Vés al contingut
2 Catalunya Religió dv. 18/03/2022

(GIEC) En la solemnitat de Sant Josep o, allà on no és festa laborable, el diumenge més proper, l’Església celebra el Dia del Seminari, un dia per a demanar, donar gràcies i mostrar la nostra proximitat amb els seminaristes, els seus formadors i les vocacions sacerdotals. La jornada d’enguany, amb el lema “Sacerdots al servei d’una Església en camí”, amb el ressò del Sínode 2021-2023, convida a reflexionar sobre la importància i la necessitat dels sacerdots per a la vida de l’Església que és pelegrina per naturalesa i que sempre està en camí.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del Dia del Seminari, així com de sant Josep i d’estar al servei de l’anunci de l’Evangeli.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “fins fa cinquanta anys les ordenacions sacerdotals solien fer-se en grup al mateix Seminari”, que “uns dies després de l’ordenació, el nou sacerdot celebrava la primera missa cantada” i que “era una festa de les més lluïdes i s’ampliava amb un àpat en el qual eren obligats els parlaments emotius i les recomanacions encoratjadores al missacantant”. Recorda que el bisbe Jaume Camprodon els havia explicat que, “essent ell un jove capellà, havia assistit a una missa nova en la qual hi fou convidat el mestre Carles Riba”, el qual durant la sobretaula parlà d’una obra que estava gestant, Esbós de tres oratoris (1957), “un dels quals versa sobre Llàtzer, el ressuscitat” i “explicà que veia el Crist dempeus davant la tomba i cridant Llàtzer a la vida” i que “Llàtzer podia respondre sí o no al crit del Mestre, era lliure”. Explica que el bisbe recordava que “llavors, Carles Riba aplicà l’escena al nou mossèn: «Podies dir sí o no a Jesús que t’invitava a seguir-lo. Més d’un cop t’haurà somogut el dubte. Has dit sí a la Vida; sortós de tu.»”. Afirma que “avui les ordenacions sacerdotals no són en grup nombrós, sinó molt més escadusseres”, però que “en elles hi participa amb goig tot el poble de Déu, esdevenint una festa de tota l’Església” i que “tant ara com abans, esdevenir mossèn implica haver dit sí a la Vida, cosa que vol dir creure en l’Amor”. Manifesta que “segur que més d’un dels nostres joves, com el profeta Isaïes, sent la veu del Senyor que li diu: «Qui hi enviaré? Qui ens hi anirà?». Finalment, diu que “una cosa és la prudència que sempre s’ha de tenir, i una altra és fer cas de veus que han pres un projecte de vida distint de l’Evangeli”, anima els joves a ser agosarats davant aquestes veus i els diu que tinguin present que “cadascú és responsable de la seva resposta”.

El cardenal Joan Josep Omella recorda que “l’any 1593, Mons. Joan Dimas Lloris, bisbe de Barcelona, va fundar el Seminari Conciliar de Barcelona, situat des de l’any 1882 al carrer de la Diputació”, un edifici, “al cor de Barcelona i al cor dels barcelonins”, que “és la casa dels seminaristes”. Recorda també que “el passat 27 de febrer, a la basílica de la Sagrada Família, vam tenir el goig d’ordenar cinc nous preveres, dos dels quals es troben a Roma ampliant estudis” i que tots ells “són una benedicció per a tota la diòcesi”. Expressa que “el nostre Seminari és una institució ben viva”, que “és el cor de la diòcesi” i que “el Seminari té la missió d’acompanyar els seminaristes, en un ambient de família, per ajudar-los a descobrir la crida de Déu i per fer-los créixer humanament, espiritualment i intel·lectualment”. Recorda que “la Sagrada Família va ser una escola per a Jesús” i diu que “de la mateixa manera el Seminari ha de ser-ho per als futurs preveres” i que “Sant Josep és un bon model tant per als seminaristes com per als seus formadors”. Afirma que “la nostra missió és proposar amb il·lusió la Bona Nova, el missatge de Jesús, però sense imposar-lo per la força, com faria un bon pare”, que “el pare escolta, acompanya, acull i corregeix amb dolcesa, però amb fermesa” i que “el pare no renega mai del fill” i desitja que “tant de bo que els sacerdots sapiguem ser així”. Finalment, demana que “preguem Déu perquè faci créixer el nombre de les vocacions sacerdotals i perquè mostri la bellesa de servir Jesús en aquesta vocació” i que “preguem tots pels nostres seminaristes i els preveres que els acompanyen” i demana a Santa Maria, mare i reina dels apòstols, que tingui cura “del nostre Seminari i dels seminaristes”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “girem els ulls vers el Seminari diocesà, i vers tots els seminaristes del món, que es preparen per esdevenir servidors d’una Església sinodal, que surt a l’encontre dels homes i dones contemporanis, per