(GIEC) L’Església celebra dilluns 6 de gener la solemnitat de l’Epifania del Senyor, la festa de la manifestació de Jesús a tots els pobles, de l’Adoració a Jesús per part dels Mags d’Orient que li presentaren el seu homenatge oferint-li or, encens i mirra, tres aspectes del misteri de la fe en Crist. L’or fa referència a la reialesa de Jesús; l’encens, a la seva condició de Fill de Déu, i la mirra, al misteri d’allò que s’esdevindrà en la seva Passió.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de l’Epifania del Senyor, així com de la Jornada Mundial de la Pau i de pactes.
Set de les cartes dominicals parlen de l’Epifania del Senyor. El cardenal Joan Josep Omella, diu que vol fer-se nen per un instant i “escriure una carta als Reis” “amb les il·lusions per al nou any”. Afirma que li agradaria que, “quan aneu a visitar el nen Jesús, li feu arribar la nostra promesa ferma: aquest any intentarem ser millors persones, procurarem fer el bé i buscarem l’interès dels altres per damunt del propi”. Demana als Reis “que arribi la pau i la fraternitat a tots els racons de món, tan necessàries en aquests temps que corren” i “que s’acabin els odis, les venjances, les divisions i els enfrontaments”. Demana també, per a les persones que es lamenten del que no poden tenir, “paper i llapis perquè puguin apuntar tot allò que posseeixen i s’adonin de com en són d’afortunades” i “un rellotge a totes les persones amb tendència a queixar-se contínuament, perquè siguin conscients de la importància del temps i perquè el dediquin al que realment importa: estimar el proïsme i deixar-se estimar per Déu”. Per a d’altres persones, demana “un telescopi perquè, per fi, es convencin que la llum que irradia l’estrella de Betlem és el mateix Jesús que ens guia en la nostra vida”. Per als nens demana als Reis que els portin “joguines i tot allò que és essencial per tenir una vida digna” i per als adults, que s’emportin “tot allò que provoca el sofriment humà: la manca de caritat, l’odi, l’avarícia, la incomprensió i la supèrbia”. Per als no creients, vol que els ofereixin “l’oportunitat d’apropar-se a Déu per conèixer la seva bondat i grandesa”. Demana també que ens ajudin a veure amb claredat que “el millor regal que existeix ja el tenim: és la vida, i ser fills del mateix Déu, que ens va regalar la vida del seu únic Fill per redimir-nos”. Finalment, demana carbó “perquè les persones més desafavorides puguin escalfar-se quan el fred s’intensifica”, agraeix de tot cor a Ses Majestats la seva tasca i desitja que tinguin un bon any.
El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que els Mags “s'havien posat en camí per camins desconeguts tot seguint l'estrella” i que “el fet de posar-se en camí per anar a una terra nova que el Senyor mostrarà, per alliberar el poble hebreu, per trobar al Rei dels jueus, o per salvaguardar la vida de Jesús, revela la disposició de sortir de si mateixos per acomplir la voluntat de Déu”. Afirma que “creure en Déu significa deixar que la seva Paraula orienti la vida en les grans decisions de la vida i en els seus petits detalls, vol dir fonamentar en ell l'existència”, que “la fe ens fa pelegrins a la terra, encarnats en el món i en la història, tot fent camí cap a la pàtria celestial”, que “tard o d’hora, la fe és posada a prova” i que “les proves tot al llarg del camí esdevenen oportunitats per a recolzar-se sobretot en Déu”, per això “cal restar atents a la seva veu, pendents de la seva Paraula que guia i sosté enmig de les proves”. Recorda que “Maria i Josep van haver de fugir a Egipte experimentant el tràngol difícil d’emigrar de la seva terra”, que “visqueren a Egipte com uns emigrants més, fins que novament un àngel del Senyor anuncià a Josep que podien tornar al país d’Israel” i que “havien acollit el misteri de Déu que va irrompre de manera poderosa en les seves vides i confiaren en el Senyor”. Finalment, desitja “un any nou sant i feliç per a tots”, diu que “un nou any és com un talent que rebem de Déu i que hem de fer fructificar” i ens encoratja a posar-nos en camí “sense por, amb tot l’impuls i l’esperança que siguem capaços”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “aquells mags vinguts d’Orient són uns dels protagonistes