Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CR) Aquest dimarts se subhasta una taula gòtica de la catedral de Barcelona a benefici de Càritas. Una pràctica habitual, subhastar béns religiosos, que sovint genera dubtes al públic general. Es poden vendre els béns religiosos? És normal trobar en plataformes de compra-venda elements religiosos de segles passats o amb un alt valor històrico-cultural? Podria un particular comprar-hi una talla romànica? 

Que dins del mercat de l’art hi hagi béns religiosos que es poden comprar i vendre, això és legal, normal i comú. Aquest és el punt de partida que ens explica Albert Velasco, historiador de l’art i antic conservador del Museu de Lleida. “Al mercat pots trobar des d’altars d’inicis del segle XX o finals del segle XIX que se subhasten, fins a peces romàniques i gòtiques. Al mercat hi ha de tot”. 

Ara bé, en el cas dels béns religiosos, si un no pot demostrar d’on ve, és legal vendre-ho. No és com a l’arqueologia, reconeix Velasco, que requereix demostrar que una peça ha estat extreta del terra abans de l’any 1985 perquè és quan es promulga la llei espanyola de patrimoni. En el cas dels béns religiosos no cal demostrar-ho. “Un bé que no té procedència coneguda es pot vendre, i per això hi ha infinitat de fragments de retaules gòtics, de peces renaixentistes, de pintures barroques, de talles de Crist o de mares de Déu. Centenars, milers”. El mercat mundial, afirma, “està infestat de peces d’art religiós d’èpoques pretèrites”.

Què hi diu la llei?

Velasco també explica que en la compra-venda de béns religiosos després cal entrar en casuístiques concretes. Imaginem el cas d’un centre educatiu de titularitat catòlica que passa a mans públiques, i l’espai de la capella es dessacralitza i s’utilitza per a usos educatius.

La llei del patrimoni espanyol i la llei del patrimoni català de l’any 1993, totes dues lleis, diuen que l’Església catòlica només pot vendre béns històrico-artístics a ella mateixa o a l’administració. És a dir, una parròquia pot comprar un retaule a una altra parròquia, però no pot vendre els seus béns a un antiquari qualsevol o a un particular. Ara bé, puntualitza Velasco, “pot passar que l’antiquari mateix sigui el comprador dels béns i ell mateix sigui el venedor a particulars i qui ho ha portat a subhastar a una casa de subhastes, o bé que estigui l’antiquari fent d’intermediari, en nom de la parròquia, o d’una congregació. 

I al final el valor econòmic de les peces subhastades no és l’únic que ha de comptar davant els béns religiosos. Aquí entra, recorda Velasco, un segon conflicte, l’històric-artístic. “Una capella, posem per cas, construïda a principis del segle XX, i que ha anat incorporant diferents béns, l’hem de desmantellar tan ràpid quan ja no s’utilitza?”. Hi ha molts exemples a casa nostra. Parlem-ne, demana l’historiador, perquè creu que “s’ha de tenir més sensibilitat amb aquests temes”. Sense anar més lluny, avui dia l’antic edifici del Seminari de Lleida és la universitat, i el que era la capella ara és el bar. “Aquestes coses passen sovint”. 

Davant de subhastes o de compra-venda d’art i patrimoni religiós la gent sovint es qüestiona si no és més prudent o lògic que el bisbat de torn es faci càrrec dels elements i intenti preservar-los d’una forma unitària abans de vendre’ls a qualsevol particular. “Em sobta sovint la poca sensibilitat que tenen les diferents parts d’un procés de compra-venda d’art amb certs espais i certs elements”. Un argument habitual és dir que els elements religiosos s’han dessacralitzat. Això, però, reconeix Velasco, “no està tan clar que sigui ni fàcil ni ràpid de fer”. 

