Els bisbes parlen de l'inici del curs

GIEC Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de l’inici del curs, així com de l’Església i Catalunya, d’escoltar la veu de la creació, d’estar en comunió amb la creació, de l’Assemblea Sinodal i de ser cristians en minoria.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “comença un nou curs pastoral” i que demana que “tots posem la nostra esperança novament en l’acció poderosa de Déu, sempre callada i misteriosa, però sempre eficaç”. Expressa que és en Ell “en qui confiem a l’hora de recomençar la vida pastoral de les parròquies i de la Diòcesi”. Afirma que “nosaltres novament “sortirem a sembrar”, com ens demana la paràbola, confiant en el Senyor que tot ho pot, i pregant pel treball pastoral d’aquest nou curs, perquè sigui fet segons l’estil del Bon Pastor, i amb esperança confiada que les llavors que sembrarem, Déu les farà germinar com i quan Ell voldrà, i en els que Ell voldrà i les sabran acollir…”. Manifesta que “hem de creure més en la nostra vocació i missió tan apassionants” i que “no ens podem entretenir ni en les nostres debilitats, ni en tantes raons que sempre hi ha per al desànim, que paralitzen el testimoniatge i la proclamació de l’Evangeli”. Considera que “el que cal primer en sortir a sembrar pastoralment és abandonar els prejudicis sobre les persones, sobre les forces que tenim, sobre les greus dificultats del nostre temps i de l’ambient anticristià”, “sortir de nosaltres mateixos, anar on viu la gent, sortir dels ambients massa confortables, i renovar l’estil pastoral en el que convingui…”. Finalment, demana que “prenguem alhora consciència que som pobres i febles, i que caldrà sempre l’ajuda de Déu”, que ens estimem i estimem tothom, que “siguem humils”, que “cerquem el que ens uneix, el que hi ha de positiu en cada persona” i que “ens animem a donar un salt qualitatiu en la dedicació evangelitzadora a la nostra Diòcesi” i expressa que “n’hi ha molts que esperen que els anunciem el Crist” i que “l’amor de Crist ens urgeix!” (2Co 5,14).

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “a tothom pot interessar què pensa, què fa i què diu la nostra comunitat eclesial” i que “som un sector social nombrós que col·labora i es preocupa del bé comú i desitja que la nostra veu sobre els grans temes que afecten l’ésser humà sigui escoltada”. Comunica que “la diòcesi prepara un Pla Pastoral en què col·laboren totes les comunitats” i que “cada any o curs pastoral presentem unes línies de treball per orientar, coordinar i unificar criteris”. Recorda que “a la passada Assemblea Diocesana es va determinar el seu contingut” i afirma que “és un Pla que per a alguns serà ambiciós, per a uns altres quedarà curt”, però que “l’essencial és que desvetlli l’interès i l’entusiasme dels creients i que resulti atractiu per als qui viuen al marge de la vida cristiana”. Expressa que “la primera línia de treball la defineix la paraula evangelització”, que “un punt essencial de la vida cristiana és anunciar, donar a conèixer a tothom el missatge de salvació de Jesucrist” i que “volem centrar-nos d’una manera especial en els joves, en la preparació dels sagraments de la iniciació cristiana”. Expressa també que “la segona línia de treball serà la formació” i que “ens esforçarem perquè rebin una bona formació cristiana el màxim nombre de persones”. Finalment, afegeix que “la tercera línia de treball es basarà en el terme sociocaritatiu”, que “intentarem impulsar l’organització parroquial de Càritas amb el suport constant des de la diòcesi”, que “volem que la caritat cristiana sigui cada dia més visible i autèntica en totes les comunitats” i que “ens posarem al servei de la societat per col·laborar en l’erradicació de les desigualtats i en la promoció de la fraternitat, que es manifesta en l’amor de Déu”, “fent-ho tot amb l’esperit sinodal que ha impulsat el papa Francesc”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “les demarcacions territorials més antigues de Catalunya són les diòcesis i les parròquies”, que “segons una sòlida tradició, la