Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(GIEC) El proper diumenge 27 de setembre, l’Església celebra la 106a Jornada Mundial de l’Emigrant i del Refugiat, amb el lema “Com Jesucrist, obligats a fugir”.  Aquesta Jornada procura posar un rostre a les persones vulnerables rescatant-les de les llistes anònimes de xifres, així com sensibilitzar la comunitat cristiana que reconeix Jesús en cada persona obligada a fugir i sensibilitzar també la nostra societat per tal que asseguri els drets de la dignitat humana a tota persona obligada a desplaçar-se. 

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Jornada Mundial de l’Emigrant i del Refugiat, així com dels deixebles de Crist, de la paciència de Déu, de sortir a sembrar en temps de pandèmia, de créixer amb Crist en la crisi, del projecte de Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia i dels educadors.

Quatre de les cartes dominicals parlen de la Jornada Mundial de l’Emigrant i del Refugiat. El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que “el Papa Francesc ha dedicat el Missatge de la Jornada Mundial de l’Emigrant i del Refugiat de 2020 al drama dels desplaçats interns, un drama sovint amagat, que la crisi mundial causada per la Covid-19 ha agreujat encara més”. Recorda que “Jesús, Maria i Josep varen experimentar les incomoditats, la incertesa i la por que comporta la situació del desplaçat i refugiat quan es varen veure obligats a fugir a Egipte” i que “és la trista realitat de milions de famílies en els nostres dies a causa dels conflictes armats, les violacions dels drets humans i la violència generalitzada”. Afirma que “els desplaçats constitueixen un repte pastoral al qual hem de respondre” i que “el Papa descriu el procés de resposta amb quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar i hi afegeix unes altres sis parelles de verbs que responen a accions molt concretes per a dur-ho a terme: conèixer per a comprendre, fer-se proïsme per a servir, escoltar per a reconciliar-se, compartir per a créixer, involucrar-se per a promoure, col·laborar per a

