Des de l'inici del seu ministeri episcopal a Lleida aquest passat juliol, el bisbe Daniel Palau ha acompanyat cadascuna de les seves glosses dominicals —els escrits que cada diumenge els bisbes dirigeixen a les persones de la seva diòcesi— amb una frase feta pròpia de la tradició catalana relacionada amb el tòpic que vertebra el text. Aquesta tria, que podria semblar anecdòtica, és en realitat un gest carregat d’intenció pastoral. Palau defensa que la saviesa popular pot ser un pont privilegiat entre la vida quotidiana i el missatge evangèlic.
Tal com explica ell mateix, les frases fetes no són simples jocs d’enginy del llenguatge, sinó dipòsits carregats de significat: “Entenc que les frases fetes són una manera d'expressar una saviesa popular, una manera de veure el món i d’encarar la vida arrelada a la terra”. Aquesta saviesa, diu, té sovint ressonàncies amb la tradició cristiana: “En aquestes frases, sovint tan populars es veuen les petjades de l’Evangeli, també a vegades una mica l’amargor de l’experiència, però sempre amb una crida a mirar el món des de la senzillesa”.
Un projecte dissenyat al detall
Lluny d’improvisar, Palau ha planificat un any complet de glosses, de juliol a juliol, amb la intenció que cada diumenge tingui la seva pròpia porta d’entrada a partir d’una frase feta. L’únic mes sense glossa ha estat l’agost, ja que no hi ha full dominical.
“En aquestes frases, sovint tan populars es veuen les petjades de l’Evangeli”
El bisbe de Lleida recorda que va començar a escriure “l’últim diumenge de juliol, després de l’ordenació”, i que la primera frase feta que va triar va ser “A poc a poc i bona lletra”, una frase que podria descriure perfectament el ritme dels seus primers mesos com a bisbe.
El repte d’escriure sense perdre profunditat
Malgrat la naturalitat amb què parla d’aquest recurs, Palau reconeix que escriure les glosses cada setmana és exigent. “És difícil, perquè han de ser escrits amplis i genèrics, que aglutinin i diguin coses sensates. Les glosses mai poden ser textos buits”. Aquesta tensió entre la senzillesa i la profunditat és una constant en la seva feina.
“Les glosses mai poden ser textos buits”
Per això, abans de redactar cada reflexió, procura imaginar a qui s’adreça, pensant en la diversitat de fidels que llegiran el full dominical. Així i tot, hi ha un element que mai varia: el punt de partida és sempre la lectura evangèlica del dia. “Sempre intento lligar la glossa amb l’Evangeli dels diumenges. La Paraula de Déu és el referent sagrat, el que marca el full de ruta”.
Durant la conversa, el bisbe subratlla que aquest esforç, i en general la glossa, no té res a veure amb exposar la pròpia opinió, sinó que busca ajudar la comunitat a captar l’essència de la Paraula: “A vegades l’Evangeli se’ns pot escapar o pot costar d’entendre’l, i tenir algú que n’acosti el nucli forma part del servei que puc oferir”.
Litúrgia, actualitat i dites: un triangle fecund
Les glosses no neixen en el buit. Palau s’inspira tant en el calendari litúrgic com en els reptes pastorals de l’Església universal. Hi ha diumenges dedicats a temes concrets —migracions, pastoral de la salut, vocacions, jornades missioneres— que marquen una pauta inevitable. “La litúrgia, la Paraula de Déu i les crides de l’Església universal marquen una pauta”, resumeix.
“Per mi redactar les glosses és un servei, de veritat”
És en aquest context en què les frases fetes esdevenen una eina útil, fins i tot pedagògica, per obrir reflexions que connectin amb l’experiència de la gent. Dites com “la unió fa la força”, “qui dia passa, any empeny”, “fer pinya”, “tocar de peus a terra”, o aquest passat diumenge, “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”, apareixen com a portes d’entrada a temes diversos. Tots ells, per molt populars o aparentment banals que semblin, contenen una imatge que el bisbe aprofita per enllaçar amb un missatge certament espiritual i evangèlic.
Un servei a la comunitat
En definitiva, el bisbe Daniel Palau concep aquest projecte com una forma d’acompanyar el poble que li ha estat confiat. Allò que per a alguns podria ser una anècdota lingüística, per a ell és un gest pastoral que vol mantenir viva la tradició i alhora fer més proper el misteri de l’Evangeli.
Ell mateix ho expressa amb una claredat que no necessita gaires explicacions: “Per mi és un servei, de veritat”.
