Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bisbat de Vic) El passat mes de juliol, amb motiu del curset d’estiu, visitava Vic el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés. Aprofitant aquesta avinentesa la diòcesi d'acollida entrevista sobre el tema de la seva ponència, l’evangelització.

Evangelitzar és un acte de comunicació. Comuniquem bé?

En efecte, “evangelitzar” és talment un acte de comunicació. En aquest sentit, l’evangelització obeeix o respon a tot allò que demana una veritable comunicació humana. Ara bé, l’evangelització té uns trets ben particulars: és comunicació humana, però segueix el model de la comunicació que ens ha fet Déu en la seva Revelació, la plenitud de la qual es troba en Jesucrist. En ell Déu no solament ens diu coses, sinó que se’ns ha donat en forma humana (Encarnació, Misteri Pasqual, etc.). Aleshores, com a comunicadors humans que han de transmetre un missatge, les nostres maneres d’evangelitzar haurien de millorar molt... Com a servidors que “actualitzen o fan present” la Revelació de Déu, encara ens falta més; se’ns demana estar a l’alçada del Déu que es dóna a si mateix en la comunicació, pren la iniciativa, cerca l’altre allà on és, ho fa amb total gratuïtat, transmet vida i salvació en un acte de suprem amor... En aquest sentit, encara som lluny de l’ideal.

Vostè diu que l’evangelització és un acte d’humanitat. Per què?

Ho dic en un sentit concret. En tota la Història de la Salvació, però amb més claredat des de l’Encarnació, Déu ha triat la humanitat, la història, el temps, les coses i els espais humans per a comunicar-se amb nosaltres. Els evangelitzadors no som éssers merament espirituals (en el sentit etimològic de la paraula som “àngels”, però plenament humans) i tot el que sigui bo per a la autèntica comunicació humana ho hem d’aprofitar. Però alhora trobem que tot allò humà es queda curt per a transmetre el misteri de Déu. No és estrany que de vegades no ens entenguin (com li passava a Jesús). Si fem servir paraules “en principi” entenedores, sempre hem d’explicar el que volem dir; hem d’ajudar a fer “interpretació”. El gran repte de l’evangelitzador és sempre saber parlar de Déu amb mitjans humans.

Segons alguns estudis sociològics, com l’Informe Foessa, la societat pateix la “malaltia de la desvinculació”. Com pot ser, si amb l’era digital estem tots connectats?

No solament ho diu l’informe FOESSA, sinó altres analistes. Sembla contradictori, però no ho és. Segons estadístiques de malalties psíquiques, avui un de cada quatre joves entre 16 i 25 anys ha pensat en el suïcidi, quan els joves estan més que mai connectats mitjançant aparells electrònics. La raó és que aquesta connexió és “quantitativa”, però molt pobra en “qualitat”. L’experiència és frustrant: ve a ser un autèntic miratge, cerquen obsessivament el contacte per sortir de la soledat,
“Els grans evangelitzadors, no han estat precisament els millors “comunicadors”, sinó els millors testimonis” però fracassen, perquè la comunicació no és autèntica sinó força superficial i, a més, sovint manipulada... Manca autenticitat, veritat, intimitat i vinculació afectiva. És una de les conseqüències de l’”alienació” i la fugida del que cadascú és dins el seu cor.

La pandèmia, com ha canviat, o hauria de canviar, l’evangelització? 

Breument, diríem que la pandèmia ofereix una de les condicions fonamentals per a l’eficàcia de l’evangelització, és a dir, la consciència del límit. Per a alguns aquesta consciència és causa de depressió i enfonsament, per a d’altres és ocasió d’obertura i recerca sincera de sentit. A més, la pandèmia, tot i afavorir la comunicació massiva en l’ús dels mitjans, ha fet créixer la consciència del “jo”. Una circumstància que també és perillosa per a alguns (tancament, individualisme...), però és positiva per a l’evangelització, que mai no pot oblidar el tracte personal, individual, tot allò que és propi de l’altre, experiència, història, anhels, etc.

Catalunya és el lloc de tot l’Estat on menys persones es defineixen com a catòlics creients. Hem d’evangelitzar d’una manera diferent?

Aquí no podem respondre a la pregunta sobre el motiu d’aquesta data estadística. Però una cosa és clara: l’Església a Catalunya no ha estat pas tancada al món i a la societat, menys encara des del Concili Vaticà II. El servei que l’Església a Catalunya ha ofert a la cultura i a la societat en general és incalculable. Seria un error que ara l’Església es tanqués. Però sí és clar que aquí, d’una manera particular, ha de tornar a les essències de l’evangelització. És a dir, a l’anunci explícit i concret de Jesucrist, que no amaga la seva novetat radical; a aquella manera de comunicar l’Evangeli que, sense por de la diferència, identifica personalment i eclesialment, desencadena un camí nou de recerca, conversió i goig, de nova comunió...

Un dels reptes de l’evangelització és l’evangelitzador?

Estic d’acord amb el que deia H. De Lubac, que és el repte, la clau fonamental. Sens dubte, encertar en els mitjans és important (llenguatge, recursos, tècniques, etc.). Però, si recordem que no som venedors d’un producte en el mercat de múltiples ofertes, el subjecte que evangelitza, la seva vida, la seva qualitat evangèlica, és decisiva. Els grans evangelitzadors no han estat precisament els millors “comunicadors”, sinó els millors testimonis.