província Tarraconense fou evangelitzada per sant Pau” i que “les Actes de martiri del bisbe Fructuós de Tarragona juntament amb els seus diaques, es remunten a l’any 259”. Explica que “en establir-se la Marca Hispànica en temps de Carlemany, es reorganitzen diòcesis i parròquies, emplaçades al mateix lloc que ocuparen les viles romanes” i que “per això l’historiador Jaume Vicens Vives pogué afirmar que «a Catalunya, no solament l’Església és el mateix poble, sinó que ha emparat el naixement de la comunitat»”. Afirma que “la força civilitzadora dels monjos benedictins fou el complement humanístic al corpus jurídic i l’experiència pastoral aportada per bisbes i rectors” i que “en aquest marc, es va consolidant el nou país, ajudat per uns eixos vertebradors, com el de Sant Pere de Roda en l’art, l’abat Oliva en el reordenament eclesiàstic i polític, i el beat Ramon Llull en l’idioma i el pensament”. Manifesta que “som els hereus d’aquest llegat, que és reconegut per la Constitució mateixa” i recorda que “el magisteri dels bisbes catalans en els últims decennis ha afirmat repetidament i en diversos documents el fet de la identitat nacional de Catalunya, i que aquesta és un component amb personalitat pròpia dins l’Estat plurinacional espanyol”. Finalment, diu que “per a nosaltres, els creients en Jesucrist, la presència constant de l’Església en la història de la nostra terra hauria de ser no sols un testimoniatge de fidelitat històrica, sinó un estímul a l’hora de mantenir aquesta fidelitat encarnada en la llengua, la cultura i la identitat d’aquesta nació coneguda amb el nom de Catalunya, que avui, 11 de setembre, celebra la seva diada”.

El cardenal Joan Josep Omella diu que el fet que aquest any la Diada de l’11 de setembre s’escaigui en diumenge el fa reflexionar sobre “la missió de l’Església al servei del poble de Catalunya”. Expressa que “l’Església catòlica es posa al servei de cada poble on està arrelada, d’acord amb les circumstàncies de cada lloc i de cada moment”, recorda que “el Catecisme de l’Església ens demana que siguem bons complidors dels nostres deures cívics, amb responsabilitat i participació” i diu que “tots, cadascú des del seu lloc i funció, cal que participem en el foment del bé comú”. Afirma que “l’Església a Catalunya té una missió encomanada, que dia rere dia intenta dur a terme amb il·lusió i alegria, sabent que el camí no serà sempre pla” i que “la realitat actual de la fe a la nostra terra es configura en el marc d’una societat cada cop més secularitzada, en la qual el sentit de Déu i el missatge de Jesucrist són eclipsats per ideals efímers”. Reconeix que “no és fàcil trobar la manera de proposar la perenne veritat de l’Evangeli de Crist a les persones del nostre entorn”, però que “la proposta de veritat que ofereix l’Evangeli arriba a moltes persones i transforma les seves vides” i que “cada dia som testimonis d’iniciatives solidàries, moltes d’elles promogudes per institucions de l’Església, que ens donen un bri d’esperança”. Manifesta que “el poble català és solidari i s’arremanga quan cal ajudar els germans” i dona gràcies “per aquesta actitud tan ferma”. Finalment, diu que “davant d’una societat catalana que ha d’afrontar molts reptes, l’Església catòlica, conscient de viure en un món plural, se sent cridada a comunicar esperança i a contribuir a la cohesió social, posant-se dia rere dia al servei de tots i, sobretot, dels més pobres” i demana que “en aquest diumenge, preguem pel nostre poble i per les seves necessitats”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “el passat 1 de setembre, amb la Jornada Mundial d’Oració per la Cura de la Creació, va començar el Temps de la Creació, que finalitzarà el dia 4 d’octubre, festa de sant Francesc d’Assís”. Diu que “durant aquest període els cristians renovem la nostra fe en el Déu Creador i reafirmem el nostre compromís de defensar la casa comuna de tots els homes orant i conscienciant-nos de la necessitat d’assumir un estil de vida més respectuós amb la natura i, en conseqüència, més solidari amb tots els éssers