això ho trobem amb facilitat en l’entorn familiar”. Finalment, diu que necessita demanar-nos “una millor valoració de la família en aquests moments concrets” i que “tots els aspectes positius que aporteu us seran retornats amb escreix com un beneficiós i permanent consol per a les vostres vides”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “dimarts, dia 23, havia de començar el pelegrinatge anual al santuari marià de Lourdes amb l’Hospitalitat de la mare de Déu de Lourdes del nostre Bisbat”, però que “a causa de la pandèmia del Covid-19 i de les mesures sanitàries, aquest emblemàtic pelegrinatge s’ha hagut de suspendre”. N’ofereix “aquest record, pensant en els malalts, en els responsables de l'Hospitalitat, en els voluntaris, infermeres i brancardiers, joves, pelegrins i preveres”. Demana que ens fixem “en el nom del pelegrinatge: «Peregrinació de l’Esperança»” i diu que “és del tot significatiu perquè sempre hi anem amb l’esperança de la guarició del cos i de l’esperit”. Expressa que pensa que “la majoria de nosaltres, després d’aquests mesos d’epidèmia, també necessita el guariment, potser del cos, i segur de l’esperit”, per això, com a record i pelegrinatge espiritual a Lourdes i com a experiència que som pelegrins per la vida, ofereix algunes indicacions. Afirma que el pelegrí “queda impressionat per cada instant de la vida”, “compta amb un recull de llibres, anomenat Nou Testament, on troba la Bona Notícia de Jesús el Salvador”, “es preocupa d’ajudar i compartir el camí amb aquells que per motius de malaltia o altres limitacions necessiten ajuda”. També afirma que el pelegrí, “s’atura i participa en l’Eucaristia amb els altres pelegrins”, “viatja i viu al costat dels altres, es fa proïsme”, “es fa preguntes sobre allò que ha viscut i desitja” i “alhora és capaç de cercar respostes, confiant en Jesús de Natzaret, que morí i ressuscità per ell”. Finalment, diu que el pelegrí “és humil i sap que necessita ajuda de Déu –i per això prega–, i dels germans, i per això demana” i que “és conscient que està de pas, cap a la veritable pàtria, on la vida i l’amor del tot i per sempre seran un regal al final del camí”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, informa que “just després de tres mesos de tancar, a causa de la crisi sanitària viscuda, el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona ha reobert les seves portes amb una exposició temporal, de producció pròpia, que pretén posar en valor el fons d’arqueologia de la institució: “El Solsonià. Viure i morir al neolític mitjà””. Diu que “Solsonià és el nom que rep un grup cultural amb característiques pròpies que visqué als altiplans de la Catalunya Central durant el neolític mitjà” i que “fou Mn. Joan Serra i Vilaró, director del Museu ens els seus inicis, qui donà llum als primers testimonis d’aquestes comunitats”. Recorda que “durant el neolític mitjà, a gran part del territori de l’actual diòcesi de Solsona, l’agricultura i la ramaderia ja estaven ben consolidades en el si d’una vida sedentària, cosa que provocà un notable augment de la població”, que “aquest darrer portà a l’arrelament de petits grups de població que vivien dispersos en el territori i que adoptaren unes formes de vida pautades” i que “aquestes petites comunitats es diferenciaven de la resta de poblacions veïnes perquè enterraven als seus difunts en fosses excavades a terra revestides amb grans lloses, molt abundants a la zona on vivien, i això els va identificar, són els “solsonians””. Afirma que “en temps convulsos, com els que estem vivint, aturar-nos i fer una mirada a la línia del temps ens permet llegir, amb perspectiva, la petja de l’home al llarg de la història”. Finalment, encoratja els feligresos de la diòcesi de Solsona a continuar essent “solsonians: homes i dones arrelats a la terra, un poble que vivim vetllant els nostres, humans amb la mirada cap a un futur millor i comunitats fidels a les nostres creences”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.