anunciar-los l’Evangeli, donar-los la vida del Crist Ressuscitat, guarir ferides, perdonar i reunir, servir la pau i la justícia com a signes del Regne de Déu que arriba”. Afirma que “tots d’alguna manera som sacerdots pel baptisme i la confirmació, sacerdots que oferim sacrificis de lloança i d’amor, la nostra pròpia vida, que és tan agradable a Déu”, però que “al servei d’aquest sacerdoci “comú” de tots els fidels, i dins el poble, mai separats ni per sobre, hi ha els servidors de tots, els “sacerdots” que reben la vida dels batejats i l’ofereixen al Pare, per Crist, en l’Esperit Sant” i que “distribueixen l’Eucaristia i els sagraments, que prediquen la Paraula de Déu amb paraules i amb obres, acompanyen, escolten, reconcilien els pecadors amb la misericòrdia del Pare, i que condueixen el poble des del servei als últims”. Comunica que “ara tenim sis seminaristes en el nostre Seminari Diocesà, quatre en formació inicial i dos diaques a punt de ser ordenats preveres cap a final de curs” i expressa que “necessiten de la vostra pregària, del vostre suport i de la vostra ajuda”. Finalment, prega que “estimem els nostres sacerdots que tot ho donen per al servei”, que “estimem els nostres seminaristes, que són la llavor de futur” i que demanem “Sacerdots al servei d’una Església en camí” “amb la pregària d’aquest Dia del Seminari 2022 inspirada en el seu lema”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “tenim un cop més l’oportunitat de fixar la nostra atenció en allò tan fonamental per a la nostra vida, com és el prevere, les vocacions al sacerdoci ministerial i el Seminari”. Afirma que “revivim durant la Quaresma l’experiència de desert”, “una experiència que travessem tots, creients i no creients, cadascun a la seva manera”, però que “sempre hi trobem un dels sofriments més estesos i menys confessats en la nostra vida moderna: la solitud i la sensació d’abandó”. Expressa que “el sacerdot ordenat, per definició, és un que està posat entre les persones, en la comunitat dels cristians, per a servir-los com ho faria Crist Pastor”, oferint a la gent “la possibilitat de continuar vivint, estimant i deixant-se estimar, fins a la plenitud d’amor”. Constata que “més que “habilitats” pastorals, el Seminari es pot definir com un itinerari de catecumenat sacramental”, és a dir, “un temps en el qual l’aspirant al presbiterat va canviant en tot sentit, ajudat per l’Esperit, fins a esdevenir capaç de rebre el do del sacerdoci ministerial”. Manifesta que el prevere està cridat a “ser “una presència” entre els seus germans, esdevenir la presència de Jesucrist Pastor entre la gent”, cosa que “requereix grans dosis de vida ascètica” i és portar Crist “amb un mateix; no com una cosa, com un missatge o un objecte, sinó deixar-li espai, perquè sigui Ell en mi i jo en Ell”. Finalment, diu que “això, amb tot el que suposa, demana un procés que en realitat dura tota la vida” i que “el Seminari és el temps en què l’Església verifica en el candidat el mínim perquè la gràcia del sagrament de l’Ordre no sigui inútil i trobi en ell una humanitat adequada per a esdevenir presència del Bon Pastor enmig de tanta soledat”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, s’adreça als sacerdots amb motiu del Dia del Seminari “des del record agraït del temps viscut al Seminari”. Expressa que “tots custodiem en el nostre interior aquells anys que, formant part d’aquella comunitat, ens anaven ajudant a configurar-nos a Crist per a esdevenir els seus ministres”. Els recorda la realitat del Seminari diocesà: “un nombre minso de seminaristes, el qual no assegura el futur de servei sacerdotal a la diòcesi”. Afirma que “el repte que tenim al davant és gran” i que “ens implica a tots, tant en la pregària com en el treball pel futur de la nostra Església, suscitant respostes generoses a la crida al sacerdoci ministerial”. Manifesta que “la majoria dels qui vam sentir la crida al sacerdoci en la nostra infància o joventut tenim en el nostre origen vocacional la figura d’un prevere, el qual ens atreia pel seu exercici del sacerdoci” i que “el nostre testimoniatge sacerdotal de servei enmig de les parròquies i comunitats és una de les fites que ha de recórrer qui es pregunta què li demana el Senyor”. Considera que “no són pas temps fàcils per a l’exercici del sacerdoci” i diu als sacerdots que sap del seu treball i dedicació, dels seus esforços i pregàries, al mateix temps que coneix “la manca de fruit, ja que no hi ha proporció entre la sembra i la collita”. Finalment, expressa que “hem de ser, tots nosaltres, testimonis de l’Invisible” i