de la festa de l’Epifania” encara que “el protagonista és Jesús perquè és l’estrella que seguien els mags la que indicava el seu naixement; i és el trobament amb ell el que va fer que la seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa”. Afirma que “els mags d’Orient són per a nosaltres imatge de la humanitat, que sempre cerca quelcom més que la simple realitat de fer i pensar el que sempre s’ha fet i s’ha dit”. Manifesta que “estem en un temps de recerca de sentit”, que “no n’hi ha prou amb viure” sinó que “necessitem saber per què i per a què vivim”, ja que “sense la recerca de sentit, la vida humana resta en una perplexitat que es va arrecerant en el cor i l’arriba a ferir profundament”. Expressa que “experimentar buidor en el cor significa que el nostre cor té set de quelcom que encara no hem abastat”. Afirma que “aquells mags d’Orient eren cercadors de sentit”, que “la seva set de saviesa profunda els fa veure aquell estel que s’ha encès en el firmament del cel, però, encara més, en el seu cor” i que “passen de cercadors a pelegrins: segueixen el camí que els indica l’estel per arribar fins a aquell que, tot i no conèixer-lo, sabien que era el qui donaria sentit a la seva recerca i al seu camí”. Recorda que els Mags “cercaren, caminaren i trobaren” i que “com a fruit de la seva trobada l’alegria va fer niu en el seu cor”. Finalment, diu que “en aquests temps de foscor i desesperança, els mags ens diuen que no hem de fer callar el nostre cor, l’hem de deixar que ens guiï per camins de veritat i d’amor, perquè hi ha Algú que pot assaciar el nostre cor, donant-li el sentit de la vida”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que la història dels Mags d’Orient “va ser llegida des de les afirmacions del salm 72,10-11 (“Li portaran obsequis les illes i els reis de Tarsís; els reis d’Aràbia i de Sabà li oferiran presents”), i d’Isaïes 60,3 (“els pobles s’acosten a la teua llum, els reis busquen la claror de la teua albada”)” i que “per això, en la nostra tradició són considerats com Reis Mags”. Recorda que aquests personatges “representen un començament, la posada en marxa de la humanitat cap a Crist”. Afirma que “el segon element del relat és l’estrella que va guiar als Mags” i diu que “l’important és el significat teològic que amaga: la creació també condueix a Déu i provoca en el cor de l’home el desig de posar-se en camí per trobar-lo”, “el cosmos i els astres no són divinitats: ens parlen de Crist i ens condueixen a Ell”. Manifesta que “en la seua cerca els Mags són conduïts a Jerusalem” i que “allí trobaran el tercer element que els portarà a Crist: els profetes”. Expressa que “aquest relat ens diu que a qui cerca sincerament, tot el pot conduir a Crist: la creació, les religions de la humanitat, la Revelació feta a Israel”, així com que “en arribar, els Mags no van trobar res humanament grandiós: van veure al Xiquet amb Maria la seua mare, i postrant-se el van adorar”. Diu que “aquell de qui parlen els astres, les grans religions i els profetes, és un nen xicotet” i que “en eixa petitesa s’oculta la seua grandesa” ja que “Jesús ens mostra que la grandesa de Déu es mostra en la seua capacitat d’ocultar-se en allò que és petit”. Finalment, demana que “el Nadal ens ajude a descobrir que allò més gran està en el més senzill”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que els infants són, en la festa de l’Epifania, “el centre de la nostra atenció dedicant temps i imaginació per comprar uns regals que els ompliran d’alegria” i que “l’origen d’aquesta festa es remunta a aquell passatge de l’evangeli de sant Mateu en el qual tres mags, arribats d’Orient, busquen al Rei dels jueus que ha nascut”. Reconeix que “els nostres costums han variat molt”, però que “el que no podrà variar mai és la manifestació d’estima cap a les persones més properes, ja sigui amb elements materials, de menor o major cost, o bé amb mostres immaterials com un somriure, una abraçada, un petó o un temps dedicat a respondre a qüestions que preocupen a l’altre”. Afirma que “vivim en un temps en el qual es dona molta importància a tenir objectes que satisfacin les nostres necessitats, la majoria de les vegades sobrevingudes o inventades” i que “tots hauríem