(CR) Aquest dimecres, 1 d’agost, es compleixen els 425 anys de la creació del bisbat de Solsona. Solsona es va afegir a les diverses seus tradicionals de Catalunya el 1593, i era el bisbat més jove fins la recent divisió de Barcelona. El bisbat va néixer amb territoris procents principalment d’Urgell i de també de Vic. La celebració de l'efemèride tindrà lloc el diumenge 2 de setembre amb una missa a la catedral a les sis de la tarda. El dia abans s’inaugurarà una mostra d’indumentària litúrgica al Museu Diocesà i Comarcal, que farà una jornada de portes obertes el diumenge. També s'està preparant un documental per donar a conèixer com va ser creada la diòcesi, el paper que ha tingut en el context de la història de Catalunya i l’evolució de la societat.
El bisbat de Solsona explica la seva creació en aquest article d’Enric Bartrina, arxiver diocesà:
La creació del bisbat de Solsona
Ara fa més de 425 anys, el rei Felip II, preocupat per la decadència de les col·legiates agustinianes, designà una comissió de quatre visitadors per inspeccionar la situació dels monestirs de Catalunya i del Rosselló. Rebut l’informe de la comissió i discutit en el Consell Suprem d'Aragó, el rei escriu, el 19 de març de 1590, al seu ambaixador de Roma, el comte duc d'Olivares, perquè fes arribar al Papa les conclusions a les quals s’havia arribat, que eren, “reformar els monestirs benedictins, suprimir les col·legiates agustinianes i crear el bisbat de Solsona”.
El dia 1 d'agost de l'any 1593, el papa Climent VIII, a petició del rei Felip II, creava el bisbat de Solsona, convertint l’església de l’antic monestir solsoní de canonges agustinians en catedral, sota la mateixa advocació de Santa Maria convertint la mansió de l’abat en Palau episcopal. El nou bisbat va ser dotat amb les rendes d’uns quants monestirs i priorats suprimits l'any anterior.
Les raons per elegir Solsona les trobem en l'esmentada carta del rei al seu ambaixador de Roma, que diu: "La diòcesi d'Urgell és tan gran, en terra tan aspra, en frontera d'heretges que, perquè pugui ser més ben governada, he cregut convenient convertir l’abadia de Solsona en església catedral". De fet, a les darreries del segle XVI, una de les àrees de major expansió de l’heretgia calvinista era al sud de França, des d'on intentaven penetrar cap a la península. Com si això fos poc, els bandolers campaven lliurament per la muntanya catalana, aliant-se moltes vegades amb els hugonots. A un bandoler del Pla d'Urgell li deien "lo Luterà". Tots els virreis de Catalunya es van estavellar contra la forta onada de bandolerisme, sense poder-ne aconseguir la seva eradicació.
Felip II era un rei que "no se li ponia el sol en els seus dominis", però que tenia moltes dificultats per defensar-los. La forta pressió de la frontera va fer decidir al "rei prudent" a protegir l’àrea pirinenca, que els historiadors la defineixen com la “impermeabilització” de la frontera, restaurant el bisbat de Barbastre (1571) i creant el de Jaca i el de Solsona, com a baluards de contenció de l’heretgia protestant. Això explica la forma tan allargassada del bisbat, que va des de Castellar de N’Hug, als Pirineus, fins a Sidamon, a tocar a Lleida. Les ciutats de Balaguer i de Manresa també pretenien ésser cap d’aquest nou bisbat.
El Papa invocava raons pastorals en la creació del bisbat de Solsona: l'excessiva extensió del territori del bisbat d'Urgell feia difícil la bona administració eclesiàstica i poder-hi fer la Visita Pastoral cada dos anys, tal com estava manat.
La llarga consolidació del bisbat
La formació del bisbat va ser lenta i difícil. Els dos primers bisbes hagueren de pledejar amb els bisbes de Vic i d'Urgell, que es resistien a perdre algunes parròquies inicialment assignades al nou bisbat per la comissió de desmembrament, formada per l’arquebisbe de Tarragona, Joan Tarés fill de Verdú, el bisbe de Tortosa i el nunci d'Espanya. Amb el bisbe de Vic, l’aragonès Pere Jaime, s’arribà aviat (1598) a un acord: de les 40 parròquies que es demanaven van cedir-ne 21, que formaven els deganats de Cervera i Tàrrega. Amb el bisbat d’Urgell la disputa s’allargà 26 anys, fins que el 1623 s’acordà que de les 258 parròquies assignades sols en cedirien 114. De no haver estat mutilat el projecte primitiu la línia divisòria dels dos bisbats, pel cantó de ponent, la marcaria el riu Segre, des de Bassella fins a Térmens.
En la visita ad límina” de l'any 1596 que fa a Roma el primer bisbe de Solsona, Lluís Sans i Còdol, donava comptes de les dificultats d’executar les butlles papals per a la creació del nou bisbat i de les tensions entre els antics canonges i els nous. El segon bisbe, Juan de Álvaro, es lamenta que els bandolers no respectessin ni tan sols l'Església. Finalment el tercer bisbe, Miguel de los Santos de San Pedro, el 1626, deia a Roma que havia fet la Visita Pastoral a tot el bisbat i manifestava l’alegria dels pobles en veure un bisbe. Aquest bisbe per la seva capacitat de govern va ser virrei de Catalunya (1626-1627) i després president del Consell de Castella (1629).
El començament del bisbat coincideix amb la reforma i renovació del Concili de Trento que, de mica en mica, va anar consolidant la seva personalitat, de tal manera que quan, ara últimament, parlaven de fer passar una part del bisbat de Solsona a Lleida, la gent deien: “No, gràcies”. La concessió de Solsona com a capital d’un nou bisbat, obria el pas a la concessió del títol de ciutat.
La celebració dels 425 anys de la creació del bisbat de Solsona és una pàgina de la història digne de recordar. Al mateix temps, pot ser l’ocasió d’una renovació pastoral del bisbat, en una “església que surt” en busca d’unes comunitats evangelitzadores.
Mossèn Enric Bartrina és director de l’Arxiu Diocesà de Solsona
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.