que “els qui trobem en les nostres parròquies han de ser capaços d’albirar en la nostra mirada aquella presència de Déu que ens fa experimentar, malgrat les dificultats i entrebancs de cada dia, la joia profunda de ser presència de Crist, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per molts (Mc 10,45)”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “durant l’any 2021 es van ordenar en la nostra diòcesi tres nous sacerdots” i que “actualment són dos els joves que s’estan preparant per al sacerdoci”. Reconeix que “ens agradaria que foren més” i expressa que “no hem de deixar de confiar en Déu que sempre cuida amb amor del seu poble”. Ens convida a no cansar-nos de “demanar que hi haja joves que, moguts pel desig de viure en amistat amb Crist i de posar-se al seu servei, estiguen disposats a entregar la seua vida per l’Evangeli i el Regne de Déu”. Afirma que “el procés sinodal que estem vivint ens recorda que som un poble en camí cap al Regne de Déu” i que “els qui senten la crida al sacerdoci són membres d’aquest Poble de Déu i han de sentir-se germans de tots els altres cristians”. Expressa que “la vocació sacerdotal no ha de portar a qui la sent a creure’s amo de l’Església, com si la comunitat li pertanyés, sinó a posar-se al servei de tot el Poble de Déu, caminant al costat dels germans en la fe, escoltant-los, compartint les seues alegries, les seues dificultats i les seues esperances i anunciant-los l’Evangeli de la Vida” i que “només des del desig de servir i lliurar la pròpia vida té sentit el ministeri sacerdotal”. Manifesta que “en el temps de formació, els seminaristes creixen en la disponibilitat per a servir a l’Església, conscients que el fet de ser enviats és un element essencial en la vivència del ministeri”. Finalment, diu que “en el camí cap al Regne de Déu, el Poble de Déu necessita sacerdots que animen i consolen als que estan cansats, donen esperança als qui l’han perduda, il·luminen amb la paraula de l’Evangeli i enforteixin amb la Gràcia que brolla dels sagraments a tots els creients”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “en el context del Sínode universal convocat pel papa Francesc l’Església reconeix amb agraïment el gran do de ser cridats a una missió a la que els mossens som enviats a pelegrinar junts, seguint les petjades de Crist el Bon Pastor i Sacerdot Etern”. Afirma que “Déu no ens ha cridat a viure la fe sols ni tampoc individualment sinó en família, en comunitat i no envia tampoc als seus deixebles a una missió en solitari”. Expressa que les paraules del lema del Dia del Seminari “defineixen en certa manera la missió per a la qual els seminaristes es preparen: ser sacerdots al servei de l’Església en camí”. Sacerdots, “així en plural, perquè no som sacerdots individualment, aïllats” i “en el seminari aprenem a viure el sentit de comunitat, ens preparem en fraternitat”; “al servei”, “distintiu de la crida que hem rebut els que hem estat en un seminari i els que hi són ara”; “de l’Església”, o sigui “de la comunitat, dels fidels batejats i dels que encara no en formen part però que són cridats per l’amor de Déu a participar també d’aquest do que no és exclusiu només per a uns quants  privilegiats”; i “en camí”, “perquè l’enviament a la missió no té un termini fix”. Manifesta que “en el dia del seminari volem recordar que Déu continua cridant i que hi ha joves que des del cor de la diòcesi, que és el seminari, es preparen per a seguir duent a terme la mateixa missió de Jesús”. Finalment, diu que “el Sínode universal en el que ens trobem ens posa a tots junts en camí, junts també en el que ha de ser el nostre interès i atenció al seminari i als seminaristes, així com la col·laboració i ajut en el seu sosteniment espiritual i material”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, envia “un missatge urgent en aquest diumenge del Seminari” i és que “necessitem cristians generosos per respondre a la crida del Senyor per esdevenir capellans al servei de l’Església i de la societat”. Afirma que “des de fa temps se cerquen les causes de la manca de vocacions al presbiterat, sobretot a Europa”, però que personalment considera que “les causes més importants són la feblesa de l’experiència de la trobada amb Jesucrist, i la poca vitalitat de les comunitats parroquials”. Remarca “la fermesa dels nois que han fet el pas d’entrar al Seminari”, així com que “cada vegada hi ha més adults que senten la vocació al presbiterat” i que “en el darrer any dos joves del nostre bisbat han ingressat en comunitats de vida consagrada”. Considera que el fet que “hi hagi