construir”. Manifesta que “la coneixença és un pas imprescindible per a poder comprendre l’altre”, que “les pors i els prejudicis ens impedeixen acostar-nos als caiguts que trobem pel camí, però cal córrer el risc” i que “les persones concretes, les famílies, els diferents col·lectius de la societat, les nacions, necessiten reconciliar-se i el camí de la reconciliació és el camí de l’escolta”. Finalment, diu que “tots som cridats a col·laborar en la construcció del Regne de Déu”, que “aquest Regne no es construeix amb el poder, amb la força o la violència, sinó amb el perdó, amb la solidaritat, amb amor viscut fins a donar la vida” i que aquest és el camí per a acollir i integrar els nostres germans desplaçats, als quals ens convida a tenir ben presents en aquesta jornada.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que enguany el papa Francesc “ens convida a centrar la  mirada en els desplaçats interns, és a dir, en aquelles persones que per diferents causes es veuen forçades a abandonar la seua llar i canviar de lloc dins de les fronteres del mateix estat, i no aconsegueixen sortir de la situació de precarietat, abandó o marginació” i que “en el seu missatge per a aquesta jornada el Papa ens indica, utilitzant sis parelles de verbs, com revisar la nostra actitud envers els qui viuen en aquesta situació dramàtica i acostar-nos a ells amb el mateix amor de Crist”. Recorda que “per a un cristià els emigrants i desplaçats són germans”, que “si volem ajudar-los, el primer és conèixer-los per a poder arribar a comprendre’ls”, que “aquest coneixement ens porta a superar pors i prejudicis, fer-nos proïsmes i, d’aquesta manera, servir-los” i que “si volem acostar-nos a algú hem d’aprendre a escoltar”. Manifesta que “aquestes actituds, que possibiliten i afavoreixen la trobada interpersonal, ens porten a un autèntic compromís cristià amb els més necessitats, que els ajuda a créixer com a persones i recuperar la seua dignitat” i que “si volem realment promoure les persones a qui oferim assistència, hem de fer-les protagonistes del seu propi rescat”. Finalment, ens convida a “meditar aquestes paraules del Papa, que són un programa que ens pot orientar per comprometre’ns en favor dels més necessitats”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “enmig dels grans problemes actuals, com la distribució de la riquesa, la fam, la pau entre les nacions, la violència de carrer o la domèstica, el canvi climàtic, l'educació o la sanitat universal, avui l'Església posa a la nostra consideració el de les migracions”, celebrant la 106a Jornada Mundial de l’Emigrant i del Refugiat “per resar per aquesta dura realitat, per sensibilitzar les nostres comunitats de la problemàtica existencial de molts germans i perquè les paraules i les actituds de cadascun de nosaltres estiguin plenes de compassió i caritat”. Afirma que “fa més de cent anys que l’Església ens recorda la importància de la mobilitat humana i les conseqüències tan negatives que s’abaten sobre moltes persones que abandonen les seves terres per circumstàncies diverses, obligades per la fam, per la cerca d'un futur digne per a la pròpia família o per qüestions polítiques”. Manifesta que “no proposem només solucions tècniques ni tenim els poders polítics i econòmics de les nacions o de les agrupacions internacionals” però que “podem recordar als cristians la seva coherència de vida amb l'Evangeli i posar al centre la dignitat dels éssers humans i deixant tota la resta al seu benefici i al servei del bé comú”. Finalment, proposa un resum fàcil d’assimilar del missatge del papa Francesc amb motiu d’aquesta Jornada: “és necessari conèixer per a comprendre; cal fer-se proïsme per a servir; per a reconciliar-se es requereix escoltar; per a créixer cal compartir; es necessita involucrar per a promoure; és indispensable col·laborar per a construir…”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que el Papa “dedica el seu missatge als anomenats «desplaçats interns» per acollir-los, protegir-los, promoure’ls i integrar-los” i que el mateix Papa constata que la situació d’aquestes persones “és un drama sovint invisible, i més en temps de pandèmia, perquè concentra totes les preocupacions i entela totes les altres emergències humanitàries”. Ofereix un tast d’aquest missatge que “ens mou a contemplar les persones més enllà dels nostres reduïts cercles” i “proposa afrontar aquest repte, i ho fa a partir d’actituds i accions que també ens poden servir en altres situacions de la vida ordinària”. Diu que “els desplaçats ens ofereixen aquesta oportunitat de trobada amb el Senyor, fins i tot si als nostres ulls ens costa reconèixer-ho”. Afirma que “el coneixement és necessari per a la comprensió de l’altre”, que “quan es parla de migrants i desplaçats sempre s’esmenten números, però són persones” i que “si coneixem les seves històries ho podem comprendre”. Reconeix que “les pors i els prejudicis ens fan mantenir les distàncies amb altres persones i sovint ens impedeixen acostar-nos-hi, fer-nos proïsme i servir-los”, així com que “per reconciliar es requereix escoltar” i que “l’amor, el que reconcilia i salva, comença per una escolta activa”. Expressa que “el Papa assenyala que Déu no va voler que els recursos del nostre planeta beneficiessin només uns pocs” i que “per això hem d’aprendre a compartir per créixer junts, sense deixar ningú a fora”. Finalment, manifesta que “la construcció del Regne de Déu és un compromís comú de tots els cristians” i que “cal el compromís de la cooperació internacional, la solidaritat global i el compromís local, sense deixar-ne fora ningú”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, vol recordar com “els cristians, fem el que fem, estem tots a l’escola dels deixebles del Crist”. Diu que “els Evangelis, amb molt poques excepcions, ens presenten un Jesús sempre acompanyat d’homes i dones que el segueixen, escolten el seu ensenyament, contemplen les obres que fa i gaudeixen dels secrets d’intimitat que el Mestre els reserva”. Afirma que el Mestre coneix perfectament els límits i les febleses dels seus deixebles i que “viu amb ells una delicada intimitat de tracte i els assegura que se’ls ha concedit conèixer el seu secret”. Manifesta que en els relats evangèlics tot el que s’adreça als deixebles “s’adreça a nosaltres, seguidors com ells de l’únic Mestre” i que “per això si ens identifiquem amb ells podrem seguir la mateixa escola de vida”. Recorda que, com als deixebles, “no se’ns demana que tinguem més o menys mèrits personals, sinó que obrim el nostre cor i deixem que s’abrusi quan el Ressuscitat ens parla a cau d’orella, quan ens cau tot de les mans o quan, malgrat els obstacles, ens decidim a recomençar una altra vegada a viure de ple l’Evangeli”. Finalment, diu que “la de Jesús és una escola molt original perquè, per molts anys que passin, mai no en sortim graduats, mai no passem a ser mestres, mai no som prou experts. Sempre romandrem deixebles” i que “amb humilitat i senzillesa de cor sabem que tenim tota la vida per aprendre la riquesa insondable del Crist”. 

