(GIEC) Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de defensar la vida i la dignitat de la persona, així com de la força de l’amor, de la font inesgotable de l’Evangeli, de consagrar-nos al Sagrat Cor de Jesús, de la fortalesa unida a la magnanimitat, del do de temor de Déu, de l’acabament del curs escolar, de sant Joan Baptista, d’un nou administrador diocesà i de tres actituds: el lliurament, la fraternitat i l’adoració.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que “el proper dia 25 entra en vigor la nova Llei Orgànica que regula l’eutanàsia, permetent-la en determinats casos i circumstàncies”. Afirma que “aquest fet és greu”, sobretot, “per les raons que pretenen defensar-la”, “per la mentalitat en la qual es basa”. Considera que “és una llei, que, promulgada pretesament per respecte a la llibertat individual, en realitat atempta contra la dignitat mateixa de la persona humana”. Manifesta que el que es pretén, criticant o lluitant contra aquesta llei, és “defensar la vida i la dignitat de la persona” i que “concretament es pretén precisament el dret a una mort digna”. Expressa que “volem oferir en positiu la postura de l’Església, secundada per la ciència, la intel·ligència, el coneixement de la realitat i la competència d’un gran nombre de professionals i associacions internacionals del món de la salut” i que “pretenem una mort digna per a aquella persona que pateix i es troba en un estat terminal de la seva vida”. Manifesta que “la mort “més digna” és aquella que és acceptada i assumida lliurement, després d’una informació clara sobre l’estat de salut i els possibles tractaments”, que “és aquella que es dona havent rebut tota l’atenció sanitària possible per a la sanació, sense l’aplicació de tractaments desproporcionats, però, si és el cas, amb l’administració de les cures pal·liatives correctes per a l’alleujament del dolor” i que “és la mort esdevinguda en circumstàncies de respecte i afecte”. Finalment, diu que “la mort és el moment en què es posa en joc la gran qüestió del sentit de la vida”, que “és la fe allò que il·lumina aquesta decisiva qüestió: què significa viure, morir, emmalaltir, sofrir, treballar, gaudir, créixer, estimar, etc.” i que “per això la mort ha de ser l’acte “més humà”, el moment que demana preparació remota i, si pot ser, consciència present”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “molt sovint els cristians comuniquem una imatge de Déu com a ésser que tot ho pot, que tot ho sap”, però que “és important que afinem en aquesta concepció de Déu, no fos cas que l’entenguem des d’una perspectiva purament humana”. Afirma que el pensament bíblic “ens brinda una imatge de Déu que tot ho pot, sí, però sempre i quan aquest «tot» es trobi en l’amor” i afirma també que “la singularitat del Déu cristià rau en el fet que la seva «força» no es manifesta com a poder dominador, sinó donant-se totalment: com Amor fidel que es lliura totalment a la seva criatura”. Expressa que “al Déu cristià li interessa mostrar sobretot el poder del seu Amor”, que “la seva aposta és, més aviat, crear homes i dones lliures, a imatge i semblança d’Ell” i que “és des d’aquesta llibertat que Déu fa aliança amb el seu poble, amb la humanitat”. Manifesta que “els Evangelis expressen amb una força increïble aquesta identitat de Déu a través de la persona de Jesús de Natzaret” i que “el seu poder es mesura per la recerca constant del bé i pel desig d’alliberar homes i dones dels seus egoismes i frustracions”. Expressa que “Déu es manifesta com un pobre, assedegat del nostre amor, perdent-t’ho tot, fins al més extrem anorreament” i que “la trobada de Jesús amb la samaritana n’és un símbol preciós”: “Jesús té set, cosa comprensible sota el sol d’un migdia assolellat a Samaria, però la seva set apunta a la set d’ella”. Finalment, diu que “desvetllar-la, centrar-la, aconseguir ser el centre de la seva vida és el que Jesús cerca amb ànsia i amb intel·ligència, portant el diàleg cap on vol” i que “Ell té set de la set d’ella, com tindrà set de la set de tots a la creu, en el seu darrer sospir” i es pregunta “qui es pot resistir a un amor tan gran”.
