Els bisbes parlen de Maria de Natzaret i Joan Baptista, dos models a imitar

GIECEn la litúrgia del temps d’Advent hi ha dos personatges que ens acompanyen i ens són models a imitar: Maria de Natzaret, Mare de Déu, i Joan Baptista, el precursor del Messies. Tots dos, amb senzillesa i humilitat, i fidels a la seva missió, van preparar intensament la vinguda de Jesús.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de Maria de Natzaret i Joan Baptista, dos models a imitar, així com de l’esperança, virtut de l’Advent, del desig i la crida i de ser cristians en condicions desfavorables.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que Déu anomenava Maria «la Plena de Gràcia», tal com “la saludà l’àngel de l’anunciació; com si en el món no n’hi hagués cap més” i que “Déu la necessitava, l’estimava amb bogeria i per això el que feu amb ella no ho feu amb ningú més: Li anticipà la gràcia del Calvari”. Expressa que “nosaltres, un cop nascuts, entrem a formar part del poble de Déu pel baptisme”, que “ella ja hi nasqué, en aquest poble” i que Déu “la salvà del pecat abans de caure-hi”, però que “tot i així, fou una dona normal”. Afirma que “a nosaltres, pel baptisme se’ns fa participar de la resurrecció de Crist” i que “Maria portava a les venes la vida de la resurrecció des del primer instant”. Recorda unes paraules del primer gran nom de la literatura catalana, el beat Ramon Llull, sobre la plenitud de gràcia de Maria. Considera que “malgrat el pes del pecat amb la concupiscència que comporta, nosaltres, gràcies a la purificació baptismal, som també cridats a la santedat” i que “aquesta vocació la podem acomplir imitant Maria, aquella que fou «plena de Gràcia»”. Demana que “mirem de ser persones que diuen «sí» a Déu, obeint la seva voluntat que es concreta en la llibertat de l’Evangeli i se sintetitza en l’estimació”, “un amor dirigit a Déu i als altres”. Finalment, diu que “per això, en la festa de la Puríssima, recordem el càntic de lloança a Déu que trobem a l’inici de la Carta als Efesis i que, entre altres, afirma: «Déu ens escollí […] perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls per amor» (Ef 1,4-5)”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “l’Advent és temps de pregar insistentment Maria, la qui millor ens pot ensenyar a preparar la vinguda del Crist”, la que “amb el seu sí, va fer possible l’Encarnació”. Demana que “acudim a la Immaculada Concepció perquè ens ajudi a viure amb esperança i a preparar espiritualment el Nadal que s’apropa” i que “siguem fidels a l’oració a Maria amb el rosari, l’àngelus, una avemaria dita amb fe, una jaculatòria senzilla llençada al cel, que anem fent cadascú en el seu interior”… Prega a la Verge Maria Immaculada que vetlli “pels fills pecadors, per les famílies i els pobles, al nostre Bisbat i arreu del món”, que ens acosti sempre a Jesucrist i ens ensenyi a “estimar l’Església amb amor filial i comunió fraterna”. Li demana que sigui “el nostre auxili i la nostra fortalesa en les adversitats i tribulacions de la vida” i que ens enforteixi “en la fe i la confiança per fer en tot la voluntat del Pare del cel”, així com que ens regali “una Pau duradora i universal”, que miri amb misericòrdia els refugiats, que escolti els precs dels emigrants i que no deixi de la mà els qui en Ella confien. Li demana també que ens doni “alegria i fortalesa per testimoniar amb autenticitat la nostra fe cristiana” i que ens faci “sempre disponibles per a tota obra bona de solidaritat, de servei i d’amor”. Finalment, prega a la Mare de Déu que ens ensenyi a viure l’Advent amb disponibilitat i que ens guiï “vers una autèntica conversió de cor, perquè esperem amb fe el Senyor que arriba i visquem el Nadal amb compromís, alegria i amor”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “la benaurada Verge Maria ocupa un lloc preeminent en la vida i en la litúrgia cristianes”, però que “si poguéssim escollir un temps com el més particularment apte per al culte de la Mare del Senyor, hauríem d’assenyalar l’Advent”. Recorda que “sempre en el temps d’Advent celebrem la solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria”, festa en la qual “recordem el privilegi únic que la misericòrdia divina va concedir a la que havia de ser la mare del Fill de Déu fet home en les seves entranyes virginals: el pecat mai no tacaria la seva ànima, ni