Vés al contingut
Catalunya Religió dv. 30/09/2022
rosari-bisbes-parlen

GIEC Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del mes del Rosari, així com de l’eutanàsia encoberta, dels Sants Àngels de la Guarda, de ser evangelitzadors esperançats, de ser cridats, de viure en la quotidianitat, de la Mare de Déu de l’Acadèmia, de ser servents sense cap mèrit i de fer deixebles.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “la celebració de la memòria litúrgica de la Mare de Déu del Roser el pròxim 7 d’octubre ha ajudat a que molts cristians resen amb més freqüència el Sant Rosari durant aquest mes”, “una pregària senzilla, que es pot fer en qualsevol moment del dia i que dona una gran pau als qui la resen”. Expressa que “quan resem el Rosari ens sentim especialment propers a la Mare del Senyor; aprenem d’Ella a viure units a Crist meditant els principals esdeveniments de la seua vida; i recorrem amb Ella el camí de la fe”. Considera que “la contemplació dels misteris de la vida del Senyor, en els quals va ser present la seua Mare, ens ajuda a descobrir que Maria, igual que nosaltres, també forma part de la comunitat dels deixebles de Jesús” i que el Sant Rosari ens ajuda a veure Maria “com un model perfecte de fe per a tot cristià”. Afirma que “quan meditem els diferents esdeveniments de la seua vida, la primera sensació que podem tindre és que no hi ha cap tret que destaque sobre els altres” i diu que “és cert, perquè en Ella destaca tot: ha viscut amb tal plenitud l’Evangeli, que totes les seues dimensions estan perfecta i harmònicament integrades”, així com que “Ella és model perfecte de l’Església santa” i “per als creients és també la nostra Mare, la Mare de l’Església”. Finalment, diu que “resar el Sant Rosari és un camí senzill i eficaç per a acollir a Maria com a mare nostra; experimentar la seua proximitat amorosa; exposar-li les nostres necessitats, sabent que Ella, com qualsevol mare, les coneix abans que nosaltres li les exposem; i avançar en la nostra vida cristiana, perquè si l’estimem de veritat, cada vegada que ens dirigim a Ella ens preguntarem: Què és el que la Mare del Senyor vol de mi? I no oblidarem que el que desitja i el que li agrada és que siguem de veritat amics del seu Fill”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, parla de “l’atenció global que es dona a alguns pacients per motiu de la seva edat”. Expressa que “hi ha una pràctica no escrita, però real en certs àmbits del sector mèdic, segons la qual als pacients d’una certa edat no cal practicar-los determinades proves o proporcionar-los determinats tractaments perquè es considera una cosa innecessària que va en detriment d’altres pacients amb més probabilitats de sobreviure”. Afirma que “fer aquest plantejament equival a dir que les persones grans ja no són útils a la societat i com que han fet el seu camí a la vida, no cal dedicar-los els mateixos esforços que als pacients que sí que poden encara ser útils o viure més anys”. Es pregunta si la dignitat de la persona depèn de l’edat i respon que no. Manifesta que “mai no agrairem prou a la medicina tot el que ha fet pel benestar de la humanitat”, però que “la ciència mèdica, com tota activitat humana, es pot esbiaixar” i “amb aquestes pràctiques es renuncia a la seva finalitat, que no és altra que estar al servei de l’ésser humà”. Es pregunta que “si la vàlua de l’ésser humà es mesura per l’edat, pel seu rendiment o utilitat social, ¿qui s’atribuirà la capacitat de qualificar la dignitat de les persones?” i “on queda el necessari debat sobre el testament vital i el dret a la mort digna? On queden les pràctiques humanes del ben morir i la seva relació amb la preservació de la vida i la dignitat durant tota l’existència?”. Finalment, diu que “els cristians entomem aquest debat, el considerem necessari i tenim la idea clara que l’ésser humà, creació de Déu, no pot quedar reclòs a determinades decisions públiques, sinó que posseeix intrínsecament una dignitat inalienable independentment de l’edat o de la seva condició social”.

