Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la joia de ser capellà, de mirar amb els ulls del cor, del document de la Santa Seu sobre Ecologia Integral En camí cap a la cura de la casa comuna. Cinc anys després de la Laudato si', de paraules per a créixer, de la veritable llibertat, de la banalització del mal, de l’oració cristiana, de la situació actual que vivim i de la Mare de Déu del Carme.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “l’Església diocesana està de festa”, ja que “en Robert Otaba, diaca col·laborador de la parròquia de Sant Pere de Reus, serà ordenat de prevere a la catedral”. Afirma que “en Robert s’hi ha preparat des de fa anys, tot escoltant la crida del Senyor” i “s’ha deixat afaiçonar per l’Esperit del Senyor, que l’ha portat a dir sí a una vida lliurada per a la causa de l’Evangeli”. Recorda que “Jesús invita sempre els seus a decidir-se per quelcom que valgui la pena”. Manifesta que “si reflexionem seriosament sobre la vida, ens podem preguntar: Què tenim que no ens hagi estat donat? Vida, salut, fe, qualitats, benestar personal…” i expressa “què podem fer per la vida sinó donar-ho tot! Ho hem rebut, ens ha estat donat gratuïtament… i ho donem gratuïtament”, així com que “es tracta d’una qüestió de generositat”. Constata que “mirant els joves d’avui, es descobreix en ells el desig de prendre un compromís per quelcom que valgui la pena”, però que “són molts els qui tenen certa por al compromís definitiu”. Reconeix que “fins a cert punt és comprensible que hi hagi més indecisió i dubte en un temps de canvis ràpids com aquest que estem vivint”, però que “seria greu que aquesta indecisió es mantingués indefinidament”. Diu que donar la vida per a guanyar-la “és la constant de tota vocació cristiana” i que “si els joves d’avui encara tenen por, és perquè no han acabat de sentir la Bona Nova, aquella crida interior que es troba dins del cor com un foc que crema, aquella per la qual val la pena donar la vida”. Finalment, felicita de cor en Robert que, “dòcil a la veu de l’Esperit, ha decidit lliurar la seva vida al servei de Déu i dels germans”.

El cardenal Joan Josep Omella, diu que “alguns místics de l’Edat Mitjana afirmaven que l’home neix amb tres ulls: els de la cara, els de la intel·ligència i els del cor”, que “el cor, en el llenguatge bíblic, indica el centre i la realitat més profunda de la persona”, que “per això, l’escriptor Saint-Exupéry, en El petit príncep, escriu que «no es veu bé si no és amb els ulls del cor»” i que “és també el que ens proposa el papa Francesc, que ens convida a fer un bon discerniment i a mirar les coses des del cor i a posar-les sota la mirada de Déu”. Afirma que “durant la pandèmia han aflorat virtuts com la solidaritat i l’empatia de moltes persones que s’han deixat afectar pel patiment dels nostres germans, especialment per la situació de la gent gran” i que “un cor que es deixa afectar pel patiment dels altres és capaç de treballar en equip per reconstruir una societat més justa i fraterna”. Manifesta que “tots som cridats a un seriós discerniment sobre el futur de la societat després d’aquest signe dels temps, que ha estat la crisi del coronavirus”. Comunica que “el proper mes de novembre, quan els efectes de la crisi econòmica i social s’aguditzin més, sense deixar els objectius pastorals de la fraternitat i de la joventut, iniciarem un nou any litúrgic amb un nou objectiu prioritari que providencialment serà: «els pobres, destinataris privilegiats de l’Evangeli»”. Finalment, diu que “el Pla Pastoral ens recorda que «des del punt de vista de l’evangelització, no serveixen ni les propostes místiques sense un fort compromís social i missioner ni els discursos o praxis socials i pastorals sense una espiritualitat que transformi el cor»” i que “se’ns demana viure una «mística dels ulls oberts» atenta a la realitat que ens envolta i des de la qual ens crida constantment el Senyor”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “la pandèmia del Covid-19 ens empeny encara més a fer de la crisi socioeconòmica, ecològica i ètica que estem vivint un moment propici per a la conversió i per a la presa de decisions” i que “això es posa en evidència en el recent Document de la Santa Seu sobre Ecologia Integral, En