(GIEC) Diumenge 1 de desembre l’Església comença un nou any litúrgic amb l’inici del temps d’Advent, un temps d’esperança, de conversió i de preparació del Nadal, un període de quatre setmanes dedicat a mantenir i revitalitzar una bona disposició personal i comunitària davant de la vinguda del Nen-Déu que neix a la cova de Betlem.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del temps d’Advent, així com del Black Friday dels pobres i d’un any de canvis.
Vuit de les cartes dominicals parlen del temps d’Advent. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “és el temps més adient per a cultivar la més humil, la més alegre i la més atrevida de totes les virtuts teologals: és el temps de l’esperança” i que parla de l’esperança cristiana, que és duradora, que és “aquella que no caduca perquè es fonamenta en la fidelitat de Déu”, “aquella que neix més profundament en la intimitat del cor”, “la que fa reflorir en el fons de l’ànima la certesa de sentir-nos estimats, malgrat les penúries i els entrebancs de la vida”. Afirma que l’esperança cristiana és també “aquella que, malgrat tot, infon confiança i no ens fa sentir sols”, la que “ens deixa pau i joia en la pròpia intimitat, independentment dels obstacles, de les angoixes o del que ens trobem a fora”, la que, “com ens diu sant Pau, no defrauda, «no enganya»”. Destaca que aquesta esperança “ens carrega de paciència i de fortalesa davant les proves, ajudant-nos a vèncer tota tribulació” i “ens allibera dels nostres nius de tristesa, ens fa volar, ens revela el destí meravellós pel qual hem nascut”. Alerta, però, que “aquesta esperança necessita ser treballada, cultivada” i explica que “per això, el temps d’Advent és l’adequat per recordar les inacabables promeses de Déu i experimentar la seva protecció invencible”. Finalment, diu que el temps d’Advent “és el temps per escoltar les promeses, els anhels i les esperances dels grans profetes de l’Antic Testament, com el profeta Isaïes”, que “és el temps per apropar-nos a la Mare de Déu, la que millor resumí i visqué totes les esperances de l’Antic i del Nou poble creient” i que “és també el temps per sentir en el nostre cor el buf de l’Esperit de Déu que ens impulsa a l’esperança”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “el dia en què Crist es va fer home per redimir el món va canviar el curs de la història” i que “l’Església participa i actualitza la llarga preparació d’aquell esdeveniment de salvació amb aquest temps específic de preparació al Nadal”. Afirma que durant l’Advent ens preparem per a la vinguda de Crist en el Nadal, però que “també recordem que Crist va prometre que tornaria: “Tornaré i us prendré a casa meva” (Jo 14,3)”. Recorda que “l’Advent és un temps d’espera per a aquesta segona vinguda, així com un reconeixement que serem jutjats per Crist per les nostres accions i decisions” i que “per aquesta raó l’Advent també és un temps de conversió i penediment, que ens ha de conduir a l’esperança i l’alegria per la vinguda de Crist”. Manifesta que “hi ha moltes maneres pràctiques d’entrar a l’Advent”, temps d’expectació, vigilància, conversió i alegria, i que “el podem concretar en una pregària més intensa; una moderació en el menjar i el temps de televisió o d’esport, per tenir temps d’estar més amb la família i els amics”, així com “comprar només el necessari i no el superflu”. Afirma que “hauríem de saber compartir amb tanta gent ferida que necessita sentir i rebre el nostre amor; i cercar una acció solidària”. Finalment, diu que “es tracta de preparar-se a viure més plenament l’alegria i la gràcia que rebem per Nadal, tot pregant i pensant més en la Verge Maria que, amb el seu sí confiat a Déu, va fer possible l’Encarnació i la salvació de la humanitat”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “l’encís del temps d’Advent rau en les seves invitacions a somiar” i que els missatges profètics i els personatges que ens presenta la litúrgia “tenen quelcom de seductors” i “ens encoratgen a viure”. Afirma que el primer pas consisteix a fer cas del profeta Isaïes, que ens convida a “pujar” a la muntanya del Senyor. Assegura que “l’optimisme, la seguretat en els propis recursos, que caracteritza la societat moderna, podria sintonitzar amb la crida del profeta” i que “això de “pujar” forma part de la tradició més clàssica de la teologia i l’espiritualitat” i “també era propi de determinades filosofies, que influïren en el cristianisme”. Recorda que “havent arribat sant Agustí a la seva plena maduresa com a cristià i com a bisbe, es va veure forçat a escriure una gran obra, “La Ciutat de Déu”” on “fa tota una interpretació de la història, segons el projecte de Déu”, “veu que la història és el resultat de l’enfrontament entre els qui estimen Déu i els altres i els qui només s’estimen a si mateixos oblidant els altres i Déu” i “amb Jesucrist ell veu al final el triomf de la ciutat de l’amor” i diu que “a aquesta ciutat hem de “pujar” i aquest és el sentit de tota la nostra existència”. Explica que “el sant va extreure de la seva experiència, la seva oració i la seva reflexió el següent principi: “La Ciutat de Déu, rica en humilitat, ascendeix quan descendeix””. Finalment, destaca que “Isaïes ens crida a pujar, els moderns a lluitar per a aconseguir una utopia, alguns cristians a comprometre’ns per a construir un món millor”, que “el veritable Advent ens posa davant un misteri: ¿com entendre i viure allò de pujar baixant?” i que “és talment el misteri de l’Encarnació”.