de fer un esforç per canviar de perspectiva i no caure en un significatiu consumisme”. Diu que “els cristians necessitem constantment tornar a les nostres arrels i contrastar les actituds, els desitjos i les activitats de cada dia amb els ensenyaments que naixen de la Paraula de Déu i de la pròpia tradició de l’Església” i que “hauríem de valorar molt més la presència de nens a la família i en l’entorn, l’educació integral que reben, el creixement harmònic de seves persones, la preocupació perquè les seves preferències no es redueixin a les coses materials”. Finalment ens recorda que llegim el missatge del Papa sobre la pau, titulat “La pau com a camí d’esperança: diàleg, reconciliació i conversió ecològica” i demana que “els nostres nens siguin educats en aquest camí”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “el camí dels Reis no s’acaba al palau d’Herodes, sinó a Betlem, reconeixent Jesús, adorant-lo i oferint-li aquells presents que simbolitzaven el seu reconeixement”. Diu que molts anys, després de contemplar les cavalcades, escolta les explicacions de l’animador que explicita els noms dels Reis, el seu origen, etc., però que quasi mai ha sentit que “en aquestes explicacions es parli de Betlem i del naixement de Jesús”, és a dir, que “no s’anomena Jesús, que és la destinació final del camí, tal com explica la narració de sant Mateu”. Afirma que “els infants i també altres persones que no coneixen la narració evangèlica poden pensar que aquests personatges només venien a repartir regals als infants” i que “tot plegat no contribueix a fer conèixer la cultura religiosa cristiana i tampoc la cultura en general”. Constata que cal que siguem nosaltres els qui divulguem la narració de sant Mateu, servint-nos “del pessebre, de les figures dels reis, de l’estel, del camí fins a l’establia...”. Recorda que “de la visita dels Reis a Jesús, en diem «epifania», que significa manifestació esplèndida i joiosa”, que “la narració remarca que Jesús ha nascut per a tots els pobles, i no només per al poble jueu” i que “el camí dels Reis cap a Jesús és imatge del camí que ha de fer tota persona si el vol trobar...”. Diu que “l’estel és el senyal significatiu que ens fa posar en camí cap a aquesta recerca”, que “en la recerca o camí hi ha dificultats, foscors, i cal preguntar i deixar-se aconsellar” i que “en la trobada hi ha alegria, adoració i oferiment dels propis regals”. Finalment, diu que “els Reis, avui, deixen regals als infants perquè els recorden Jesús, però deixen ben clar que el millor regal és que es trobin amb Jesús mateix”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que els més petits de la casa esperen els Reis amb il·lusió i que aquesta festa “és una tradició molt nostra i que s’ha de conservar”. Reconeix que li agradaria que “quan celebrem els Reis, quan esperem l’arribada de Ses Majestats, almenys sapiguem explicar als petits de la casa què estem celebrant i recordant: la visita d’uns savis d’Orient al nen Jesús”. Recorda que “aquests fets tan bonics i entranyables els trobareu al Nou testament, concretament a Mt 2,1-12”. Diu que “en alguna de les parròquies del nostre bisbat, els Reis no només entren a l’església a veure el nen Jesús sinó que, a més, recorden en forma de petita representació la visita dels savis d’Orient –els Reis- al Palau d’Herodes, abans d’anar a adorar l’Infant” i que “quan acaben l’adoració a l’església, un àngel els avisa que no tornin a veure Herodes”. Exclama “què bonic que s’aprofiti aquesta festa per fer memòria de la infantesa del nen Jesús i que no quedi només en l’enlluernament de les carrosses i els regals”. Recorda també que moltes famílies no tenen recursos econòmics per poder regalar res i que n’hi ha que tenen diners però no tenen ni família ni amics. Als primers, els diu que “el millor regal és tenir-se els uns als altres i estimar-se”. Als segons, els aconsella que “comparteixin el que tenen amb els necessitats i, potser, llavors no se sentiran tan sols”. Finalment, diu que “segur que els savis d’Orient quan van visitar Jesús al pessebre –portant-li els seus presents- van rebre també el millor regal: el mateix Jesús” i demana que “aquest sigui també el nostre regal aquests dies i durant tot l’any”.
