Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) El proper diumenge 28 de novembre, l’Església catòlica inicia un nou any litúrgic amb el temps d’Advent, un temps d’esperança, d’espera confiada, de recomençar, de conversió i de preparació del Nadal, un període de quatre setmanes dedicat a mantenir i revitalitzar una bona disposició personal i comunitària davant de la vinguda del Nen-Déu que neix a la cova de Betlem.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de l’Advent, així com de la tardor com a etapa de preparació per a la nova vida.

El cardenal Joan Josep Omella diu que “Advent és una paraula llatina que significa arribada” i que “l’Advent ens prepara per rebre la més bella de totes les notícies”: que “Jesús és l’enviat del Pare que ha vingut al nostre món per lliurar-nos la seva vida”. Per tal d’ajudar-nos a preparar aquest temps d’Advent, ens proposa la lectura d’un fragment de la primera carta als Tessalonicencs, “en la qual l’Apòstol ens convida a estar atents a la vinguda del Senyor amb fe, esperança i amor (cf. 1Te 5,8-11)”. Afirma que “aquest temps litúrgic ens prepara interiorment per contemplar com la fe cristiana va començar de la manera més fràgil possible” i que “Déu es manifestarà com un nen pobre i desvalgut per Nadal”. Expressa que “Advent és també un temps d’esperança” i demana que “no temem”, ja que “Jesús ha vingut per a retornar-nos l’esperança”. Constata que “la Litúrgia d’Advent ens recorda que Jesús és l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres” i que “Jesús vol estar amb nosaltres, perquè ens estima i perquè vol compartir les nostres alegries i tristeses”. Prega que demanem al Senyor que “ens faci estar atents per escoltar la veu dels més vulnerables, que estan més a prop nostre del que pensem”. Manifesta que “l’Advent és, sobretot, un temps d’alegria” i que “Advent és un temps d’espera confiada”. Finalment, demana que “deixem que, durant aquestes quatre setmanes, Déu entri a les nostres vides i les ompli de fe, esperança i amor per poder contemplar amb profunda alegria el Misteri del Nadal”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “arriba el temps de l’Advent”, “el temps de l’esperança”, “la fràgil i petita virtut que reneix cada matí i ens manté vius, joiosos i en vetlla”. Afirma que “el Senyor que va venir humil i pobre en el pessebre de Betlem, ara vol arribar al teu cor, a la teva vida, i canviar-la” i “vol fer-te testimoni d’aquesta vinguda amb les teves pobres paraules i el teu esquifit poder”. Demana que obrim les portes de bat a bat al Senyor, “ja que ens regala la primavera de la seva salvació”. Comenta que li agrada “viure i predicar que l’Advent és aquest gran temps de l’esperança, el temps de recomençar” i que “no està ja tot dit i fet en les nostres vides” i “encara menys en temps de pandèmia…”. Afirma que “podem ser, amb l’ajuda del Senyor, tal com Ell ens ha volgut i ens vol: fills seus!”, que “podem millorar, canviar, convertir-nos, recomençar… perquè la Llum arriba, i qui la rep quedarà totalment il·luminat”. Expressa que “el Crist ve per quedar-se a compartir les nostres vides” i que “cada Eucaristia és la seva vinguda humil i plena de la Vida i l’Amor que tot ho transformen”. Manifesta que “tot preparant el Nadal, el profeta Isaïes ens fa escoltar les grans profecies del que Déu pot fer si el deixem actuar i l’acollim amb cor d’infants renascuts”, que “Joan el Baptista ens recorda que cal obrir rutes enmig dels deserts de les existències grises i perdudes” i que “sobretot la Verge Maria, amb St. Josep, ens indiquen que només els nets de cor