Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Diumenge 5 de juliol, sota el lema «El transport i la mobilitat: creació de treball i contribució al bé comú», se celebra la Jornada per la responsabilitat en el trànsit, promoguda pel Departament de la Pastoral de la Carretera de la Conferència Episcopal Espanyola, una Jornada amb motiu de la proximitat del Dia de sant Cristòfol (10 de juliol), patró dels conductors. Coincidint amb l’inici dels desplaçaments massius, els bisbes d’aquest departament de la CEE envien una cordial salutació a totes les persones que estan relacionades amb la mobilitat humana i la seguretat viària. En el seu missatge, destaquen que el transport i la mobilitat humana generen molts llocs de treball que s’han vist afectats per la crisi del coronavirus: «Han estat mesos en què molts vehicles han hagut d’estar aturats per la COVID-19. En moltes llars no hi ha hagut ingressos, però sí moltes pèrdues econòmiques per a moltes persones. Resem per totes elles», assenyalen.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Jornada per la responsabilitat en el trànsit, així com de les persones amb necessitats especials, del Pla Pastoral en temps de confinament, de l’amor del Cor de Crist, de paraules per a créixer, de l’art de l’acompanyament, del temps de reconstruir, de l’oració cristiana i de donar gràcies.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “aquest diumenge, dia 5 de juliol, l’Església ens proposa que visquem la Jornada de Responsabilitat en el Trànsit” i que a la diòcesi de Girona ho viuran “molt especialment en l’Eucaristia de les 7 de la tarda, a la parròquia de Sant Josep”. Recorda també que “a la nostra Diòcesi, la Delegació Episcopal del Trànsit vetlla durant tot l’any per ajudar-nos a ser conscients de la nostra responsabilitat com a conductors o vianants”. Diu que “la responsabilitat en el trànsit, tant si som conductors de vehicles del tipus que sigui –cotxes, motos, patins, bicicletes, etc.–, com si som vianants, és una actitud necessària que per a nosaltres és concreció del nou manament de Jesús: «L’amor a Déu i l’amor als altres»”. Afirma que “per a nosaltres la jornada és una invitació a pregar”, que “cal demanar a Déu el do de la prudència per no posar en perill la pròpia vida i la vida d’altres” i que “redescobrir l’amor als altres i a un mateix, quan conduïm una màquina, sigui la que sigui, o quan ens movem com a vianants, exigeix les virtuts de l’obediència a les normes de circulació, la prudència i l’abstinència del consum de substàncies que impedeixen estar en bones condicions per a una conducció segura”. Manifesta que “la jornada també ens ajuda a reconèixer i agrair el seu treball a tots els responsables d’assegurar l’organització i la seguretat del trànsit”, així com que “tampoc no podem oblidar les víctimes dels accidents de trànsit, els difunts, els qui han quedat afectats en les seves facultats i les seves famílies”. Finalment, diu que “hem d’estar atents perquè les nostres carreteres, autopistes i carrers no siguin camins de mort, causa de vides marcades per ferides de tot tipus, sinó de trànsit segur” i demana que ens recordem del germà quan conduïm o caminem, i que vetllem per la seva i la nostra vida.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “en circumstàncies normals, aquest diumenge havíem de ser al santuari de Lourdes, compartint la fe i la bona amistat amb el pelegrinatge diocesà de l’Hospitalitat”. Comunica que “aquest diumenge, amb tots els amics i amigues de l’Hospitalitat de Lourdes, celebrem l’eucaristia a la nostra catedral” i que “precisament, a la nostra Església diocesana hem decidit crear, dins l’anomenada Vicaria de la Caritat, una delegació destinada a la pastoral de la salut per atendre totes aquelles persones amb necessitats especials”, una delegació que “serà també un àmbit de coordinació de realitats ja existents”. Diu que “en totes aquestes persones hom hi detecta una necessitat d’acolliment i d’acompanyament”, que “l’Església les ha de recolzar especialment, precisament per la seva vulnerabilitat” i que “cal formació a tots els nivells, donat que la nostra societat sol viure d’esquena a tot allò que és dolor i sofriment”. Vol felicitar amb tot el cor “les associacions i fundacions cristianes que de fa anys treballen desinteressadament per totes aquestes persones amb necessitats especials”. Afirma que “cal continuar ajudant a afrontar i a solucionar els seus problemes, al mateix temps que a enfocar-los des d’una perspectiva cristiana”, que “pel que fa als afectats, l’acompanyament personal i la trobada comunitària, ja sigui celebrativa o de reflexió, esdevenen substancials” i que es tracta de “conscienciar també aquestes persones i les seves famílies, a fi que sàpiguen fer valer els seus drets i complir amb els seus deures”. Finalment, diu que “es tracta, en definitiva, d’integrar gradualment els malalts i minusvàlids dins la nostra societat, oferint-los poder viure i fruir d’aquelles actituds evangèliques que il·luminen el cor, aporten sentit i esperança i encoratgen davant les dificultats”. 