El cardenal Joan Josep Omella comunica que “aquest cap de setmana a l’Església recordem els Sants Àngels de la Guarda”, “fem memòria agraïda a Déu, que ens ha donat a cadascun un àngel protector que ens acompanya al llarg de la nostra vida”. Explica una història que va tenir lloc a Barcelona durant l’Edat Mitjana i és que “un dia de l’any 1398, la nostra ciutat va rebre la visita d’una persona molt famosa en aquella època, el dominic sant Vicenç Ferrer, gran predicador i missioner”, el qual quan  “s’acostava a una de les portes d’accés a la ciutat anomenada Portal dels Orbs, va veure un àngel” i, molt sorprès, “el dominic va preguntar a l’àngel què hi feia i aquest li va respondre que protegia la ciutat per ordre de l’Altíssim”. Informa que “a partir de llavors, aquella entrada a Barcelona es diria avinguda Portal de l’Àngel”, que “al costat de la muralla es va construir una capella on es venerava una imatge de l’Àngel Custodi” i que “quan, a mitjan segle XIX, les muralles de Barcelona van ser enderrocades, la imatge va ser traslladada primer a la parròquia de Santa Anna i, finalment, a una petita església del barri barceloní d’Hostafrancs, que actualment és coneguda com la parròquia del Sant Àngel Custodi”. Recorda que “a mitjan segle passat un escultor va donar a la ciutat una escultura d’un àngel que va ser col·locada a la façana d’un edifici situat al principi del Portal de l’Àngel” i que “des d’allà, l’àngel continua vetllant per tots els barcelonins i pels que hi passen”. Finalment, demana que “si un dia teniu ocasió de caminar pel Portal de l’Àngel, no quedeu enlluernats tan sols per la llum dels aparadors de les botigues”, sinó que “busqueu l’àngel que des de dalt ens recorda que Déu vetlla sempre per nosaltres”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “com el sembrador de la paràbola de Jesús (cf. Mateu 13,2-9, Marc 4,1-9 i Lluc 8,4-8), hem de “sortir a sembrar” l’amor de Jesús sense complexos, amb ardor i esperança nous” i ens aporta “alguns trets distintius dels qui són cridats a ser apòstols, missioners i cooperadors en l’obra de l’evangelització”. Expressa que “l’evangelitzador ha de ser un “enamorat” de Jesucrist, que el tingui pel gran amic seu, pel seu tot, i que proposi la veritat evangèlica i la salvació que ofereix Jesucrist, amb respecte i sense pressions” i que “ha de ser persona d’esperança” que “foragita les pors i ens ajuda a acollir els nous reptes amb coratge”. Afirma que l’evangelitzador “viu de l’oració i la unió amb Déu, i estima la Paraula i els Sagraments”, que “apassionat per l’Església, l’accepta amb els seus límits i grandeses, i treballa amb passió per la comunió i la unitat” i que “participa en la pròpia comunitat, és membre viu de l’Església i forjador humil de comunió eclesial”. Manifesta que l’evangelitzador “és un testimoni de misericòrdia i d’alegria, fins d’optimisme madur”, que “regala temps i atenció a les persones” i “ha de captar més el que uneix que el que separa, el positiu de les persones i les idees” i “això des de la confiança en Déu”. Finalment, diu que l’evangelitzador és un creient que “estima generosament i dona a conèixer les pròpies conviccions, amb un amor que no defuig complicar-se la vida i sacrificar-se, quan convingui”, que “viu la pobresa, austeritat i confiança en Déu, amb “autenticitat” i coherència”, “en contacte amb els altres, amb obertura i diàleg per aportar les raons del propi viure cristià, i escoltant també les raons de l’altre” i “amb un estil de vida que “atregui” cap a Crist i els valors del Regne de Déu”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “l’ambient que es respira aquests dies a la Diòcesi està ple de preguntes com ara: què hem de fer?; què faig?; què hem de programar?”, que “aquestes preguntes denoten vitalitat i són un bon senyal” i que “corresponen a persones lliures, que afronten el futur amb responsabilitat”. Expressa que “tant si es tracta de preguntes sobre qüestions denominades “pastorals”, com si es refereixen a qüestions sobre el futur personal, familiar o social, la qüestió