El cardenal Joan Josep Omella, diu que “deixem enrere l’estiu i els dies segueixen transcorrent a un ritme inusual, diferent, que ens exigeix a tots una mica de paciència”,  “una de les virtuts més valuoses; una actitud que ens ha ajudat a molts a tolerar, a comprendre i, fins i tot, a suportar els contratemps amb fortalesa”. Afirma que “la paciència atenua la desesperació, ens duu cap a la tranquil·litat i cap a la pau; ens proporciona la serenitat necessària per veure les coses amb equilibri i seny; i ens ajuda a adaptar-nos a les circumstàncies, fent que qualsevol problema sigui més fàcil d’afrontar”. Manifesta que “cultivar la paciència és l’art de saber esperar”, que “així ens ho ensenya la natura”, que “les llavors demanen temps, esforç i paciència” i que “el mateix passa en la nostra relació amb Déu”. Expressa que “si vivim units a Ell, i segons la seva voluntat, obtindrem fruit espiritual”, que “les seves respostes no són immediates, però sempre arriben” i que “confiar en Ell és posar la nostra vida a les seves mans”, “és mirar endavant amb esperança”. Recorda que “la vida mateixa és sembrar i recollir”, que “en moments difícils, si cultivem la paciència també podem ser sembradors de pau” i que “Déu ens ajudarà a ser més forts i pacients i a viure amb més serenitat”. Destaca que Déu “té paciència amb nosaltres. Mai es cansarà d’estar al nostre costat”. Finalment, diu que “quan tinguem la temptació de perdre la paciència amb algú, pensem com Déu n’és, de pacient, amb nosaltres” i que “amb amor i paciència gairebé res és impossible”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “estem començant un nou curs pastoral certament ple d’incerteses, a causa de la pandèmia, però que és temps de Déu i temps de gràcia” i que per això ens demana que “tots posem la nostra esperança novament en l’acció poderosa de Déu, sempre callada i misteriosa, però sempre eficaç”. Afirma que “és en el Senyor que confiem a l’hora de recomençar la vida pastoral de la Diòcesi”, que “novament hem de “sortir a sembrar” com ens demana la paràbola, confiant en el Senyor que tot ho pot, i pregant pel treball pastoral d’aquest nou curs, perquè sigui fet segons l’estil del Bon Pastor” i que “ho fem des de l’esperança confiada que les llavors que sembrarem, Déu les farà germinar com i quan Ell voldrà, i en els que Ell voldrà i les acolliran…”. Demana que “abandonem la paràlisi que el virus fomenta i els prejudicis sobre les persones, o les forces que tenim, o les greus dificultats del nostre temps i el desinterès de l’ambient”. Destaca que “cal sortir de nosaltres mateixos, anar amb Jesús a trobar la gent” i que “els temps reclamen una audàcia nova en la tasca evangelitzadora”. Diu que “ens caldrà creure en la força eficaç de la pregària”, ja que “som pobres i febles, i sempre necessitem l’ajuda de Déu” el qual “ens alliberarà de la set d’èxit immediat i visible, ens salvarà de les pors que paralitzen, de l’orgull que ens tanca, de les enveges, desavinences i crítiques que tot ho fan estèril”. Finalment, constata que “els “signes dels temps” ens animen a donar un salt qualitatiu en la dedicació evangelitzadora a la nostra Diòcesi” i que “hi ha molts que esperen que els anunciem Jesucrist” i ens demana que “siguem testimonis de la Vida nova del Ressuscitat”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, reconeix que “diem unes coses que, segons com s'entenguin, mereixerien rebuig o burla” perquè “donem a entendre que la crisi no és del tot dolenta!, ja que ens permet créixer i avançar…”, però el que desitja és “veure una mica de llum i oferir ajuda per a travessar aquests temps foscos”. Afirma que com la resta de les benaurances, la benaurança “Benaurats els qui ploren, perquè ells seran consolats!” “és una autèntica aclamació pública” i “és una mena de crit messiànic, una declaració d'aquestes que la humanitat sencera esperaria sentir”, ja que “les llàgrimes no són l'última paraula, el sofriment s’acabarà, la crisi té la seva fi”. Manifesta que “hem d'identificar qui són aquests que en boca de Jesús mereixen ser felicitats, malgrat el seu patiment”: “aquells que ploren perquè són víctimes, perquè arrosseguen feblesa, o perquè reconeixen els seus errors, o més encara, perquè són justos i s'han decidit a estimar amb totes les conseqüències”. Diu que “aquí rau el secret de la benaurança: que les llàgrimes del just són eixugades” i que “per a entendre i viure aquesta benaurança en plena crisi, hom ha d’experimentar una cosa fonamental: s'ha de deixar trobar per Jesucrist, escoltar-lo, creure-hi i seguir-lo”. Destaca que “Jesucrist és realment la resposta de Déu al nostre sofriment” i que “va voler fer-se present, assumir, impregnar-se de la crisi, omplir-se del dolor, per a retornar la salut i l'alegria a tota la humanitat sofrent”. Finalment, diu que “això és el que ens permet proclamar la benaurança sense avergonyir-nos, convençuts i alegres” i que “es tracta d'una experiència religiosa viscuda en el tu a tu de la relació de fe i d'amistat” i “situar-nos davant d’Ell, escoltar-lo, dialogar amb Ell, seguir-lo”. 