Dues cartes dominicals parlen de la Jornada Mundial de la Pau. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que convé que el nou any “estigui impregnat per un desig de pau” i que “amb tot, els conflictes bèl·lics s’han mantingut en diversos indrets del planeta i en d’altres han romàs de manera soterrada, com si ja no fossin notícia”. Recorda “les morts de persones per assassinat o massacre”, “els brots de violència al carrer del passat mes d’octubre, amb motiu de la sentència del procés”, “la violència anomenada de gènere”, “els naufragis en el Mediterrani”... Afirma que “hi ha un grau molt alt de violència en el nostre món”, que “la violència és filla de l’odi, del desig d’agredir”, que “una acció violenta s’ha de cobrir amb un argument, un raonament, un sentiment, un projecte”, que “en el fons, la violència és el triomf del propi «jo»” i que “el violent és una persona que, en darrer terme, necessita ser «algú» i imposar-se a l’altre fins a destruir-lo sense pietat”. Reconeix que “la violència no és lluny de nosaltres” i ens demana que no la menystinguem ni la justifiquem quan algú la defensi. Finalment, diu que “l’Evangeli ens convida a apostar pel bé i per la pau, que és «el camí d’esperança davant els obstacles i les proves», com afirma el papa Francesc en la Jornada de la Pau d’enguany” i que “la pau esdevé camí d’escolta fonamentat en la solidaritat, en la fraternitat i en la memòria, que evita de cometre els mateixos errors i, al mateix temps, esdevé «l’horitzó de l’esperança»” perquè «moltes vegades, en la foscor de guerres i conflictes, el record rebut d’un petit gest de solidaritat pot inspirar també opcions valentes i, fins i tot, heroiques».
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, demana que “en iniciar un nou Any i tot celebrant la Jornada Mundial per la Pau, amb el lema “La pau és camí d'esperança: diàleg, reconciliació i conversió ecològica”, deixem ressonar dintre nostre les paraules dels àngels als pastors, “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra Pau” (Lc 2,14)” i que “visquem tot l’any donant a Déu la glòria que es mereix i acollint el do de la Pau per als qui estimem i coneixem, i per a tots els homes i dones del nostre món”. Recorda que “Crist és la nostra Pau” i que “la “Pau” conté tots els béns que el Messies ens ha portat amb la seva vinguda”. Diu que “treballem al llarg de tot l’any 2020 que comença, la reconciliació i la pau en la vida quotidiana, en les tribulacions i amb una mica d'aquest sentit de l'humor que ens fa respirar bé”. Recorda que el papa Francesc “convidava fa poc a prendre’s la vida amb bon humor i amb la pau de Jesús que és tan necessària per a poder superar les tribulacions i les dificultats amb què les persones ens podem trobar al llarg de la vida”. Afirma que la pau de Jesús “és una pau que ningú no ens podrà prendre, una pau que és un regal” i que “la pau de Jesús ens ensenya a caminar endavant en la vida”, “ens ensenya a suportar, diu el Papa”. Manifesta que “suportar” és “una paraula molt cristiana que significa “portar a l'esquena”, “carregar-se a l'esquena la vida, les dificultats, la feina, tot, sense perdre la pau”, “tenir la valentia d'anar cap endavant” i expressa que “això únicament s'entén quan es té dins l'Esperit Sant que ens dona la pau de Jesús". Finalment, demana que tot aquest any que comencem tinguem aquesta pau i puguem “suportar” tot el que la vida ens comporti de tribulacions i de problemes, però també de joies i esperances.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “del pacte a la comunió de vida hi ha un llarg camí” i que “abans de res hem de tenir clar que són realitats molt diferents”. Afirma que “entre els humans gaudim de múltiples pactes (comerç, economia, política, contractes, convivència, relacions personals, etc.), de manera que si no existissin no podríem subsistir” i que “el pacte en si mateix és un avanç en la nostra convivència, és un autèntic motor de progrés”. Afirma també que “l'únic obstacle és que amb la nostra llibertat podem trencar els pactes i fins i tot transformar-los en enfrontament: de viure amb l'altre, podem arribar a viure contra l'altre” i que “llavors ve el conflicte”. Manifesta que “la política té l'encàrrec de gestionar els conflictes en l'àmbit de l'exercici del poder social”, “de vegades afavorint el mateix conflicte, amb la intenció de defensar un dret, un projecte o una idea”; “de vegades superant-lo”. I que “és en aquesta tasca de “superar” el conflicte, on sovint es fan els pactes”. Expressa que “per això, en principi, els pactes en la vida política són bons i desitjables, si la finalitat és realment bona” i que “es trenquen, es busquen o s'estableixen segons es creu oportú”. Es pregunta “què sustenta realment un pacte polític” i “què li dona valor i estabilitat”. Diu que “si els pactes són veritablement un bé per a la societat, benvinguts siguin”, ja que “sempre serà millor la tranquil·litat d'un pacte, que la crisi de l'enfrontament continu”. Finalment, diu que això no és “tota la pau que necessitem i constantment anhelem”, que “sols són pactes”, “tan fràgils, estrets i provisionals, com la satisfacció dels nostres interessos o el compliment de les nostres idees i projectes”, però que “els nostres somnis van molt més enllà”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.