El cardenal Joan Josep Omella, recorda que “ja fa unes setmanes que ens trobem de ple en el període que l’Església anomena temps ordinari”, un “temps especial per trobar-nos amb Déu en la nostra vida quotidiana”. Ens convida a “meditar la lectura de l’Evangeli de Marc, que proclamem en l’Eucaristia dels diumenges durant aquest any litúrgic”. Afirma que “l’Evangeli conté les paraules i les accions de Jesucrist”, que “si escoltem Crist amb atenció, arribarem a tenir els mateixos sentiments que ell” i que “el missatge de Jesús sempre ens sorprèn i ens aporta alguna cosa nova a la vida”. Expressa que “l’Evangeli és una font inesgotable de la qual tots podem beure” i que “quan llegim junts l’Evangeli, deixem que Crist entri en la nostra vida i es quedi amb nosaltres”. Recorda que el proper diumenge “l’Església ens convida a llegir l’episodi de l’Evangeli de Marc conegut com la tempesta calmada”. Reconeix que tots podem sentir-nos, en alguna ocasió, com els deixebles de la barca, que “moltes vegades, estem desanimats i desesperançats”, “ens sentim ofegats en un mar de preocupacions” i “ens pot semblar que Déu es desentén de nosaltres”. Diu que “l’Evangeli vol transmetre’ns el missatge que, encara que sembli adormit, Jesús no deixa de cuidar-nos” i que “Ell ens allibera de les nostres pors i ens condueix a bon port”. Finalment, manifesta que “Jesús és l’àncora de la nostra fe” i que “cap tempesta podrà mai separar-nos del seu amor” i prega que “demanem a Maria que ens animi a viure amb alegria el missatge de Jesús i a romandre units a Ell, que mai abandona la barca que és l’Església”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “sempre al juny, ens encomanem a la misericòrdia amorosa de Jesucrist, en la seva imatge del Sagrat Cor de Jesús, font de la nostra confiança” i que “del Cor Sagrat de Jesús, símbol particularment expressiu de l’amor diví, travessat per la llança d’un soldat, brollen dons abundants per a la vida del món”. Demana que “en l’any en què s’escauen els 175 anys del naixement del qui fou “home d‘eternitat”, gran bisbe de Vic i patriarca espiritual de Catalunya, el venerable Dr. Josep Torras i Bages (1846-1916), en procés de beatificació”, ens recordem que “molts catalans preguem el Mes del Sagrat Cor amb les devotes paraules de la seva Consagració al Sagrat Cor de Jesús”: “Soc vostre, oh Bon Jesús, perquè sou el meu Creador, perquè des de tota l’eternitat m’heu portat dins la vostra intel·ligència com una criatura és portada per la mare; soc vostre com el fill és del pare, com la sarment és del cep, com el fruit és de l’arbre, ja que de la vostra Creu som fruit tots els cristians: i encara que mil vegades m’he rebel·lat contra Vós, el vostre Cor dolcíssim mai no ha deixat d’estimar-me. Oh Cor que tant m’heu estimat! Oh Cor que tantes vegades he entristit i omplert d’amargura! A vós em consagro i prometo mil vegades de no donar-vos d’aquí endavant cap motiu d’aflicció. Proposo emprar tot el meu cor a estimar-vos, i voldria tenir mil cors per estimar-vos més encara; vull que des d’ara la meva ànima sigui un sagrari vostre, tancat a tota vana passió humana, un lloc de repòs per a Vós, una viva imatge del vostre Cor”. Finalment, demana que “portem a la vida el fons d’aquestes paraules de consagració, oferint-nos del tot al Senyor”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “la fortalesa és una de les virtuts anomenades cardinals” i que “és la virtut moral que assegura en les dificultats la fermesa i la constància”. Expressa que “aquesta virtut és necessària per a la vida de fe: enfront de les dificultats i entrebancs, mantenir-se ferm en el camí del seguiment de Crist” i que “aquest seguiment comprèn tots els aspectes de l’existència humana”. Afirma que “la fortalesa en els principis i opcions polítics és un valor a ponderar positivament” i que “en el diàleg, que està en la base de la política i en tota realitat social, s’han de posar com a premisses la claredat i la fortalesa de les posicions”. Manifesta que “en el sistema democràtic el diàleg a partir de la diversitat d’opcions ha de dur a l’entesa, no pas a la confrontació” i que “hem de tenir present que la finalitat de tota opció política és el bé comú, la qual cosa implica que el treball fonamental del polític és el bé dels ciutadans”. Destaca que “la virtut de la fortalesa fa néixer en el cor del creient la magnanimitat, la grandesa d’ànima per a emprendre grans coses”, que “la fortalesa va unida a la magnanimitat, a la grandesa de cor per a saber veure camins nous” i que “això ho podem aplicar a la vida política i social”. Finalment, diu que “hem de demanar als nostres polítics que sàpiguen combinar la fortalesa amb la magnanimitat” i que “això ho ha de fer