(GIEC) El proper diumenge 26 de setembre, l’Església celebra la 107a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, sota el lema «Cap a un “nosaltres” cada vegada més gran», amb l’objectiu de prendre consciència de la situació del món davant el desafiament de les migracions, respondre amb actituds cristianes als desafiaments que se’ns presenten i descobrir les oportunitats que les migracions ens ofereixen de cara al futur.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, així com del manament nou, del Temps de la Creació, del camí sinodal, de la sintonia entre diòcesis i de fer les coses bé.
Quatre de les cartes dominicals parlen de la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat. El cardenal Joan Josep Omella diu que “en aquesta Jornada ens centrem en aquells que arriben a casa nostra tot l’any forçats per circumstàncies diverses”, que “la sensibilitat cristiana ens empeny a acollir-los, a oferir-los aliment, un sostre i el nostre escalf”, però que en les paraules del lema “hi trobarem un repte, un gran desig, que el Papa ja ens avançava en la Carta encíclica Fratelli Tutti quan deia: «Tant de bo que al final ja no hi hagi “els altres”, sinó tan sols un “nosaltres”»”. Expressa que el desig del Sant Pare és “escurçar distàncies”. Afirma que “fer que ells (els migrants, els marginats, aquells que habiten les perifèries existencials) esdevinguin «nosaltres» depèn de nosaltres, depèn que els fem propers i els incloguem en la nostra comunitat d’una manera real”. Reconeix que “l’Església de Barcelona és cada dia una comunitat més diversa, formada per persones amb multitud d’orígens, de sensibilitats, de llengües i de referències culturals” i considera que “ens cal, a la llum de l’Esperit Sant, un diàleg i un intercanvi que ajudi a fer possible la comunió entre persones diverses”. Manifesta que “a l’Església i, per extensió, a tota la societat, és important construir ponts per superar els murs que ens separen, murs que sovint són invisibles, però que perpetuen la marginació d’alguns membres de la comunitat que mai sentim que formen part d’un «nosaltres»”. Finalment, ens convida a fer nostre “el desig del papa Francesc de caminar junts cap a un nosaltres cada vegada més gran, assegurant que ningú en quedi exclòs” i a transformar “les «fronteres» en llocs d’intercanvi i de trobada”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que el lema de la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat prové de la Carta encíclica “Fratelli tutti” (2020) on el Papa “afirma que «passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria la de caure encara més en una febre consumista i en noves formes d’autopreservació egoista. Tant de bo que al final ja no hi hagi “els altres“, sinó només un “nosaltres“»”. Expressa que “el nosaltres volgut per Déu constatem que està trencat i fragmentat, ferit i desfigurat, tant en el món com dins de l’Església” i que “el preu més elevat el paguen els que més fàcilment poden convertir-se en “els altres”: els estrangers, els emigrants, els marginats, els que habiten les perifèries existencials”. Manifesta que “la catolicitat de l’Església, la seva universalitat, és una realitat que demana ser acollida i viscuda en cada època, segons la voluntat i la gràcia del Senyor” i que “en la trobada amb la diversitat dels estrangers, dels emigrants, dels refugiats i en el diàleg intercultural que en pot sorgir, se’ns dona l’oportunitat de créixer com a Església, d’enriquir-nos mútuament”. Afirma que “estem davant d’una nova “frontera” missionera, ocasió privilegiada per anunciar Crist i el seu Evangeli, de donar un testimoni concret de la fe cristiana en la caritat i en el profund respecte per altres expressions religioses”. Considera que “hem d’aprendre avui a viure junts, en harmonia i pau, i esforçar-nos per enderrocar els murs que ens separen i construir ponts que afavoreixin la cultura de l’encontre”. Finalment, diu que “les migracions contemporànies ens brinden l’oportunitat de superar les nostres pors, per deixar-nos enriquir per la diversitat del do de cada un, i construir així la casa