veuran Déu, i ens animen a donar-li-ho tot a aquest Infant Diví que ens serà regalat de nou per Nadal”. Finalment, demana que “siguem persones d’esperança i sembrem la confiança i la tendresa entorn nostre” i expressa que “aquesta és la gran aportació dels cristians: una esperança plena d’amor a Jesús”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que durant una llarga estona d’espera en un passadís de l’hospital, passaven davant seu moltes persones, cadascun a la seva i que “alhora pensava en l’inici d’un nou Any Litúrgic, en el començament del temps d’Advent” i “recordava que l’Advent és temps “de vinguda” del Verb de Déu i temps d’anada nostra cap a Ell: meditava que si es produeix l’encontre de fe entre Ell i nosaltres, trobarem la salvació”. Explica que davant dels seus ulls anaven i venien nombrosos malalts, professionals de la salut, acompanyants, que “tots es movien per alguna expectativa: o bé buscaven la salut o bé l’oferien com a professionals” i diu que es preguntava si tots tenien necessitat de salvació. Afirma que “l’Advent, i tota la història de la nostra fe, no té sentit si no hi ha en nosaltres una expectació, un anhel de salvació”, que “l’hospital té sentit perquè en ell es troben l’expectació de guarició pel malalt i l’oferta de salut que li fa la institució” i que “en el cas de l’hospital, a més de l’existència d’aquesta necessitat real de salut, hom ha de reconèixer-la, buscar on trobar-la i confiar en el lloc que se l’ofereix”. Recorda que “els antics deien que el Verb de Déu, la segona persona de la Trinitat, ve al món de tres maneres: de manera humil, el dia de l’Encarnació; al final dels temps, en glòria i amb poder; i cada dia, a la seva Església, de manera sacramental”. Destaca que Déu “cerca el contacte i la presència entre nosaltres”. Finalment, diu que sant Joan constata que: “Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit”, expressa que “potser no l’esperaven, o no en sentien necessitat; no hi havia expectació” i demana que “ens preguntem si avui passaria el mateix”.

El bisbe de Vic i administrador apostòlic de Solsona, Romà Casanova, diu que “una imatge que expressa amb claredat l’Advent és la d’una llàntia encesa” perquè “els cristians som cridats a ser testimonis d’esperança enmig del nostre món”. Recorda que “l’esperança és la virtut teologal que posa en els nostres cors la certesa que el que coneixem per la fe i vivim per la caritat s’acomplirà”. Expressa que “moltes són les realitats que intenten apagar la flama ardent de l’esperança”, que “cada un de nosaltres podria repassar en el seu cor què és el que vol fer morir l’esperança, a més de tot el que en la cultura dominant va ofegant la petita flama” i que “hi ha corrents de pensament que limiten els nostres horitzons, duent-nos a entendre la vida de manera immanentista i hedonista”. Afirma que “els seguidors de Crist, enmig de la nit de les ideologies dominants, som cridats a ser testimonis que hi ha quelcom més, infinitament més, del que ens volen fer pensar”, que “nosaltres tenim Jesucrist, que és la nostra esperança viva” i que “en ell tenim la certesa d’aquell amor que no mor mai. Aquell amor que és més fort que la mort”. Finalment, recorda unes paraules de Benet XVI: «Aquesta gran esperança només pot ser Déu, que abraça l’univers i que ens pot proposar i donar el que per nosaltres mateixos no podríem aconseguir […]. Déu és el fonament de l’esperança; però no qualsevol déu, sinó el Déu que té un rostre humà i que ens ha estimat fins a l’extrem, a cadascú en particular i a la humanitat en el seu conjunt» (Spe salvi, 31).