tothom” i diu també que “recordem que en democràcia no hi ha cap posició hegemònica que estigui dispensada de valorar el que altres aporten i, des de la mirada al bé comú, cercar vies que ens ajudin a sortir del carreró sense sortida on ens trobem”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “quan parlem del temor de Déu, el primer en el que pensen molts cristians és en una actitud de por reverencial davant la seua grandesa i majestat, perquè, com a Creador i Senyor de totes les coses, “premia als bons i castiga els dolents”” i que “el temor de Déu, quan s’entén des d’aquesta perspectiva, és vist com la por que provoca la possibilitat de la condemnació eterna”. Afirma que “el creient s’ha de prendre de debò l’Evangeli amb totes les seues exigències i acollir la salvació com un do” i que “això ens porta a una primera aproximació a aquest do de l’Esperit Sant: el temor de Déu és expressió de què ens prenem la nostra fe amb responsabilitat”. Expressa que “el vertader temor de Déu és una conseqüència de l’amor que li tenim”, que “aquest do és expressió d’un amor a Ell de qui és conscient de la pròpia fragilitat” i que “pot viure un sa temor de Déu qui veritablement l’estima”. Manifesta que “el creient que viu la fe amb autenticitat, sap que mai arribarà a ser en aquesta vida un cristià perfecte, que és fràgil i pot fallar a eixa amistat” i que “en el camí de la fe, de la mateixa manera que hi ha avanços pot haver-hi reculades”. Finalment, diu que “una vivència sana del temor de Déu és la conseqüència del vertader amor i del reconeixement humil de la pròpia veritat” i que “el do de temor de Déu és la manifestació més clara d’una religiositat autèntica”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “en aquests dies tot sembla girar al voltant de la vida dels més joves” i que “fem nostres les seves preocupacions i volem compartir els seus sofriments, així com l’alegria i les mostres de felicitat per un curs ben acabat o un treball aconseguit”. Recorda que “la situació té, malauradament, l’afegitó conegut i acceptat amb resignació: la pandèmia de la COVID-19” i que “el món infantil i juvenil alterna actituds de por responsable i d’inconsciència feliç davant la malaltia i la mort”. Manifesta que “el curs escolar acaba”, que “les conseqüències són semblants al que passava amb anterioritat”, que “tots hem viscut amb alts i baixos emocionals i amb expectatives professionals diverses” i que “hem crescut i madurat una mica més i ens preguntem, com en una revisió permanent, si hem aprofitat les nostres facultats per millorar el nostre entorn”. Expressa que “han estat dies intensos d’exàmens on han aflorat nervis i disgustos” i que “ara comença un període de descans estival que pot conduir a aprofitar el temps en algun servei educatiu i social o a practicar l’oci desmesurat i despreocupat; és a dir, a no fer res o a compartir tasques amb i en favor dels altres”. Afirma que “de manera similar aquesta situació també es troba en les institucions de la nostra Església”, ja que “s’ha acabat un curs, però l’activitat de parròquies, moviments apostòlics i centres de formació no acaba” perquè “són tantes les necessitats i sofriments del nostre entorn que no tanquem les portes de l’atenció i del servei als altres”. Finalment, ens encoratja que “el plantejament cristià estigui obert a participar en colònies infantils, al repàs escolar, a la lectura i altres estudis no formals… ; en definitiva, a augmentar la fe en el Senyor, la caritat amb l’altre i l’esperança en la salvació definitiva”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “aquest dijous celebrarem la festa del naixement de sant Joan Baptista, molt popular a casa nostra”. Està convençut que “aquesta celebració ens pot ajudar a interessar-nos per la figura d’aquest home decisiu en la vida de Jesús i que va causar un gran impacte entre els seus conciutadans”. Afirma que “Joan és un personatge que ha despertat interès en la història humana” i que “hem de cercar el seu perfil als evangelis, els llibres fonamentals de la fe, on descobrim el seu naixement, la seva missió i la seva mort”. Recorda que “fill de Zacaries i Elisabet, va ser rebut com un regal de Déu, perquè els seus pares ja eren vells per tenir descendència” i que Joan significa «Déu mostra el seu favor», així com que “apareix, ja adult, a la vora del riu Jordà amb uns missatges molt concrets i amb un signe ritual explícit: submergir en l’aigua