El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, parla sobre l’espera, “un dels aspectes més naturals de l’existència humana, i que tant costa encaixar en el nostre estil de vida actual, massa carregat de presses i que genera estrès”. Diu que “no podem oblidar que des del moment del naixement, la nostra vida és una espera contínua fins que arriba la mort, un pelegrinatge cap al més enllà” i que “mentrestant, la nostra vida està formada per petites i grans esperes”. Afirma que “el fet d’esperar és una dimensió que travessa tota la nostra existència familiar i social, que està present en totes les situacions, des de les més trivials fins a les més transcendents”, com ara l’espera del naixement d’un fill, l’espera d’un ésser estimat, familiar o amic o l’espera del resultat d’una prova mèdica en el cas d’una malaltia greu. Recorda que “l’Església inicia un nou Any litúrgic amb el primer Diumenge d’Advent”, que “comença una nova etapa en el nostre pelegrinatge de fe, que commemora un any més el misteri de Crist i es prepara per al seu acompliment final” i que l’origen d’aquest costum d’un temps de preparació per a la vinguda del Senyor “es troba en la litúrgia de les esglésies d’Hispània i de les Gàl·lies, i posteriorment es va estendre a Roma”. Diu que el temps d’Advent “és un moment propici per revisar les nostres esperances i desitjos, les aspiracions més profundes del nostre cor” i ens convida a preguntar-nos quines són les nostres expectatives, en aquest moment de la nostra vida. Finalment, ens aconsella que aprenem de la Verge Maria “a viure l’Advent, amb el sentiment d’una espera profunda, que només la vinguda de Déu pot omplir i saciar”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “enmig del nostre món els cristians som cridats a ser portadors d’esperança”, que “un signe del nostre temps és la por al futur” i que “són moltes les realitats que amenacen la humanitat”. Recorda que “el sant Pare Francesc en l’encíclica Laudato si´, ens ensenya a fer una mirada a una amenaça concreta: el perill de la destrucció del nostre planeta” i que ho fa “ajudant a mirar les causes i les conseqüències en la mateixa humanitat”. Afirma que “el temps d’Advent, preparació per a Nadal de nostre Senyor Jesucrist, és un temps oportú per a preparar el nostre cor a l’espera del Salvador” i que “dos aspectes s’han de conjuminar”: revirar intensament l’esperança i esforçar-nos en la conversió, sempre necessària per al cristià. Creu que “seria oportú preguntar-nos quina podria ser la nostra conversió per esdevenir més i més portadors d’esperança al nostre món”, així com que “no som prou conscients de quin és el nostre paper en l’esdevenir de la nostra història”. Reconeix que “molts dels mals que ens cauen al damunt tenen la seva arrel en la falta de coherència en la nostra vida cristiana”, però que “encara es manifesta més la nostra manca de capteniment per viure el do que hem rebut, perquè no som portadors d’esperança per als nostres germans” i “això és una manca de caritat envers ells”. Finalment, diu que “el gran repte que tenim tots els qui creiem en Crist en aquesta nostra terra és el deure d’anunciar-lo de nou als nostres germans que l’han oblidat o no el coneixen”, que “hem de ser més i més portadors d’esperança per al nostre món” i que “Crist és la nostra esperança viva”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “cada any, amb l’arribada de l’Advent, iniciem un nou any litúrgic durant el qual celebrarem de nou el misteri de Crist” i que “al llarg de tot el cicle reviurem els esdeveniments centrals de la nostra salvació, escoltarem cada diumenge les paraules del Senyor i continuarem recorrent el camí de la fe com autèntics deixebles seus”. Reconeix que “aquest fet pot viure’s de maneres molt diferents”, ja que “és possible que per a alguns no signifiqui res especial”, “hi haurà també els qui es troben desmotivats per circumstàncies personals, no tenen motius per a l’alegria i la pròxima celebració del Nadal, amb tot el que socialment comporta, no suscita en ells cap il·lusió”, “altres poden sentir-se temptats a pensar que el missatge d’esperança que se’ns anuncia no és més que la projecció d’una il·lusió” i “fins i tot als cristians que habitualment vivim