humans”. Comunica que “el lema d’enguany constitueix una invitació a escoltar la veu de la creació” i expressa que “es tracta de superar la mirada utilitarista que tenen de la natura, els qui únicament es preocupen pels seus interessos econòmics, i així, acostar-nos a ella amb els ulls de la fe que permeten veure la presència de Déu en la seua obra”. Afirma que “els cristians hem de mirar la Creació des de la consciència que en ella es reflecteix la saviesa i la bondat de Déu” i que “hem de saber sentir el crit de dolor de tots aquells que en el nostre món pateixen les conseqüències d’un ús abusiu dels recursos naturals”. Considera que “aquest Temps de la Creació hauria de ser un temps de «conversió ecològica», que ens porte a un canvi d’estil de vida” i que “la nova relació amb Déu, que és el fruit de tot camí de conversió, ha de portar-nos també a una nova relació amb els altres i amb la creació”. Finalment, diu que “els cristians hem de donar suport a aquelles iniciatives dels governs i organismes internacionals que, respectant els criteris ètics i morals d’una autèntica defensa de la dignitat humana, promoguen un major respecte a la creació i un autèntic desenvolupament integral de tots els pobles”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, també parla del Temps de la Creació i diu que “és un moment especial perquè tots els cristians resem i cuidem junts la nostra casa comuna” i “una oportunitat per cultivar la nostra “conversió ecològica”, una conversió encoratjada per sant Joan Pau II com a resposta a la “catàstrofe ecològica” anunciada ja per sant Pau VI el 1970”. Informa que el papa Francesc ens recorda en el seu missatge que, “si aprenem a escoltar-la, notarem una mena de dissonància en la veu de la creació” i que “d’una banda és un cant dolç que lloa el nostre estimat Creador”, però que “d’altra banda és un crit amarg que és queixa del maltractament humà”. Recorda que “el papa sant Joan Pau II parlava d’una “ecologia integral”, que ha de començar per tenir en pau la nostra consciència, el nostre cor, i que s’ha d’anar estenent als nostres sentiments, a les nostres decisions, a tot el que fem i vivim” i que el papa Francesc ens diu que “és una invitació a basar la nostra espiritualitat en la amorosa consciència de no estar desconnectats de les altres criatures, de formar amb els altres éssers de l’univers d’una preciosa comunió universal”. Finalment, demana que “tornem, doncs, en aquest “Temps de la Creació”, a resar a la gran catedral de la creació, gaudint del «grandiós cor còsmic» d’innombrables criatures que canten lloances a Déu”, i que ens unim “al cant de sant Francesc d’Assis: «Lloat siguis, Senyor meu, amb totes les teves criatures» (Càntic de les criatures)” i “al cant del salmista: «Que tots els éssers vivents lloïn el Senyor» (Sl 150,6)”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, es pregunta “com deixem la natura, un cop hem gaudit d’ella?”. Expressa que “diem que estem fets per a viure en comunió amb la creació, reconeixem ruptures (pecats) contra ella, i fins i tot veiem conseqüències de les nostres faltes morals en el cosmos”. Afirma que “la nostra comunió amb la creació no és com la unió entre persones lliures i conscients” i que “la creació no és un subjecte, “algú responsable” (“la rosa no sap que és bella, encara que jo l’estimo”)”, que “la rosa existeix per a atreure, amb els seus colors i aromes insectes que ajudin a la pol·linització; però també per a ser contemplada per la mirada humana, gaudir-ne olorant-la, servir a una expressió d’amistat en ser regalada, i fins i tot, ser instrument d’oració de gratitud i lloança al costat de l’altar o del sagrari…”. Manifesta que “llavors diem que estem en comunió amb la rosa, perquè compleix amb el seu sentit”, però que “la rosa, com la resta de la natura, pot ser destruïda, trepitjada, usada per a un acte hipòcrita i fals, per a un guany abusiu, per a la simple explotació” i, “en aquests casos la rosa, amb tota la creació, gemega”, perquè “la persona humana, amb la seva llibertat i poder, usa i abusa