El cardenal Joan Josep Omella, es pregunta si “el temps de «confinament» per ventura ha estat un moment «d’hivernació» del nostre Pla Pastoral Diocesà”, ja que aquest Pla es titula “Sortim” i “potser ha semblat que l’hem guardat al calaix una temporadeta i ara, quan progressivament anem sortint del confinament, el reprenem”. Diu que “la pandèmia del coronavirus no ha estat un parèntesi en la nostra vida”, que “sens dubte, durant els dies confinats a casa s’han aturat algunes de les nostres activitats pastorals habituals”, però que “el Senyor no ha estat absent”. Per això, ens suggereix una pregunta: “què significa en el temps de pandèmia ser Església en sortida?”. Afirma que “si la nostra mirada no es queda en un nivell superficial, ens adonarem que precisament aquests dies hem viscut experiències d’Església en sortida malgrat el Covid-19, algunes d’elles inimaginables fa mesos”. Constata que “com a Església a Barcelona, molts hem «sortit»”: “en el compromís i esforç de tants cristians professionals de la salut i servidors públics que han manifestat de manera coherent i profunda el seu compromís pels altres”; “a través d’una preocupació renovada i interès pels malalts i pels ancians”; “mantenint les portes obertes de les nostres Càritas parroquials per acollir i donar suport als més vulnerables”… Manifesta que “hem experimentat la fraternitat des de la distància” i que “en aquest temps de confinament hem entrat més en la comunitat-fraternitat i això ha suposat un sortir de nosaltres mateixos”. Finalment, afirma que “tot això ens diu clarament que el Pla Pastoral no ha quedat «fora de joc» en el temps de pandèmia, ans al contrari”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “en la festa del Sagrat Cor de Jesús vam celebrar la Jornada de pregària per la Santificació dels Sacerdots amb el lema “Preveres amb el cor de Crist” i resseguint un text del Papa Francesc amb 5 paraules clau”: gratitud, misericòrdia, compassió, vigilància i ànim esperançat.  Acull aquest text “pensant en tots els fidels cristians que necessitem i volem viure centrats en l’amor del Cor de Crist”. Diu que tots hauríem de “vetllar per mantenir sempre un cor agraït, ple de gratitud”, “saber acollir tot el que hi ha de positiu en la creació, en les persones i en un mateix” i “agrair i adorar l’amor que brolla del Cor de Crist”. Afirma que “tot cristià, i no només el prevere, està configurat amb Crist, pel baptisme i és ministre de la misericòrdia i de la reconciliació, amb un cor misericordiós com el de Jesús, que passà guarint i fent el bé”. Afirma també que “a tots se’ns demana un cor compassiu, que s’expressi en la proximitat, en la participació real i integral en els patiments i treballs de la gent, en la capacitat de relacions que revifin l’esperança, en l’atenció a les ferides dels germans”. Reconeix que “tots els fidels tenim la temptació de sentir-nos desil·lusionats amb la realitat, o amb l'Església o amb un mateix” i diu que “cal demanar a l'Esperit que vingui a despertar-nos” i que “cal deixar-se «desvetllar» per la Paraula del Senyor i pel crit del Poble de Déu”. Expressa que “és necessari viure amb ànim esperançat, i tenir cura de la relació amb Déu i de la solidaritat activa; conrear l’íntim diàleg d’amor amb Déu Pare i viure una fecunda caritat envers els pobres i envers tothom”. Finalment, demana que ens deixem “atreure per l’amor misericordiós i santificador que brolla del Cor Sagrat de Jesús”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “créixer, construir, edificar, són paraules que sonen avui, dins i fora de la nostra consciència”, que “les circumstàncies que travessem, la crisi sanitària i social, i la possible i desitjable sortida d’ella, ens comprometen més urgentment a treballar per a refer l’economia, la convivència, la cultura, etc.” i que “avui ningú mínimament responsable podrà desoir aquesta crida”. Es pregunta si “és el mateix créixer o fer créixer el món, la societat, la cultura, que col·laborar en el creixement de la fe i de l’Església” i “quina relació té el creixement de l’Església amb la lluita i el compromís pel progrés de la societat”. Es permet recordar un principi bàsic: “l’Església està cridada a ser el Regne de Déu en germen, aquí a la terra; i el projecte de Déu és que el món sencer arribi a ser aquest Regne” i diu que “quan un fidel anònim o amagat avança en la virtut, per exemple aconsegueix