cap pecat personal ni el pecat original”. Afirma que “els moments més intensos de presència mariana en la litúrgia d’Advent són els vuit dies previs a Nadal, en els quals ressonen les profecies sobre la Verge Maria i el Messies i són proclamats els relats evangèlics previs al naixement de Crist, en els quals és figura principal Maria”. Manifesta que “Maria és una bona mestra i model en el camí de l’Advent, perquè en ella es fa palès el veritable sentit de l’espera cristiana”, que “el que veritablement esperem i desitgem és el trobament amb Jesús” i que “Maria és inseparable de Jesús i sempre ens duu al seu Fill, el nostre Salvador i Senyor, el rostre del qual tota persona deleja contemplar per trobar el sentit de la seva existència”. Finalment, demana que en el camí de l’Advent ens deixem acompanyar per Maria, la qual “ens ofereix la seva mà per a guiar-nos en els camins de la pregària humil i sincera, especialment la pregària litúrgica” i és “model d’esperança activa en l’espera del Senyor, que ha vingut, vindrà i ve contínuament”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “molta gent sol buscar en altres persones un model a imitar” i que “actualment, per la seva forma de vida, per la seva professió, pels seus èxits abunden els famosos que són molt admirats”. Proposa “a tots els lectors uns models d’actuació d’unes persones concretes, especialment a tots aquells que, amb la radical llibertat que Déu ens regala, volem seguir Jesucrist i ajudar, conseqüentment, el proïsme”. Recorda que “en aquest segon diumenge d’Advent els catòlics escoltem en la Paraula de Déu que proclamem en les celebracions de l’Eucaristia la conducta de dues persones dignes d’admiració i d’imitació: Joan, el Baptista i, sobretot, Maria de Natzaret, la Mare de Jesús” i expressa que “els admirem per la qualitat de les seves vides i, especialment, per la seva radical austeritat”. Considera que tot i que Joan Baptista era molt admirat per les multituds que el seguien, “no els ofereix una vida còmoda sinó la conversió al Crist que ja arriba i que predica l’autèntica fraternitat i una manera de vida que preval la persona per sobre dels diners, del poder o del plaer”. De Maria, manifesta que “podem dir que empra l’austeritat en les paraules” però que “és molt rica en els actes i en les actituds: accepta la voluntat de Déu, dona a llum en un pessebre, fuig a Egipte, sense tenir on anar, acompanya en silenci la predicació de Jesús i sofreix fora mida per Ell al peu de la creu davant la seva mort”. Finalment, diu que “són dos perfils que impacten per la seva senzillesa, per la seva humilitat, per no anhelar aliments o objectes, per no aspirar al poder sobre els altres…”, que “són dos models a imitar per tots els cristians” i que “els creients, que els coneixem bé, els proposem a tots els ciutadans d’avui dia”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “el món valora i aplaudeix els famosos, les grans figures mediàtiques, els ídols de les masses” i que sorprèn, per tant, trobar-nos a l’evangeli de diumenge “amb un personatge d’entrada difícil de presentar com és la figura de Joan el Baptista”, “un famós del segle primer, i que ha arribat fins als nostres dies, encara que no pas per cap èxit d’aquest món”. Expressa que Joan, el Precursor, el que anunciava l’acompliment de les antigues profecies, el que batejava amb aigua per preparar els camins al Senyor, és “un personatge revestit del testimoniatge de la seva fidelitat a la veritat, a la Paraula de Déu i a la seva missió”. Afirma que “ell era i continua essent per a nosaltres la veu que clama en el desert, un crit que anuncia l’acompliment de les Escriptures” i que “és d’ell de qui deia el profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí” (Mt 3, 1-2)”. Recorda que Joan Baptista ens crida a la conversió, que “és una urgència sempre present a la nostra vida, com també a l’església i al món”, però considera que “la conversió veritable comença per acollir aquest Regne, acollir-lo a Ell, Jesús, escoltant aquests dies la predicació de Joan Baptista”. Finalment, diu que “Advent és esperança” i “Nadal és l’alegria de l’encontre”, demana que “esperem la vinguda del Senyor, i no dubtem que Ell vindrà”, expressa que “es tracta sobretot d’esperar la nostra conversió plena i total a Ell” i demana que l’acollim amb joia i que ens deixem convertir per Ell.