comuna amb una cura adequada, des de la ferma convicció que el bé que fem al món, el fem a les generacions presents i futures”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, informa que en el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat “el papa Francesc ens convida a contemplar el fenomen de les migracions a la llum del designi de Déu, que «va voler santificar i salvar als homes no individualment i aïllats, sense connexió entre si, sinó fer d’ells un poble perquè el conegués de veritat i el servís amb una vida santa»”. Afirma que “el Papa, en sintonia amb el magisteri de la seua encíclica Fratelli tutti i amb els gestos que caracteritzen el seu pontificat, ens situa davant l’horitzó de la fraternitat humana i ens convida a superar la temptació de quedar-nos en un «nosaltres» petit i a substituir-lo per un «nosaltres» capaç d’abraçar a tot ésser humà vivint com a germans, compartint la mateixa dignitat que Ell ens dona”. Diu que “hem d’aprendre que tots estem interconnectats, que compartim destinació i viatge, i que si els éssers humans no estem units perirem junts”. Considera que “veient a la humanitat com una única família de germans és com aprenem de veritat el que significa la catolicitat de l’Església i a fer-la vida” i que “la catolicitat viscuda ens ha de portar a no convertir les diferències en divisions; a afrontar el diàleg intercultural com a oportunitat d’enriquir-nos mútuament; a créixer com a Església; a comprometre’ns perquè les nostres comunitats siguen obertes a tots”. Finalment, expressa que “essent més catòlics aprendrem a viure junts en harmonia i pau; afavorirem una cultura de la trobada; contribuirem a què el món vaja sent cada dia una vertadera família; i el «nosaltres» caracteritzat per l’egoisme serà substituït per un «nosaltres» que inclou a tots, fent realitat el «somni de Déu»: que tota la humanitat siguem una única família”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, presenta i comenta breument el missatge del Papa amb motiu de la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat per tal de “comprendre el perquè de la jornada”. Explica la història del “nosaltres” i el desig del Sant Pare que “al final ja no hi siguin «els altres», sinó només un «nosaltres»”. Expressa que “s’entén perfectament que «els altres» són els immigrants, els refugiats, els qui no formen part de la nostra família, colla, país… o d’Occident” i que “per això la primera actitud és que tots ells siguin «nosaltres»”. Expressa també que passar dels «altres» al «nosaltres» és una actitud fonamental. Diu que “aquesta jornada ens convida a superar els murs que ens separen i a treballar per un «nosaltres» que abasti tothom”, que “avui l’Església se sent cridada a sortir als carrers de les perifèries existencials per curar qui està ferit i cercar el qui està perdut, sense prejudicis i pors, sense proselitisme, disposada a acollir tothom” i que “cal anar construint junts les institucions de govern i també les comunitats més locals, i un futur de justícia i pau assegurant que ningú en quedi exclòs”. Finalment, es pregunta “què podem fer nosaltres” i respon que podem “canviar la nostra mirada i percepció dels immigrats i refugiats considerant-los germans a la recerca d’una vida digna”, “experimentar que no només és «un problema dels governs dels estats» sinó també de cadascun de nosaltres” i “col·laborar amb les institucions que acullen i es preocupen de les necessitats dels immigrants i refugiats”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “l’evangelista Joan ens regala unes paraules de Jesús de primera magnitud, interpretades per ell mateix com el «manament nou» que engloba, sintetitza i perfecciona l’aliança de Déu amb Israel: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 13,34)”. Afirma que “és molt important que tot batejat creixi i s’eduqui en l’amor de donació” i que “l’amor autèntic sempre porta el segell de la donació i el servei, en clar seguiment del Mestre, «que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida» (Mc 10,45)”. Afirma, però, que “el manament nou té encara un altre