perdonar, o estima Déu en l’oració, o aconsegueix ser més honrat i sincer, no sols fa créixer l’Església sinó que també està col·laborant en el progrés del món”. Afirma que “tot creixement de l’Església és progrés per al món” i que entén que “el veritable progrés del món és el creixement cap al Regne de Déu”, encara que “no tots pensen així”. Manifesta que “avui veiem Jesús lloant el Pare «perquè ha amagat les coses del Regne als savis i entesos i les ha revelat a la gent senzilla»” i es pregunta si  “ens imaginem un líder de la construcció del món dient això, lloant Déu, quan el primer que es fa és buscar els savis i entesos, per a donar-los poder i liderar grans progressos”.  Finalment, diu que “les dades que ens ofereix l’Escriptura semblen mostrar que un i altre creixement, el del món i el de l’Església, són molt diferents”, es pregunta “què ha de fer un cristià honrat, conscient, avui” i demana que “la nostra mirada sigui objectiva, i les nostres oïdes netes”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, recorda que el papa Francesc en la seva  exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, “dedica el capítol tercer a l’anunci de l’Evangeli, amb un apartat sobre l’acompanyament personal dels processos de creixement” i “subratlla que el primer anunci ha de propiciar també un camí de formació i de maduració, que l’evangelització té com a objectiu el creixement de cada persona, i per això cal prendre’s molt seriosament cada persona concreta i el projecte que Déu té sobre ella”. En relació a aquest acompanyament personal dels processos de creixement, diu que “el Papa ens assenyala diferents aspectes que anirem tractant en les properes cartes dominicals” i que “el primer aspecte ens recorda que l’Església ha de contemplar, s’ha de commoure i aturar-se davant l’altre, davant el proïsme, totes les vegades que calgui com el bon samarità i ha de fer present el Crist en cada situació i cada ambient”.  Afirma que “el primer pas en aquest procés és una invitació a “veure” amb els ulls del cor” i que “es tracta de veure, compadir-se i fer costat”. Expressa que “el segon pas és guarir les ferides”, ja que “el cor del nostre món i dels nostres contemporanis està ferit profundament”, i diu que “a la llum de la Revelació, considerem que l’arrel profunda de totes les ferides és el pecat que separa de Déu, d’un mateix i dels germans”. Finalment, manifesta que “el tercer pas consisteix en acollir a casa”, que “el papa Francesc ens proposa la imatge d’una “mare de cor obert” per a ajudar-nos a entendre millor la missió de l’Església en el moment present” i que “la desglossa  en tres aspectes: ha de ser una casa sempre oberta; ha de ser també una família que privilegia els qui han caigut a la vora del camí; per últim, una comunitat atenta, “en sortida”, plena de dinamisme missioner”. 

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “el temps d’emergència sanitària viscut ens porta ara a reconstruir el que ha restat malmès” i que “entre tots hem de fer possible el retorn a una situació que sigui millor que l’anterior”. Afirma que aquest temps de reconstruir ens demana “pregar pels difunts d’aquest temps de pandèmia”. Comunica que “a la nostra diòcesi, com a la resta d’Espanya, es faran, a partir de la meitat d’aquest mes de juliol funerals per tots els difunts” i que el divendres 24 de juliol, a les set de la tarda, a la catedral de Vic, presidirà un funeral en sufragi per tots els difunts de la diòcesi en aquest temps de prova. Diu que també és temps de reconstruir “per als malalts que, tot i haver superat la malaltia vírica, han de recuperar-se paulatinament de les seqüeles” i que “no podem oblidar tots els hospitals que van retornant a la normalitat, i tampoc les residències d’ancians d’arreu del bisbat, tant les de titularitat pública com privada, moltes d’elles de fundacions nascudes de l’Església i dirigides directament  per  congregacions religioses”. Finalment, manifesta que és temps de reconstruir el teixit social i econòmic, que “amb prudència i caritat hem d’anar refent les relacions personals”, que “tots els agents socials: administracions, treballadors, empresaris, sindicats, legisladors; sense oblidar per la seva gran importància les famílies i el petit comerç i les empreses petites i mitjanes; tots hem d’aportar el millor de nosaltres mateixos” i que “no oblidem el tema de l’ecologia integral”. 