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “amb el primer diumenge d’Advent comença un nou any litúrgic i el temps en què ens preparem per a la celebració del Nadal”. Expressa que “per a nosaltres, els cristians, el més important és l’actitud amb la qual ens disposem a rebre a Crist” i que “l’Advent hauria de ser un temps per a escoltar més assíduament la Paraula de Déu i per al creixement espiritual, conscients que ningú pot presumir d’una vida cristiana perfecta”. Reconeix que “en el seguiment de Crist no sempre avancem: poden donar-se reculades, aparèixer la rutina, la desil·lusió o el cansament” i que “sovint, en la vida necessitem començar de nou”. Expressa que “l’Advent és una invitació a un nou començament que ens permeta seguir avant amb esperança en la vida de la fe”. Ens ofereix “unes breus reflexions sobre una exhortació que sant Pau dirigeix als cristians de Tessalònica: «Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió»”, i diu que “es tracta de tres elements que han de caracteritzar la vida d’un cristià en tot moment, i no únicament en moments puntuals”. Manifesta que “el primer signe d’una vivència cristiana de l’Advent és l’alegria”, que “un cristià ha d’estar sempre content perquè ha conegut a Jesucrist” i que “l’alegria de la fe és una «alegria en el Senyor»”. Finalment, diu que “l’Advent és un temps per a créixer en l’esperança i en l’alegria cristianes: se’ns anuncia que amb la vinguda de Jesús al món, Déu ha complit les promeses de salvació; que en el naixement del seu Fill s’ha sembrat la llavor d’un món nou; i que els qui hem conegut al Senyor som afortunats perquè sabem que la paraula definitiva que Déu ha dirigit a la humanitat és un missatge de vida i d’esperança”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “els éssers humans solem recolzar la nostra existència en unes veritats permanents que no estan subjectes als canvis d’època o a les diferents sensibilitats de les generacions”. Afirma que el temps d’Advent ens ajuda a preparar Nadal que, malgrat tot, l’Església el “viurà amb molta alegria i amb l’esperança posada en la salvació anunciada” i que “els cristians estem plens d’esperança, i confiem en les potencialitats de la persona per sobreposar-se i ajudar els altres”. Expressa que li agradaria “unir la preparació del naixement de Jesús amb la participació responsable de tothom en el Sínode convocat pel Papa”, “unir una  veritat permanent que celebrem cada any amb una circumstància que, per la seva pròpia naturalesa, resultarà propícia i, al mateix temps, efímera”. Ens convida a “esperonar a viure Nadal i la seva preparació amb renovada intensitat i autèntica alegria perquè la presència de Déu en la història humana possibiliti a l’Església i a cadascun dels catòlics una millor dedicació i servei a la societat en què estem immersos”. Ens convida també a participar “en la consulta eclesial que s’està fent en aquests moments a les nostres comunitats”, ja que “l’opinió de tots farà millorar el nostre comportament, la transparència de les nostres relacions eclesials i la llibertat de les nostres conviccions”. Finalment, diu que “nosaltres parlarem i escoltarem, i en aquesta dinàmica ens sentirem acompanyats per l’acció de l’Esperit” i que “nosaltres també ens prepararem en aquest temps d’Advent per viure amb immensa alegria la festa de Nadal”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que fa uns quants anys, en una predicació dominical es va esforçar per comunicar que “cal viure amb esperança, perquè si no la vida perd el sentit i l’alegria”, que en acabar la Missa, un home, que en els darrers temps havia sofert molt li va dir que era molt optimista, però que “ell ja no esperava res”, que “d’alguna manera manifestava que quan les coses rutllen pots tenir esperança, però quan el món et cau a sobre ja no tens cap motiu per tenir-ne”. Per això, es pregunta “què ha de significar per a nosaltres «esperar» en aquest temps de silenci sobre Déu, de constatació dels pecats de la nostra Església, de crisi econòmica provocada per la COVID-19…”. Afirma que “l’esperança dels cristians no es fonamenta en un temperament optimista, ni en els èxits puntuals, ni en l’absència de dificultats”, que els cristians “es­perem Jesucrist”, esperem que “el Salvador, que ja s’ha encarnat en la història huma­na, torni gloriós per portar a plenitud la salvació que ens ofereix amb la seva vida, mort i resurrecció” i “esperem que la història de cadascú i de la humanitat acabarà bé, i molt bé, perquè acabarà amb Déu”. Manifesta que “fonamentem aquesta esperança en la vinguda primera de Jesús com a home, que ens disposem a reviure per Nadal amb l’actitud d’esperança dels justos, dels profetes i sobretot de Maria, la seva mare”. Expressa que “el nostre compromís és lluitar contra tot mal, contra tota injustícia per assegurar la vida amb dignitat, amb llibertat, amb fraternitat entre totes les persones i entre tots els pobles, tal com Déu vol”. Finalment, diu que “durant l’Advent revifarem la virtut de l’esperança i ens esforçarem per comunicar aquesta esperança a les persones que fan amb nosaltres el camí de la vida”.