matís, el de la reciprocitat” i que “la gràcia de la vida eclesial rau precisament en ella”. Constata que “sempre trobarem homes i dones generosos, disposats a donar-ho tot” i que “aquest és ja un preciós testimoniatge de la grandesa humana”, però recorda que “Jesús demana un pas més als seus seguidors: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,35)” i expressa que “per tal que el Regne de Déu esdevingui instaurat i actualitzat necessita l’acompliment d’aquestes paraules”. Considera que “potser ens cal ser més conscients de la importància del manament nou en les nostres parròquies i comunitats cristianes, i ajudar-nos mútuament a viure’l” i que “no hi ha cap carisma ni cap ministeri que el pugui anteposar”. Finalment, demana que “ara que comencem un nou curs a les nostres parròquies i comunitats, tinguem ben present aquest «manament nou» de Jesús i siguem coherents amb ell”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, es fa ressò de la “invitació que ens arriba, via el papa Francesc, d’afegir-nos a celebrar “el Temps de la Creació””, una celebració “amb caràcter ecumènic”, que té lloc entre l’1 de setembre i el 4 d’octubre, “mitjançant una crida a reflexionar i pregar”. Afirma que hem de ser conscients que, “si parlem de “Creació”, ja estem interpretant la realitat de la natura i el cosmos com a resultat d’un acte, l’acte creador de Déu” i que “cuidant “l’oikos”, la “domus”, la casa de Déu, lloem a Déu i servim la humanitat concreta, especialment els qui menys poden gaudir de la creació”. Explica que “la gran iniciativa del “Temps de la creació” consisteix, entre altres coses, en una crida a l’oració en comú, ecumènica”, una “oració que culminarà per a nosaltres en la celebració que tindrà lloc el pròxim 3 d’octubre, a la Sagrada Família”. Recorda, però, que la pregària “es justifica, té valor, per si mateixa, en tant que comunicació d’amor amb Déu” i que “té també altres efectes: mentalitza i educa, realitzada públicament constitueix un testimoniatge i una difusió de la causa que la convoca” i adverteix que “l’oració no es pot instrumentalitzar per a aconseguir aquest objectiu”, ja que “no és eina per a sensibilitzar” i “perdria el seu valor real i autèntic”. Finalment, diu que “avui aquesta iniciativa és abraçada per la gran comunitat ecumènica” i que els qui creiem en Déu Pare Creador “li demanem que la seva obra esdevingui realment una llar per a tots”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “el nostre camí sinodal en la fase dels «grups sinodals» enfila el seu darrer tram”, que “tenim al davant uns mesos en què fitarem l’Església i la nostra missió” i que “és un moment de gran importància, en el qual encarem qui som i quina és la nostra missió”. Expressa que “hem de reprendre el nostre camí” amb “un nou alè que ens ha de dur a la meta proposada: prendre consciència de qui som, els cristians, enmig del món, i quines són les noves vies que l’Esperit vol obrir entre nosaltres, a fi de portar l’Evangeli als pobres”. Comunica que “el nostre camí sinodal es troba amb el camí que convida a fer el sant pare Francesc a tota l’Església per a la preparació del Sínode de Bisbes de l’octubre del 2023 a Roma” i recorda que el Papa “vol que totes les Esglésies d’arreu del món aportin la seva reflexió, pregària, escolta, diàleg i discerniment sobre la sinodalitat eclesial” per tal de “fer que germinin somnis, suscitar profecies i visions, fer florir esperances, estimular la confiança, embenar ferides, entreteixir relacions, ressuscitar una aurora d’esperança, aprendre els uns dels altres, i crear un imaginari positiu que il·lumini les ments, enardeixi els cors, doni força a les mans”. Finalment, expressa que “tots els àmbits de comunió, tant diocesans com parroquials, així com els de la vida religiosa, han de fer aquest tram del trajecte amb els grups sinodals d’arreu del bisbat” i que “les aportacions de tots enriquiran, encara més, els dos camins sinodals; els quals no deixen de ser el mateix camí, perquè és el de l’Església una i única, en la seva universalitat i en la seva particularitat de l’Església diocesana”.