d’ella”. Sosté que “enfront dels qui acusen la fe cristiana de qualificar el treball com un càstig i de promoure l’explotació de la natura, afirmem clarament que Déu compta amb el nostre treball (la nostra activitat) per a conservar i desenvolupar la seva creació”. Finalment, considera que “així com els nostres pecats s’han de reparar, així és el nostre compromís de “reparar” la creació”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, comunica que “el pròxim 18 de setembre, diumenge, celebrarem l’inici de l’Assemblea Sinodal del nostre Sínode per l’esperança 2018-2023”, un fet que “ens implica a tots els qui componem l’Església de Vic” i que té la finalitat d’escoltar la veu del Senyor “a fi de descobrir la seva voluntat per a la nostra Església en aquest canvi d’època”. Recorda que “molts heu participat en els grups sinodals d’arreu de la diòcesi, aportant les vostres valoracions i propostes, les quals han estat la base per a la preparació de l’Instrumentum laboris que ha de servir de guia per al camí que haurà de fer l’Assemblea Sinodal”. Recorda també que “molts de vosaltres heu tingut present, des del moment en què fou convocat, tot el camí del nostre Sínode amb la vostra pregària”, que “alguns d’entre vosaltres —uns noranta— heu estat escollits per a formar l’Assemblea, en representació i per al servei de tots els qui componem l’Església de Vic” i que “n’hi ha alguns que encara no han entrat de cor en la dinàmica sinodal i no esperen res significatiu d’aquest procés”. Fa una crida a tots, als uns i als altres, a “venir a la catedral el diumenge 18 de setembre, a les cinc de la tarda, per tal de fer visible la comunió que hi ha entre nosaltres”. Finalment, diu que “els qui formarem l’assemblea del Sínode per l’esperança som conscients que haurem de treballar intensament per a acomplir la missió encomanada”, que “experimentarem la joia de viure la comunió i la presència de l’Esperit, capaç d’obrir camins inesperats” i que “per això la presència de molts d’arreu del bisbat celebrant l’Eucaristia i invocant l’Esperit Sant ens donarà alè per a emprendre el camí de les sessions de l’Assemblea Sinodal”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “enmig d’una societat molt plural, les nostres comunitats són generalment molt modestes, petites en nombre i amb escassos mitjans” i que “els cristians estem passant a ser una minoria a les societats occidentals”. Afirma que “això no ens ha d’espantar” i que “la crisi de fe actual conduirà a una Església més petita i també més purificada”, que “serà una Església més pobra, més simple”. Expressa que “allò essencial serà sempre viure amb profunditat la fe, ser veritablement homes i dones de Déu, que parlen d’Ell des de la seva pobresa, recolzats en una forta experiència” i que “en el futur ja no serà possible ésser cristià per conveniència, per contagi de la massa o per comoditat”. Reconeix que “els cristians serem minoria a les societats del futur”, però que “amb l’ajuda de la gràcia, podem esdevenir una minoria significativa, que interpel·li la societat amb la proposta d’un nou ordre de coses”. Manifesta que “una Església en minoria pot ser una ocasió per créixer en autenticitat i fidelitat a l’Evangeli” i que “l’Església ha de ser una minoria transformadora”. Recorda que el papa Francesc deia: “El papa Benet va ser un profeta d’aquesta Església del futur, una Església que es farà més petita, perdrà molts privilegis, serà més humil i autèntica i trobarà energia per allò essencial. Serà una Església més espiritual, més pobra i menys política: una Església dels petits” (3-4-2022)” i que “afegia que no hem d’oblidar mai que la vocació de l’Església “no són els números. És evangelitzar. La joia de l’Església és evangelitzar”. Finalment, diu que “tenim un tresor immens a les nostres mans, que és Crist” i demana que “no desistim de buscar camins perquè arribi a moltes persones la gràcia de creure-hi”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: Barcelona, Girona, Lleida, Sant Feliu de Llobregat, Solsona, Tarragona, Terrassa, Tortosa, Urgell, Vic.