L’administrador diocesà de Terrassa, Salvador Cristau, expressa que “hi ha qui diu que el món està malalt”, que “es lamenten i es queixen, com està el món!” i que “ho diem també nosaltres de vegades però no fem res”. Reconeix que “és cert que el món, és a dir els homes, estem malalts”, però diu que “Déu, el que ens ha creat per amor no s’ha quedat contemplant com un espectador la nostra desgràcia, la nostra ofuscació, la nostra tossuderia, sinó que ha tingut misericòrdia de nosaltres els homes que havia creat, i ha actuat per salvar-nos” i que “ho ha fet enviant el seu Fill fet home com nosaltres, per tal que així, experimentant també ell del tot les conseqüències d’aquesta “malaltia” fins a morir, ens salvés”. Ens anima a començar a “preparar-nos per al misteri del naixement d’aquell que és la nostra medicina veritable”. Afirma que “els carrers aquests dies s‘ompliran de llums i de músiques boniques”, però que “sovint ens distreuen i que no poden il·luminar els cors que resten a les fosques”, “no poden satisfer ni omplir el desig de plenitud que ens acompanya tota la vida”, i adverteix que “no ens podem deixar envair per un ambient de consumisme que ens aparti dels nostres germans que pateixen”. Recorda que “el metge està venint, el Salvador no trigarà”, que “Ell és la llum veritable que necessitem i que “l’Advent, aquest temps d’espera i de preparació que comencem avui, ens conduirà fins aquell que Déu envia al món com a llum i com a amic”. Finalment, demana que ens preparem per “la seva vinguda” i que “disposem els nostres cors  a rebre’l perquè ell és la llum veritable de les nostre vides i la música que ha d’acompanyar les nostres obres”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “totes les estacions de l’any tenen la seva bellesa”, però que “la tardor en té una d’especial que no sempre sabem copsar”, i és que “després de l’exuberància de la primavera i l’esplendor de l’estiu, la tardor ens mostra la cara minvant de la naturalesa que té una bellesa «reflexiva», preludi d’una nova vida”. Afirma que “la tardor ens invita a recollir-nos i a pensar, com si la natura mateixa ens estigués oferint aquesta oportunitat” perquè “tota reflexió necessita recolliment i serenitat”. Considera que “algú pot pensar que el món que seguia l’ordre de la natura ha estat engolit per l’era industrial, que ha acabat per imposar-nos la seva llei”, ja que “ja no tenim contacte directe amb la natura, vivim en aglomeracions urbanes que ens submergeixen en l’anonimat, ens desplacem a velocitats supersòniques que ens impedeixen gaudir del que veiem o sentim”, però reconeix que “l’home segueix cercant allò que el fa més humà i es continua formulant les mateixes preguntes de sempre” i es pregunta “com podem tornar a gaudir d’una vida més humana sense posar en entredit els progressos que la mateixa humanitat ha aconseguit”. Expressa que “no s’ha de renunciar ni a la ciència ni a la tècnica”, sinó que “tan sols se les ha de posar al seu lloc”, “al servei de l’home, i no a la inversa”. Finalment, diu que “ara que, en temps de tardor, els cristians iniciem també el temps d’Advent, el temps d’espera d’una vida nova, som invitats a confrontar els nostres hàbits amb la pobresa, la senzillesa i la humilitat del misteri de l’Encarnació”, que “som invitats a reflexionar sobre la manera d’obrar del nostre Déu” i que “en el silenci de la tardor i en l’espera pròpia de l’Advent, hem de saber capir-ne la profunditat”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.