del riu aquells que se li acosten amb el desig de renovar-se per acollir el Messies esperat”. Recorda també que Joan “demana una actitud radical: convertir-se”, que “era conscient de ser senzillament un testimoni”, que “és el qui assenyala Jesús amb el dit per convidar els seus deixebles a seguir-lo” i que “és el qui presentarà Jesús als seus conciutadans i els prepararà perquè l’acullin”. Expressa que “certament, Déu ja començava a mostrar en Joan el seu gran favor, que serà Jesucrist”, però que, “alhora, Joan també va ser un regal per als seus ciutadans”. Finalment, destaca que “és molt important que, dels cristians, se’ns pogués dir que «Déu mostra el seu favor»”, que “per acollir Jesús personalment també cal convertir-nos, canviar, renovar-nos” i que “nosaltres, com Joan, també hem d’assenyalar Jesús perquè tothom qui el cerca el pugui trobar”.
L’administrador diocesà de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “el trasllat inesperat del que durant tants anys ha estat el nostre bisbe i pastor, Mons. Josep Àngel Saiz Meneses a l’Arxidiòcesi de Sevilla, ha provocat certament alguns canvis que fa uns mesos segurament no havíem ni tan sols imaginat, i entre ells el del nomenament d’un administrador diocesà”. Recorda que “l’administrador Diocesà exerceix les funcions del bisbe, amb algunes limitacions, i fins que el Sant Pare vulgui nomenar un bisbe definitiu”, així com que “l’Església, que és mare, té previst des d’antic aquest tipus d’esdeveniments”. Recorda també que “s’estableix que un cop hagi cessat el bisbe o l’administrador diocesà, s’ha de convocar i reunir el Col·legi de Consultors, que és un òrgan col·legial que habitualment col·labora amb el bisbe i l’assessora en determinats assumptes, i que en el cas del trasllat del bisbe ha d’escollir un administrador diocesà” i comunica que “això és el que aquesta setmana ha succeït” i que ell “ha estat escollit com Administrador Diocesà de Terrassa”. A més de presentar-se a tota la diòcesi de Terrassa, demana “que fem pregàries a les parròquies, a les comunitats religioses i cristianes de tot tipus, que preguem per l’actual Arquebisbe de Sevilla, Mons. Josep Àngel Saiz Meneses, per aquest nou Administrador Diocesà de Terrassa, i també i sobretot per aquell que la Providència divina vulgui enviar-nos com a Bisbe residencial en el moment que així ho vulgui disposar el Sant Pare”. Finalment, expressa a tots els membres de la diòcesi de Terrassa que tenen “la seguretat de la meva pregària, i la meva disponibilitat per tots vosaltres i per les vostres intencions per continuar treballant en el desenvolupament de la vida de la nostra diòcesi a través de les parròquies, comunitats religioses, delegacions, consells, moviments i institucions religioses”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que “aquest temps de pandèmia, amb la convicció que el Senyor camina amb nosaltres, pot ser una gran oportunitat per a tocar les nafres de Crist i descobrir que, rere les seves ferides, hi ha el dolor i el patiment dels nostres germans”, així com que “aquests temps, ens conviden a recuperar el sentit de la nostra vida, sabent-nos fràgils i necessitats de salvació”, “una necessitat que es fa concreta en la vida de cada dia i que podríem resumir en tres actituds: el lliurament, la fraternitat i l’adoració. Recorda que “Jesús amb el seu capteniment ens va ensenyar a estar a prop del pobres” i que “Ell, per mitjà de l’amor fet servei fins a l’extrem, ha dut a la plenitud el valor de la dignitat humana fent-nos germans i endinsant-nos en el misteri de la donació”. Afirma que “la pandèmia està provocant profundes ferides que cal ajudar a cicatritzar a través de l’ajuda mútua que brolla de la fraternitat de la comunitat” i que “d’aquesta fraternitat en som testimonis els deixebles missioners de Jesucrist”. Manifesta que “l’eucaristia ens ofereix el do de poder aglutinar de forma inseparable la caritat i la vida dels pobres” i que “no es pot viure l’eucaristia sense estar a prop d’aquells amb els quals Crist s’identifica al tenir fam, set, estar despullat, malalt o a la presó”. Finalment, diu que “agraïm als voluntaris, treballadors de Càritas i a tots els cristians que es comprometen amb el pobres la tasca que duen a terme” i que “demanem al Senyor que ens trobi dignes de la seva presència per haver fet amb el nostre proïsme un exercici creïble de caritat”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.