capellans suficients o no és certament una responsabilitat del bisbe, dels preveres, dels diaques, però alhora de tot el poble fidel”. Expressa que “el ministeri ordenat és fonamental a l’Església”, que és del tot necessari que hi hagi capellans “per a la missió de l’Església” i que “el mateix Crist els necessita per fer-se present i continuar actuant avui en la nostra vida i en la nostra història; i les persones també els necessitem”. Manifesta que “Crist els necessita per donar-se, per expressar les paraules que ens ofereixen el perdó i la pau, per pregar i beneir els qui es comprometen a estimar-se tota la vida en el matrimoni” i que “Crist necessita veus que es facin ressò permanent de la seva paraula, i no només veus, sinó vides que parlin, si cal, més que les mateixes paraules”. Finalment, demana que “aquest diumenge, preguem per les vocacions, valorem els seminaristes i col·laborem al sosteniment del nostre seminari”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “ens falten referents personals que ens puguin servir de models d’actuació en la vida diària, tant en l’àmbit personal com en el professional i familiar” i que “els cristians tenim l’obligació d’aprofitar la vida plena de valors i virtuts que ens testimonien alguns dels nostres avantpassats”, com “és el cas de Sant Josep, que té uns trets personals dignes d’imitació per als cristians”. Expressa que “ens atrevim a proposar la seva figura a tothom perquè al nostre món li sobra soroll, violència, menyspreu a l’altre…, i li falta discreció, respecte, servei desinteressat i pau”. Recorda que sant Josep “és l’home que accepta Maria com a esposa per compartir la seva vida i que espera, per l’acció de l’Esperit Sant, el fill de les seves entranyes que és, al mateix temps, Fill de Déu”, que sant Josep “es troba en una situació delicada, que sap superar perquè posa la seva plena confiança en el Senyor” i que “és un home confiat, és un home just, és un home silenciós, d’una immensa vida interior que la posa al servei d’una missió fonamental: cuidar Jesús, el fill de Maria, i aparèixer davant del món com el seu pare a la terra”. Manifesta que “l’actitud de Sant Josep és digna d’admiració i d’imitació”, que “necessitem, com ell, confiar en el Déu de les promeses, així com en els nostres semblants, que no són rivals o competidors sinó germans”, que “necessitem el silenci, l’escolta, la fidelitat” i que “necessitem fugir de la cridòria, de les lluites pel poder, de l’agressivitat en les relacions”. Finalment, diu que sant Josep “és una gran figura que ens mostra el camí per cuidar i educar” i recorda que “és el Patró de l’Església i, per tant, també el nostre protector”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “va encertar el papa sant Pau VI quan va dir que “evangelitzar constitueix la felicitat i vocació pròpia de l’Església, la seva identitat més profunda. Ella existeix per evangelitzar” (EN, 14)” i que “el goig més gran que experimenta una comunitat esdevé quan tota ella s’implica a l’anunci de l’Evangeli”. Afirma que “l’evangelització és signe de la vitalitat d’una Església”, que “quan hi ha riquesa de vida cristiana, la comunitat desborda vida i la fa arribar als altres, transmetent-los la pròpia experiència de viure en comunió amb la Trinitat” i que “per això, el papa Francesc diu que l’Església ha de ser més missionera, posar-se en actitud de sortida i convidar tothom a viure l’amistat amb Jesús”. Expressa que “aquesta actitud de sortir, anunciar i evangelitzar no suposa una pèrdua de vida de la comunitat”. Manifesta que “la nostra Església de Solsona existeix per això”, que “si hi ha un bisbat i disposem d’uns instruments és per complir “la tasca dolça i confortadora d’evangelitzar” (EN, 75)” i que “per això, tots els projectes i les accions de la nostra Diòcesi han d’estar al servei d’aquest anunci”. Considera que “mai hauríem de perdre de vista que tot a l’Església –les persones, però també les institucions, els béns que posseeix, les estructures- té com a finalitat ajudar a transmetre el goig de creure en Jesucrist”. Finalment, recorda que “el veritable protagonista de l’evangelització és l´Esperit Sant”, que Déu actua “als cors dels homes per mitjà del seu Esperit” i que “l’únic que nosaltres podem fer és posar a la vostra disposició les nostres pobres vides, treballar sense descans i resar perquè en moltes persones s’encengui la llum de la fe”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: BarcelonaGironaLleidaSant Feliu de LlobregatSolsonaTarragonaTerrassaTortosaUrgellVic.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.