la fe ens pot ocórrer que ens haja envaït la rutina i la mediocritat, ens conformem amb el que vivim i no sentim el desig de créixer en la vida cristiana”. Afirma que aquestes situacions ens han de portar a pensar que la humanitat, i cadascun de nosaltres, estem necessitats “d’una paraula d’esperança que ens desperte d’una forma de viure sovint rutinària i sense motivacions profundes per a seguir Crist i créixer en la nostra vida cristiana”, estem necessitats “d’un missatge que ens ajude a descobrir que la vinguda del Senyor ens parla d’una Esperança definitiva que no pot ser ofegada per les desil·lusions, els sofriments i les dificultats de la vida”. Finalment, diu que “l’Advent ens anuncia el “Sí” de Déu a la humanitat” i demana que “aquest temps de gràcia sigui de debò un nou començament ple d’il·lusió i d’esperança en el nostre seguiment de Crist”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “el naixement de Jesucrist és el fet més extraordinari que han vist els segles” i que “aquest esdeveniment tan gran exigeix de tots els cristians una autèntica i renovada preparació” que “se centra en una conversió interior de cadascú de nosaltres i en una revisió de les actituds i activitats de les nostres pròpies comunitats a l’estil de les paraules i els fets del Messies”. Centra la seva reflexió “en la proposta que resideix en l’interior de cada persona”. Afirma que el canvi que ens ofereix el Naixement de Jesús “acompanya sempre el nostre propi esdevenir”, “és un esdeveniment que projecta la dimensió amorosa de Déu sobre nosaltres i pretén que desterrem els egoismes, els interessos o les conveniències de cadascú”. Recorda que “en l’Advent ens preparem per a aquesta conversió interior amb els condicionants que cada cert temps ens imposa la realitat” i reconeix que segurament aquest any “seria bo que ens preguntéssim quines condicions posa Déu per parlar amb la humanitat, quines exigències manifesta per trobar-se amb els altres, quin camí marca per a l’abraçada amb aquells que no pensen o no senten de manera semblant que un mateix”. Finalment, recorda que durant aquests dies els cristians escoltarem “consells i advertències dels profetes per fer el bé i denunciar la falsedat i el pecat”, “contemplarem la figura de Joan Baptista”, “observarem l’actitud de la Verge Maria” i “escoltarem alguns passatges de la vida de Jesús que ens impulsaran al seu seguiment” i diu que “tot això ens ajudarà a una bona preparació”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que cada any es pregunta per què l’Església ens proposa aquest temps d’Advent i quina és la seva finalitat, “perquè en sessions de catequesi amb infants i en algunes reunions amb els seus pares, en explicar i comentar l’Advent, constatava que sobretot es contemplava com un temps per anar a comprar, per anar a buscar molsa per fer el pessebre, per pensar en les felicitacions que calia enviar”... Pensa que “ens cal recuperar o refer la virtut de l’esperança” i que “l’Advent és temps d’esperança perquè ens vol ajudar a viure l’actitud d’aquells que esperaven que Déu els enviaria el Messies alliberador i es manifestaria al seu poble”. Afirma que “per a nosaltres, cristians, les tres grans virtuts o actituds fonamentals són la fe, la caritat i l’esperança” i es pregunta si sabem explicar bé l’esperança. Recorda que els cristians esperem Jesucrist, esperem que “el Salvador, que ja s’ha encarnat en la història humana, torni gloriós per portar a plenitud la salvació que ens ofereix amb la seva vida, mort i resurrecció”, esperem “que la història de cadascú i de la humanitat acabarà bé, i molt bé, perquè acabarà amb Déu”. Diu que “fonamentem aquesta esperança en la vinguda primera de Jesús com a home, que ens disposem a reviure per Nadal amb l’actitud d’esperança dels justos, dels profetes i sobretot de Maria, la seva mare”, que “aquesta esperança en «el cel» de cap manera ens allunya de la terra i del compromís d’estimar-la i transformar-la, ans al contrari” i que el nostre compromís és lluitar contra “el pecat, per assegurar la vida amb dignitat, amb llibertat, amb fraternitat de tota persona i de tots els pobles, tal com Déu vol”. Finalment, manifesta que “esperem la Salvació, però ja l’hem començat a viure”.