més important no és formular aquestes preguntes, sinó arribar a respondre-les i la manera com ho fem”. Constata que “generalment aquest moment descriu un cercle que comença en un mateix (individu o grup) inquiet pel futur, que segueix amb la pròpia reflexió, posant en joc coneixement, raó, experiències viscudes, etc., projectant el que es vol, segons el grau d’adhesió, sensibilitat, gust o manera de pensar, i acabant en un mateix en prendre una decisió lliure” i que “l’instant clau és justament quan projectem el que volem”. Destaca que “segons la nostra fe, la persona humana és radical obertura en relació a Un altre i a uns altres, de manera que tractem d’evitar tot risc d’individualisme”. Manifesta que “sorprèn que persones, especialment joves, que es queixen o han estat víctimes de l’individualisme generalitzat en la societat, quan expliquen el que desitgen fer en la vida, descriuen aquest cercle, que comença en un mateix i acaba en un mateix sense sortir del propi jo: “ser jo mateix, autorealitzar-me””. Finalment, diu que “la revolució que desestabilitza radicalment aquesta manera de pensar ve del fet que des de la nostra fe no “vivim”, sinó que som cridats a la vida”, que “vivim en la mesura en què som cridats i responem” i que “això canvia radicalment la vida”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “el camí del Sínode Diocesà és un temps molt intens”, però que aquesta intensitat “no ens ha de fer perdre la quotidianitat en la qual es va construint la nostra santedat i la nostra missió com a deixebles de Crist”. Expressa que la quotidianitat “és com la pluja suau que va amarant la terra perquè, en el moment oportú, doni el fruit que pertoca” i que “pot tenir, de vegades, la pesantor de la monotonia”, la qual “per una banda ens ajuda a realitzar el nostre deure, però per l’altra ens pot fer caure en la rutina i la desmotivació”. Afirma que “les realitats quotidianes tenen un gran valor quan som capaços de trobar la motivació per a realitzar-les”. Manifesta que “els cristians sabem que el que converteix en «or pur» tot el que toca és l’amor” i que “quan l’estimació a Déu i als germans és el motor del nostre dia a dia, en les seves monotonies i en les seves sorpreses —que mai no en falten—, tot té un altre to, una altra perspectiva, una altra significació” perquè “el que realitzem quotidianament té la mirada posada en «algú», Déu i els germans en la seva concreció personal”. Constata que “per a nosaltres cristians la quotidianitat té un nom: Natzaret”, poble de la Galilea en el qual “Jesús, el nostre Mestre i Senyor, va passar fins a l’edat de trenta anys vivint en la quotidianitat de la vida de família, de treball, de relacions veïnals” i diu que “aquella quotidianitat del Fill de Déu va consagrar, per dir-ho així, les nostres quotidianitats”. Finalment, comenta que “cada petita realitat viscuda en gràcia de Déu i amarada de caritat, feta misericòrdia i donació, té valor d’eternitat” i que “la vida eterna comença en la quotidianitat”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “el dia de la festa de la Patrona de la ciutat de Lleida, el 2 d’octubre, coincideix enguany amb el primer diumenge d’aquest mes” i que “això fa que es redobli la solemnitat dels actes en honor a la Mare de Déu que la renovada Junta directiva de la Pontifícia i Reial Acadèmia Bibliogràfica Mariana ha organitzat per a tots els devots, per als simpatitzants de les nostres tradicions i per a tothom que hi participa”. Comunica que “en les celebracions marianes d’aquest any s’han introduït alguns canvis”, que “potser el més cridaner ha estat passar al matí el Certamen Literari per a unir-lo amb el final de la Missa solemne”, però que “el lloc és el mateix de sempre, la Casa de l’Església, on té la seva seu l’Acadèmia i on es venera la imatge de la Verge en el seu preciós i cuidat oratori, amb parets i vitrines plenes d’història i afecte cap a la Mare de Jesús”. Afirma que “en la celebració d’aquest primer diumenge d’octubre hi ha un element fonamental i un altre de secundari”: “l’apropament  