En la mateixa línia s’expressa en Víctor Rodríguez, politòleg i propietari d’una extensa col·lecció de capelletes domiciliàries que ha anat adquirint en subhastes durant anys. “Hi ha una tònica general de descristianització de la societat, i des d’aquí s’expliquen totes aquestes coses que succeeixen com trobar-te a Internet reliquiaris, talles o elements que són significatius en el món religiós”. En Víctor creu que hi ha una part, culturalment parlant, privada i una altra part pública. I que quan això va lligat a un lloc concret s’hi barregen sentiments, i la transacció no és només una qüestió econòmica. 

La disgregació d’un conjunt artístic

Per a ell el problema, si n’hi ha algun, és quan es trenca un conjunt artístic i no pas que es vengui alguna peça d’art religiós. En molts casos les peces o el lloc en qüestió no estan protegides o estan ja dessacralitzades. “Es pot tirar a terra, és clar, però el que no vol dir és que no hagués d’estar protegit o que no valgués la pena”. 

I això està passant. “Passa quan gent particular es ven imatges, quan tanquen convents o monestirs a casa nostra, quan una parròquia decideix vendre algun element o imatge. És una mostra més”.

Quan hi ha una pèrdua d’una capella i es desmantellen tots els seus elements la cosa canvia, creu ell. “Es perd un espai consagrat i es disgrega un fons, un conjunt que ha format una unitat durant més de cent anys, per exemple”. Hi ha gent, però, que abans de vendre-ho prefereix donar-ho perquè les coses religioses compten amb una part també devocional i de sentiment. 

En Víctor posa d’exemple el que està succeint des de fa anys a diferents punts de l’Estat Espanyol, on hi ha molts monestirs que tanquen, sobretot de monges de clausura. Sovint les monges, que hi han estat quatre-cents anys de clausura, tenen un fons artístic molt important allà. “De qui és allò?”, es qüestiona Rodríguez. Mentre les monges hi habiten, reconeix, és d’elles, però un cop marxen a qui pertany? “La gent del poble potser també s’ho sent seu perquè aquell monestir porta set-cents anys allà i han posat diners amb col·lectes o campanyes. Hi ha un debat obert sobre si les monges tenen dret a endur-se mares de déus que potser són la patrona del poble. “Moltes vegades allò queda allà, d’altres s’ho enduen, ho venen. Què passa amb el que les monges deixen o s’enduen?”.

El context jurídic i legal de cada moment

L’Església llavors no pot vendre béns religiosos? Velasco afirma que l’Església ho ha fet en molts moments i ho continua fent, ja que en cada moment prima el context jurídic i legal. “Si tu tens una peça al mercat i no pots demostrar d’on ve, ni saps quan s’ha venut, aquella peça és legal. El que no podem fer és que amb la llei que tenim vigent ara, la de l’any 1993, anar a l’església d’Erill per exemple, al Pirineu, i vendre’s la imatge gòtica, no, perquè la llei no ho permet”. 

Una altra cosa diferent és que l’any 1907 un antiquari passés per allà i la comprés. La llei llavors sí que ho permetia, i per això ens trobem aquests béns religiosos circulant en el mercat. “Pel fet de ser béns antics i religiosos no han de ser vendes il·legals. S’ha de poder demostrar que la venda ha estat il·legal, i el problema és que la majoria de béns religiosos han sortit de les esglésies i dels monestirs en situació legal, abans de les lleis del ‘85 i del ‘93, es podien vendre i ara seguir comprant”. 

A Barcelona hi ha molts col·leccionistes històrics que moren i els hereus venen la seva col·lecció d’art. “Són col·leccions fetes abans de la promulgació d’aquestes lleis. I tot el que són els béns religiosos de l’Església està regit per la llei de patrimoni històric espanyol i català”. La llei expressa que l’Església catòlica no pot disposar lliurement dels seus béns patrimonials. “Això està escrit per llei i apareix ja explícitament als acords bilaterals entre l’Estat Espanyol i el Vaticà de l’any 1979”. Aquesta és una de les qüestions també per les quals l’Església catòlica té incentius fiscals, explica Velasco, “perquè se l’ha perjudicat en el tema de les propietats”.