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “en aquests moments, en què tota la societat està lluitant contra la pandèmia del Covid-19, quan les xifres de defuncions encara és molt alta, pensava que no es gosaria tirar endavant el projecte de Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia”, que “això és una mala notícia, ja que la vida humana no és un bé que estigui a disposició de ningú” i que “la vida l’hem rebuda i tenim el dret i el deure de protegir-la”. Afirma que “és d’un gran cinisme aplicar el concepte de «mort digna» a l’acció de posar fi deliberadament a la vida pròpia (suïcidi assistit) o a la vida d’un altre (eutanàsia activa)” i que “mai l’homicidi i el suïcidi no tenen la categoria de dignitat, ja que precisament atempten contra la dignitat de la persona humana”. Reconeix que “aquesta societat del benestar no sap on col·locar el dolor i el patiment, i encara més quan la malaltia és incurable i irreversible” i que la pregunta “per què el sofriment i la mort?” “és una de les qüestions profundes que es planteja tota persona humana”. Manifesta que “el que ajuda en el moment de la sofrença és tota aquella atenció que la persona necessita per a pal·liar el seu patiment: atenció mèdica i sanitària, la presència de persones estimades, l’assistència religiosa” i que “aquí és on es mostra l’autèntica humanitat”. Finalment, diu que “aprovar la llei de l’eutanàsia significa sembrar més mort en la nostra societat” i demana que “aprenguem la lliçó de la història que ens mostra com una llei aprovada per raons «compassives» fou utilitzada després per a l’extermini de milions de persones”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que “s’ha començat un nou curs escolar marcat pels protocols i per la incertesa”, un curs que “provoca neguit en el si de la comunitat educativa per tot allò que comporta l’organització acadèmica i pel grau de responsabilitat davant la salut pública i el risc de rebrot del Covid-19”. Afirma que, “malgrat tot, cal afrontar aquest curs amb il·lusió i esperança”. Expressa que “els infants, adolescents i joves tornen als centres escolars amb unes ganes renovades: d’aprendre; de retrobar-se amb els seus companys i amics amb qui, des de fa temps, només es veuen a través d’una pantalla; de compartir experiències viscudes en el si del confinament; i de retrobar el contacte directe amb els seus educadors”. Destaca que “més que mai, cal tornar a l’escola, cal que els més joves passin hores a l’escola, aprenent, convivint, dialogant, estudiant, creixent. Cal que els educadors reprenguin el seu protagonisme”. Recorda que “el papa Francesc, quan era cardenal de Buenos Aires, qualificava l’obra educativa com una obra de vida: “Educar és donar vida. Demana comprometre els millors recursos, despertar la passió i, amb paciència, posar-se en camí.””. Diu a tots els educadors que no tinguin por, que tot anirà bé i que “sou responsables, us sentiu vocacionats, experimenteu de nou que sou imprescindibles i molts sabeu que Déu us ha cridat a col·laborar en el seu projecte per a cada noi i noia”. Finalment, desitja a tothom un bon curs i “que cada entrebanc es converteixi en un “repte nou” que permeti fer de la vostra jovenalla els agents del canvi de la nostra societat”.

 

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense  i a la pàgina web de cada diòcesi.