camí cap a la cura de la casa comuna. Cinc anys després de la Laudato si', que és una catequesi per a la conversió a l'ecologia integral” que té l’objectiu de “rellançar la riquesa del contingut de gran actualitat de Laudato si', oferir orientació per a la lectura de l'encíclica, fomentar la col·laboració entre Cúria i institucions catòliques que participen en la difusió i aplicació de Laudato sí, i oferir respostes als que desitgen col·laborar”. Afirma que es tracta de “cercar una nova harmonia amb la terra, amb els altres i amb un mateix” i “utilitzar el judici i el discerniment per renovar els nostres sistemes cap a una major justícia”. Recorda que “el Secretari del Dicasteri per al Servei integral del Desenvolupament Humà, Mons. Bruno M. Duffé afirma que l'encíclica Laudato si' podrà produir fruits de conversió únicament si els testimonis continuen el camí obert per ella”, que “per això caldrà anar explicant de manera pràctica la implementació dels objectius de l'encíclica” i que va proposar uns eixos de treball: “Observar i deixar-se commoure per una terra que pateix en silenci i que el seu sofriment està directament relacionat amb l'activitat humana”; “entrar en contacte amb una comunitat humana ferida per les creixents desigualtats i una conflictivitat cada vegada més forta”; “contemplar la bellesa i la promesa del que se'ns ha encomanat a la Creació del Pare i en l'amor de Crist” i, finalment, “recordar la promesa inscrita en cadascun de nosaltres, amb els nostres talents i les nostres experiències”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “vivim temps de creixement, construcció, edificació, tant en l'àmbit de la societat com de l'Església mateixa” i que “la crida al creixement social sona molt més, ens envolta de la mà de tots els mitjans de comunicació i ens urgeix des de la vida més quotidiana”, però que “ens preguntem des de la fe què és més important, què ha de tenir prioritat, si créixer com a Església o créixer socialment”. Afirma que “d'antuvi, Jesús ens apareix com un mal gestor” i que “la inversió que representa la paràbola del sembrador, llançar llavors sense càlcul ni encert, obtindria un rendiment de menys d'un 25%”. Recorda que Isaïes “anuncia un creixement, resultat d'una pluja que cau del cel, per tant d'origen transcendent, i d'una terra receptiva i oberta” i diu que “potser pocs dels compromesos en la reconstrucció social farien cas d'aquestes recomanacions”, ja que “al reconstructor social li interessa un eficàcia mínimament assegurada i li molestarà que el factor pluja, incontrolat, fugi del seu domini”. Manifesta que, “en canvi, el lliurat a construir l'Església es dedica a sembrar la Paraula, llança la seva llavor sense massa càlculs, a tota mena de persones, lliurement”, que “ho fa en nom de l'amo del camp, en qui confia, i no es preocupa obsessivament dels resultats” i que “li neix del cor creient, entusiasta i agraït”. Destaca que “aquest és el creixement de l'Església” i que “una Església que creix i madura com un camp ufanós i abundant enmig del món és un bé extraordinari per al creixement del món, encara que el món no sempre arribi a reconèixer-ho”. Finalment, diu que “els cristians sabem que hem de servir Jesucrist, que va salvar el món, curant malalts, donant menjar i, sobretot, escampant la fe amb la sembra de la seva Paraula”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, continua la reflexió sobre “l’acompanyament personal dels processos de creixement de les persones de la mà del papa Francesc”. Es refereix al segon pilar, “al fet que “l’acompanyament espiritual ha de portar cada vegada més a Déu, en qui podem atènyer la veritable llibertat” a través “d’una peregrinació amb Crist cap al Pare” (EG 170)”. Diu que l’acompanyament espiritual consisteix en “acompanyar les persones en el seu procés de creixement i maduració des de la llibertat i la responsabilitat, en la recerca, el descobriment i el seguiment de la voluntat de Déu, i en el compromís de servei a Déu i als altres”. Afirma que “a la Història de la Salvació descobrim com Déu acompanya la família humana”, que  “recordem l’aliança que va establir amb Noè després del diluvi, la que segella amb el patriarca Abraham a la muntanya de Moriàh, i sobretot, la que estableix amb Moisès a la muntanya del Sinaí” i que “el poble d’Israel també experimenta l’acompanyament de Déu a través de la paraula dels profetes”. Recorda que “Jesucrist és el mestre de l’acompanyament” i que “els evangelis ens n’ofereixen molts exemples”, com ara l’encontre amb els deixebles d’Emaús (Lc 24, 13-35).  