devocional a la Mare de Déu, i també Mare nostra” i “l’organització dels actes festius que ajuden a acostar-nos amb més profunditat a la Mare de Déu”. Comunica que “la Junta ha gestionat per a enguany la presència de la Mare de Déu de Meritxell, Patrona del Principat d’Andorra, en commemoració del Centenari de la seva coronació canònica” i que “el Sr. Arquebisbe d’Urgell presidirà la Santa Missa i el Certamen Literari Marià”. Finalment, convida tothom a “participar en els actes programats” i indica que “l’advocació que ara recordem té una especial vinculació amb la nostra diòcesi: fem moltes reunions pastorals a la seva Casa, tots els sacerdots tenim el recés mensual al seu oratori i també allí acudeixen membres de la Vida Consagrada i laics a dedicar una estona per pregar”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “els homes, des de sempre, tenim l’orgull molt arrelat en els nostres cors”, que “aquest va ser el primer pecat: desobeir i  voler ser com Déu” i que “per això Jesús insisteix tant en els evangelis en la imatge dels servents, dels criats, que en temps de Jesús ho eren per a tot el que disposessin els seus amos”. Recorda l’Evangeli del proper diumenge (Lc 17,5-10), que acaba dient: «Quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”». Expressa que “Jesús ens està dient que els seus deixebles som servents, com Ell ho és, i no ens podem atribuir per això cap mèrit nostre”. Recorda que “en un altre fragment de l’evangeli els va dir: “qui vulgui ser important que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer que es faci el vostre esclau”. Afirma que “els cristians som servidors, servidors de la Paraula de Déu, servidors de l’amor de Déu, de la seva vida, servidors els uns dels altres, portadors d’aquesta vida als germans”. Manifesta que aquest servei “no té límits, no acabarà mai en aquest món”, perquè “som servidors d’un amor que és infinit” i que “no té preu, no es pot comprar ni vendre, no es pot pagar”, ja que “el nostre és un servei gratuït, perquè també ens ha dit que el que hem rebut gratis ho hem de donar gratis també”. Finalment, diu que “quan complim el nostre servei, quan hem fet el que Déu ens mana, no ens podem posar cap medalla”, pregunta si això ens ho creiem de debò i demana que “reconeguem que ens falta molta humilitat encara per arribar a ser veritables servidors com Jesús”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “l’objectiu de l’anunci de l’Evangeli és fer deixebles, és a dir, persones que coneixen Jesús, l’estimen i escullen seguir-lo de manera incondicional” i que “per ser deixebles cal no tenir por de deixar anar les xarxes, abandonar la barca i llançar-se a l’aventura de seguir les empremtes del Mestre”. Expressa que es tem que “moltes persones que han estat batejades i es diuen cristianes, no viuen com a veritables deixebles. Van a Missa, compleixen determinades normes de l’Església, però no han arribat a elegir per ells mateixos viure en el seguiment de Crist”. Afirma que “forma part de la missió de l’Església proposar a tots emprendre un camí de discipulat”, que “per ser deixeble és indispensable, sobretot, mantenir una relació viva amb Jesucrist, perquè la fe neix i creix en la trobada amb Ell”, que “en aquest procés ocupen un lloc fonamental els sagraments, que ens inicien a la fe i en són aliment constant” i que “també és essencial incorporar-se a la comunitat cristiana”. Manifesta que “el deixeble i la missió van units” i que “el papa Francesc ha recordat insistentment que tot deixeble ha de ser missioner, és a dir, ha d’estar compromès en l’anunci de l’evangeli”. Finalment, diu que “no podem desistir del mandat de “fer deixebles”” i que “les nostres parròquies i comunitats cristianes necessiten persones que d’una manera conscient elegeixin seguir Crist i desenvolupar, així, l’abundant gràcia que van rebre el dia del seu baptisme”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: BarcelonaGironaLleidaSant Feliu de LlobregatSolsonaTarragonaTerrassaTortosaUrgellVic.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.