L’administrador apostòlic de Solsona, Romà Casanova, expressa que “fer el camí sinodal pot semblar, donant-hi una primera mirada, una mica complicat, perquè no en tenim pas gaire experiència”, però que “si reflexionem sobre què és l’Església, copsem que és misteri de comunió i missió”. Recorda que “caminar junts és una realitat pròpia de l’Església” i que “justament la paraula «sínode» significa «caminar junts»”. Afirma que “si ens observem a nosaltres mateixos, constatem que no hi ha res que ens ompli tant el cor com l’experiència de comunió, d’unitat”. Manifesta que “ser sinodals demana viure sinodalment en tota ocasió, suposa canviar la nostra manera de relacionar-nos i comunicar-nos, implica canvis profunds en la nostra ment, en el nostre cor, en la nostra organització, per a ser fidels a la vida i missió que Déu ens confia”. Diu que “entrar en l’escola de la comunió per a viure la missió eclesial, demana de tots i cada un de nosaltres una conversió fonamental: entendre que, quan anem sols, sí que podem anar més ràpids, però, si volem anar més lluny, hem de fer camí amb els altres”. Finalment, recorda que “en els moments eclesials que estem vivint a la nostra diòcesi, ens trobem, providencialment, amb el camí sinodal que el Papa convida tota l’Església a fer per a la preparació del Sínode de Bisbes de l’octubre del 2023”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “les iniciatives i propostes diocesanes han d’estar en una línia comuna amb les orientacions del Papa per a tota l’Església, amb les reflexions de la Conferència Episcopal Espanyola o amb les aportacions conjuntes que es fan per a les diòcesis de la Tarraconense” i que “tot això enriqueix la nostra convivència i consolida la nostra pertinença a una institució gran, que no té fronteres culturals o administratives”. Informa “d’un document que es va elaborar en la passada Assemblea Plenària de l’Episcopat del mes d’abril i que s’ha publicat recentment”, el document “Fidels a l’enviament missioner”, que “tracta de respondre al mandat de Jesucrist quan ens demana que anunciem el seu missatge a tothom” i es concreta amb la pregunta “com evangelitzar en l’actual societat, en aquest cas, l’espanyola?”. Expressa que el document “vol oferir algunes claus de l’actual context social i eclesial per ajudar al discerniment i a la sinodalitat que el Papa demana a totes les comunitats catòliques del món” i que “explica amb brevetat els intents de l’Església espanyola de respondre des de l’evangeli als reptes que la transformació social i política li ha plantejat i els fruits de la qual, per bé o per mal, estem recollint nosaltres ara”. Finalment, diu que “hi trobem una descripció de la societat actual que es podria resumir en aquestes paraules: desvinculada, laboralment canviada, relativista, digitalitzada”, que “sembla que preval la suma d’individualitats aïllades que es poden comunicar en xarxa, però mai arriben a esdevenir un “nosaltres”” i que “la conseqüència de tot això és la desconfiança i l’enfrontament, tal com ho confirmen els estudis de diversos sociòlegs i filòsofs”.
L’administrador diocesà de Terrassa, Salvador Cristau, explica que un dia un feligrès de la parròquia li va dir: «Mossèn, jo només sé fer les coses d’una manera, i és fer-les bé». Considera que això és veritat, però que “no n’hi ha prou per un cristià” perquè “l’única manera de fer bé les coses per a un cristià és fer-les amb amor”. Recorda que sant Pau escriu a la carta als Romans que “Qui estima els altres ha complert plenament la Llei” i que “qui estima, no fa cap mal als altres”, i diu que “no podem oblidar el que Jesús ens diu com a manament seu: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. Es pregunta “per què aquesta insistència de Déu en estimar?” i “per què la nostra dificultat i resistència per viure l’amor?”. I afirma que la resposta ens la dona Déu mateix: “Ell és Amor” i “hem estat creats a imatge seva”. Manifesta que “nosaltres participem del que Ell és”, que “hem estat creats pel seu amor, hem estat creats per ser estimats i per estimar, com Ell. Reconeix que “una vegada més descobrim que el problema és que ens falta més fe” i que “no ens acabem de creure que Déu és amor, i que ens estima i que no pot deixar de fer-ho”. Afirma que “hem de creure de veritat, que Déu és Amor, i deixar-nos estimar per Ell, omplir-nos primer del seu amor. Finalment, diu que “quan estiguem plens del seu amor, aleshores, aprendrem nosaltres també a estimar. A estimar-lo a Ell i als germans, amb el mateix amor que ens ha donat” i que “llavors, quan el coneixeré i l’estimaré, podré fer bé el que haig de fer”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.