El cardenal Joan Josep Omella diu que l’Advent “és un camí que ens prepara per acollir Crist en la celebració del Nadal”, que “l’Advent arriba embolcallat de color morat, el color de l’espera i preparació” i que “la virtut pròpia d’aquest temps litúrgic és l’esperança”. Expressa que “l’esperança cristiana sobrepassa les esperances humanes d’aquí i ara, ja que té com a fita la vida eterna amb Déu, però també és un impuls que pot millorar el món present”. Recorda que “el papa Francesc ha anunciat aquest any que el proper Jubileu, l’any 2025, estarà centrat en la virtut de l’esperança”. Afirma que “l’esperança cristiana es fonamenta en la certesa que Crist ha vençut el pecat i la mort, i que nosaltres, units a Ell, també els vencerem” i que “aquesta esperança es fa vida gràcies al do de l’Esperit Sant que rep l’Església”. Recorda que “sant Ignasi d’Antioquia, bisbe d’aquesta ciutat de l’Àsia Menor, ens va deixar un valuós testimoni d’esperança amb les seves cartes escrites en el camí cap a Roma, on va ser martiritzat vers l’any 110”. Finalment, demana que “ens acompanyi l’esperança cristiana en tot aquest temps de gràcia que vivim durant aquests dies d’Advent”, que “oferim al món l’esperança, un anhel enmig de les adversitats d’aquest temps convuls que vivim”, que “sentim i contemplem la llum que ens reconforta” i que “deixem que ens ressonin al cor les paraules de sant Pau: ¿Qui ens separarà de l’amor de Crist? Ningú ni res podrà separar-nos d’Ell”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “voldríem que la celebració d’Advent i Nadal signifiqués quelcom més que una festa, és a dir, que fos l’ocasió d’una nova trobada entre Déu que s’ofereix i ens crida, i nosaltres, que busquem expectants”, que “veiem que aquesta trobada demana la necessària coincidència entre els nostres desitjos més profunds i la crida de Déu” i que “per això, ens preguntem: ¿què desitgem, què busquem, què esperem?”. Considera que si féssim una enquesta sociològica sobre aquestes preguntes, convidant a pensar una mica, “obtindríem respostes més diverses”, però que “totes coincidirien a expressar el que cadascun entén per “felicitat”, perquè no hi ha ningú que no desitgi ser feliç i miri d’aconseguir-la”. Recorda que “en temps de Jesús, a Palestina, hi havia molta expectació”, que “induïts pel sofriment present i hereus d’una tradició farcida de promeses divines sobre la restauració, alliberament, redempció del poble d’Israel, la gent vivia en tensió cap al futur: Déu salvarà” i que es preguntaven “en què consistirà la salvació?”. Afirma que “en això les respostes del Poble d’Israel eren molt diverses”, que “uns esperaven un nou Rei alliberador, uns altres un gran Sacerdot, uns altres un gran Profeta, uns altres un Messies líder en l’acció revolucionària, etc.”, però que “el que és important del record del temps de Jesús és que en l’Encarnació, Déu va pretendre trobar-se amb tothom, corregint les expectatives de tothom”. Manifesta que “ja sabem que aquesta diferència i contradicció entre allò que Jesús va oferir i el que la gent esperava li va valer la mort en la Creu”. Finalment, diu que “sols la crida de Jesucrist respon a les nostres autèntiques recerques i desitjos”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “la primera carta de Pere està dirigida a uns cristians que viuen a la diàspora, a les províncies de l’Àsia Menor”, que “en aquesta carta s’intueix un clima tens d’hostilitat cap a ells i fins i tot de violència”, que “la carta parla de “patiments” i amb aquest terme es refereix a les experiències negatives de desconfiança, sospita, odi i agressió que suporten els cristians pel sol fet de ser-ho” i que “en aquest context, l’autor de la carta explica a la comunitat cristiana com han de viure aquesta situació”. Explica que “el primer que diu és que han de tenir cura de la comunió entre ells, donant testimoni d’amor”, que “la segona manera de fer front a una situació hostil a la fe és fer contínuament el bé”, que “el cristià també ha de renunciar a la revenja” i que “el cristià és cridat a respondre al mal amb una benedicció”. Expressa que “finalment, l’autor de la carta demana als cristians que estiguin sempre preparats per donar una resposta a tothom qui els demani la raó de la seva esperança”. Considera que “el creient no ha de deixar-se atemorir per les crítiques ni amagar la seva fe, sinó donar resposta amb claredat i sinceritat a tothom qui ho pregunta” i que “en certa manera, els altres tenen dret a saber què és el que dona sentit a la nostra vida i ens omple d’esperança”. Creu que les paraules “de la carta de Pere valen per a nosaltres, perquè nosaltres també hem de viure l’Evangeli en condicions que moltes vegades són desfavorables” i que “la resposta cristiana ha de ser la mateixa: viure estimant, mantenir una conducta pacífica i estar disposats a explicar la nostra fe a qui ens pregunti per ella”. Finalment, desitja que “tant de bo els cristians del segle XXI siguem capaços d’assumir aquestes actituds i ser testimonis de l’esperança”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: Barcelona, Girona, Lleida, Sant Feliu de Llobregat, Solsona, Tarragona, Terrassa, Tortosa, Urgell, Vic.