Finalment, diu que “la finalitat de l’acompanyament és, per damunt de tot, ajudar la persona a descobrir el projecte de Déu sobre ella, ajudar-la en el seu camí d’encontre amb Ell, en el seu camí de maduració humana i cristiana, en el seu camí de santificació”, que “aquest camí porta cap a una vida plena i feliç” i que “aquest és el camí per arribar a la veritable llibertat”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que Hannah Arendt va seguir el judici que es va fer a Jerusalem a Adolf Eichmann, dirigent nazi, pels delictes contra el poble jueu, que “en la seva obra: Eichmann in Jerusalem va reflexionar a partir de les sessions del judici”, que “havent escoltat l’acusat la sentència, va ratificar amb convenciment la seva ideologia nazi i el seu menyspreu a la veritat i el bé” i que “Hannah Arendt diu: «Fou com si en aquells darrers minuts resumís la lliçó que la seva llarga carrera de maldat ens ha ensenyat; la lliçó de la terrible banalitat del mal, enfront de la qual les paraules i els pensaments se senten impotents.»”. Afirma que “no hi ha res pitjor per a una persona i una societat que banalitzar el mal” i que “no hi ha confusió més gran que intricar el bé i el mal, diluir-los entre ells fins que no es distingeixen”. Constata que “la qüestió de la banalització del mal, o de la confusió entre el bé i el mal, no és solament pròpia d’un sol temps en la història”. Diu que “la consciència que Déu ens ha donat, que és la seva veu en el nostre cor, per fer el judici de bé o mal, en les nostres obres o en les d’altri, no pot ésser mai callada del tot”, que “tots som responsables en consciència dels nostres actes” i que “voler disfressar el mal de bé, és un autoengany, personal o comunitari, que a la curta o a la llarga porta a un gran fracàs”. Manifesta que “els cristians tenim el deure d’aportar la llum de Crist al nostre món” i que “en Jesucrist, que és la llum del món, la confusió entre el bé i el mal s’esvaeix”. Finalment, recorda que “Hanna Arendt en l’obra citada expressa un exemple de banalització del mal: les primeres càmeres de gas foren construïdes al 1939 com a compliment d’un decret de Hitler: «Hem de concedir als malalts incurables el dret a una mort sense dolor.»”. 

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “en el moment actual ajudar a tots els batejats a trobar-se amb Déu és una urgència pastoral, perquè en una cultura que ha perdut les referències cristianes, sense una experiència de fe que arribe al cor, les veritats de la fe es tornen incomprensibles per a molts i les exigències morals es converteixen en una càrrega insuportable”. Està convençut que “actualment tot procés de transmissió de la fe ha de començar per una iniciació a la vida de pregària que possibilite una trobada viva amb Déu”. Afirma que “la vivència de l’oració que va tindre el Senyor i les seues instruccions sobre la manera de pregar són els elements en els quals el cristià s’ha d’inspirar quan resa” i que l’oració era per Crist “la manera de viure humanament la seua relació filial amb el Pare, una relació que el va portar a viure la seua missió de tal forma que en Ell no trobem la més mínima dissociació entre “amor” i “obediència””. Diu que l’oració del cristià, “igual que la de Jesús, és el camí per a expressar i créixer en la relació filial amb el Pare, viscuda amb obediència amorosa”, que “Crist, a més d’orar va donar breus indicacions als deixebles sobre la manera de fer-ho” i que “per a Ell el més important era la senzillesa exterior i l’autenticitat interior”. Recorda que “entre els seus ensenyaments el més important és el Parenostre”, que “en les tres primeres peticions es formulen els desitjos més profunds que brollen del cor d’aquell que de debò creu en Déu i l’estima” i que “en la segona part expressem les nostres necessitats”. Finalment, diu que “l’oració del Senyor és el model de l’oració cristiana” i que “al cristià no li és lícit apartar-se d’aquest camí”. 