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “al començament del curs que ara concloem, la Comissió Episcopal per a la Doctrina de la Fe de la Conferència Episcopal va publicar un important document titulat «Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida” (Sal 42, 3). Orientacions doctrinals sobre l’oració cristiana”. Diu que “la importància d’aquest document està en el tema que aborda, que afecta al més nuclear i autèntic de la vivència de la fe: l’oració com a moment fonamental de la trobada i la relació amb Déu”. Afirma que “el document comença fent-nos caure en el compte de la situació cultural paradoxal en la qual ens trobem: “la cultura i la societat actuals, caracteritzades per una mentalitat secularitzada, dificulten el cultiu de l’espiritualitat i de tot el que porta a la trobada amb Déu”, però que “aquesta situació no apaga la set de Déu que hi ha en el cor de tot home” i “estem assistint al ressorgir d’una espiritualitat que es presenta com a resposta a la “demanda” creixent de benestar emocional, equilibri personal, de gaudi de la vida o de serenitat per a encaixar les contrarietats…”. Manifesta que “aquesta barreja de secularització i cerca de pau interior han afavorit que avui ens trobem en un “mercat” amb moltes ofertes que volen respondre a la necessitat que l’ésser humà té de trobar sentit i orientació per a la vida” i reconeix que “algunes d’aquestes propostes estan inspirades en tradicions religioses i principis doctrinals aliens i, sovint, incompatibles amb veritats fonamentals de la fe cristiana”. Finalment, diu que “el document vol recordar els elements essencials que no poden faltar en una iniciació a l’oració cristiana, que és l’autèntic camí per arribar al Déu viu i vertader, l’Únic que pot assaciar la set de felicitat que hi ha en el cor de l’home”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “a l'evangeli de sant Mateu llegim una frase de Jesús que ens sorprèn, ens fa pensar i ens situa en la recerca d'una major autenticitat cristiana: "Quan facis almoina, que no sàpiga la teva mà esquerra el que fa la dreta"”. Diu que “tot cristià que busca el camí d'una major exigència haurà d’adaptar sempre la seva vida als mandats del Mestre i evitar la temptació de l'autocomplaença o de l'excessiu reconeixement dels altres”. Se sent obligat, però, “a donar les gràcies a tots aquells que en les petites coses diàries s'esforcen en l'ajuda constant als seus germans. I que ho fan sense buscar l'aplaudiment o el reconeixement, sovint amb discreció o en el silenci més absolut”. Comunica que “el passat 17 de juny es va fer donació d'una quantitat de diners a nou entitats de la Xarxa Sociocaritativa del bisbat”, que “la suma total va sobrepassar els 82.000 euros i la iniciativa va voler seguir la idea del papa Francesc quan va convidar tots els sacerdots a lliurar part de la seva gratificació mensual a un fons de solidaritat que redueixi una mica els efectes sanitaris, socials i econòmics de l’actual  pandèmia” i que “tot i la magnitud de la pandèmia i la gran quantitat de sofriment acumulat per tot arreu a causa de les morts, malalties i solitud, va aflorar la generositat del cor”. Finalment, vol agrair “a tots els membres de la Xarxa la seva dedicació i treball constants”, “sense descans i sense tancar les portes a ningú”, i mostra també el seu agraïment “als que han contribuït amb la seva aportació a aquest fons solidari”, “a totes les comunitats cristianes per estar atentes a pal·liar tant dolor” i “als sacerdots iniciadors d'aquesta campanya econòmica que fan augmentar molt més la credibilitat de la seva missió”. 

 

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.