El cardenal Joan Josep Omella, diu que “l’inici de l’Advent ve precedit, com ja comença a ser habitual, per un nou Black Friday“, un dia en què “milers de persones surten al carrer amb un únic objectiu: trobar les millors ofertes”, “tot això, per estalviar uns euros”. Afirma que els compradors “aguanten estoicament hores el seu torn per arribar a la caixa, on buiden la targeta de crèdit i omplen bosses i bosses de més coses de les que havien previst” i “arriben a casa esgotats, però satisfets, sense sospitar que algunes botigues ofereixen productes de menor qualitat o de temporades anteriors”. Recorda que “mentre uns viuen la bogeria del consumisme, uns altres surten al carrer buscant una altra mena d’oportunitats”. Afirma que “aquests aventurers són els pobres de la nostra societat” i que “per a ells, tots els dies són Black Fridays, dies foscos, perquè cada dia han de buscar-se la vida”. Diu que “alguns aguanten estoicament llargues cues per ser atesos o trobar un plat en un menjador social”, “tot per estalviar uns euros” i que “arriben a casa (els que la tenen) esgotats, però també satisfets d’haver aconseguit alguna cosa”. Manifesta que “iniciatives com el Black Friday contribueixen a normalitzar un consum exagerat, a consumir per consumir, no per necessitat, i aquesta és la tendència general”. Finalment, diu que “com a cristians, hem de reflexionar sobre el consum”, que “no es tracta de renunciar a consumir, sinó de comprar el realment necessari”, i que creu que “en aquest inici del temps d’Advent seria bo dedicar una mica de temps diari a plantejar-nos una vida més sostenible, amb un consum més responsable i solidari”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, recorda que “aquest diumenge comencem un nou any litúrgic” i que “l’Advent ens parla de temps futurs, de temps d’espera i de promeses d’una novetat desbordant i esperançadora” i diu que en aquest sentit la diòcesi de Solsona “està concloent un Advent de dos anys a nivell parroquial i diocesà” perquè “des de fa un parell de cursos un bon grup de parròquies grans continuen promovent iniciatives de primer anunci, conversió i discipulat i, a més, han començat canvis en misses, catequesis i altres activitats pastorals perquè tot apunti més decididament vers una comunitat parroquial evangelitzadora”. Anuncia que “aquest curs es veuran molts més canvis”: “Una nova visita pastoral més promotora d’una experiència de comunitat; uns pressupostos que prioritzen més les dotze comunitats parroquials de referència; uns canvis als mitjans de comunicació diocesans; un nou model catequètic, avalat a nivell català pel Secretariat Interdiocesà de Catequesi”. Reconeix que els canvis “sempre són difícils”, “són impossibles si no s’expliquen o no es fa l’esforç d’entendre’ls” i “són impossibles si són precipitats o bé manca una comunitat articulada i nombrosa que somnia sortir de la rutina de l’anar fent”. Desitja que “la gent del Full, que sou els de missa, sigueu dels que us interesseu, beneïu i valoreu els canvis”. Diu que “canviem pensant en els vostres fills i néts”, que “treballem perquè puguin conèixer Crist i viure en cristià” i que “de cap de les maneres ells ho podran fer sense nous camins d’aproximació, sense misses més vives i comunitàries, sense una catequesi més orant, dominical i familiar”. Finalment, demana que acollim els canvis “amb positivitat i esperança malgrat les murmuracions i els titulars”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.