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez,  diu que “observar el nostre entorn durant aquests mesos en què hem patit, i encara la vivim, la COVID-19, pot portar-nos al pessimisme”, ja que “massa coses han quedat trencades”, i que “és important tenir bona informació per assumir la necessària col·laboració personal o col·lectiva que ajudi el conjunt de la societat”. Afirma que “els cristians som un nombrós grup humà que ha participat en tot moment en el compromís amb els afectats, amb una mentalitat esperançada” i que “per la nostra convicció en les paraules de Jesucrist fugim del pessimisme i volem, amb una actitud realista, treballar en la construcció d'una societat més justa i solidària”. Manifesta que “el dolor ens ha afectat a tots però s'ha acarnissat amb més força en alguns grups o institucions”, com ara les residències de la gent gran, el món de l’ensenyament, les empreses i els hospitals. Diu que “els cristians hem de recuperar la proximitat i l'afecte cap a tots ells”, que “volem mostrar el nostre tarannà de servei i de lliurament cap a la construcció de persones íntegres”, que “compartim la preocupació i la solidaritat” i que no oblidem mai les nostres oracions pels professionals que han treballat fins a l'extenuació i han exposat les seves vides. Finalment, recorda que ara, a l'inici d'estiu, hi ha “les colònies i els centres de temps lliure per a infants i joves” i diu que “necessitem cristians que dediquin el seu temps a educar i a estar físicament a prop d’ells” i que “els cristians ens unim en la gratuïtat del lliurament personal en l'àmbit del temps lliure”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “dijous, dia 16 de juliol, celebrem la festa de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors, de la gent del mar i de les comunitats carmelitanes” i ofereix una notes “per valorar aquesta advocació”. Sobre Santa Maria del Mont Carmel, diu que “aquesta denominació procedeix de la muntanya del Carmel, a Israel, prop de ciutat de Haifa, i que es podria traduir com a «jardí» o «vinya»”, que l’advocació i la veneració de la Mare de Déu es remunten a un grup d’ermitans que es retiraren a viure a la muntanya del Carmel i que “el patriarca de Jerusalem els va donar l’any 1209 una «regla» (forma de vida) que resumeix l’ideal del Carmel: vida contemplativa, separació del món, pobresa absoluta, dejuni, meditació de la Sagrada Escriptura i treball”. Sobre l’escapulari, afirma que “és un vestit portat per alguns ordes religiosos i que cobreix les espatlles, l’esquena i el pit, i que per als homes inclou una caputxa” i que “progressivament s’ha anat modificant, fins a quedar en dues peces de roba amb la imatge de la Mare de Déu i que es porten sota el vestit, o també s’ha substituït per una medalla”.  Recorda que “l’any 1562, Teresa de Jesús va fundar a Àvila el primer convent de carmelites descalces, que inicia la reforma de l’orde” i que “al segle XVIII, la festa de la Mare de Déu del Carme va començar a ser celebrada pels integrants de la marina catalana gràcies a la difusió d’una narració de com l’escapulari carmelità va salvar un vaixell anglès que es trobava a la deriva enmig d’un ferotge huracà”. Finalment, recorda que “són nombroses les localitats que celebren aquest patronatge per demanar protecció contra els perills del mar, i que no els manqui el peix” i demana que “preguem avui molt especialment per la gent del mar i per les comunitats carmelitanes”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.