Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Laura Mor –CR) La bellesa té un paper fonamental a Taizé i ajuda a fer experiència de Déu. Així ho explica el professor d’Estètica de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna - Universitat Ramon Llull Salvador Garcia Arnillas en el llibre que aquesta setmana ha presentat a la Llibreria Claret de Barcelona. La belleza senzilla de Taizé, publicat per l’Editorial BAC, parla en concret de com ha anat evolucionant l’arquitectura, la litúrgia, la música i la mateixa vida comunitària de Taizé. La trobada europea d'enguany se celebra a Madrid i, de tornada, la comunitat de Taizé s’aturarà a Barcelona. Salvador Garcia forma part de l'equip que organitza aquesta pregària, que tindrà lloc el dia 3 de gener a les vuit del vespre a Santa Maria del Mar.

Mai abans no s’havia fet cap reflexió sobre l’estètica de Taizé?

La mirada novedosa del llibre és la visió global i multidisciplinar de la manifestació estètica religiosa a Taizé. Tot i que el germà Roger en parla, l’estudi de l’estètica havia rebut un tractament marginal o s’havien centrat en la música. Al llibre faig una aproximació a Taizé a partir de la Via Pulchritudinis i és una reflexió de com la bellesa i l’estètica pot ser un camí de cerca i d’experiència de Déu.

Què és el que defineix aquesta bellesa de Taizé? És l’arquitectura, la música repetitiva, els tons càlids de la roba?

El llibre parteix de la meva tesi doctoral de filosofia (Universitat Pontificia de Comillas, Madrid, 2017). És una tesi d’estètica però també parlo d’experiència religiosa, d’art, des d’una mirada no és aliena a la comunitat. L’esperit de senzillesa i la dinàmica d’allò provisional nodreixen la vocació de la comunitat. Són les intuïcions espirituals del germà Roger i determinen tota l’evolució que fa l’arquitectura, la litúrgia i l’art a Taizé.

Els cants repetitius i la roba de tons càlids no hi són des del primer dia?

Ho sembla, però no! Els cants de Taizé i les teles taronges no sempre hi han estat. És un monestir d’origen protestant, dos termes en contradicció. Als anys 40 no hi havia a la tradició protestant aquesta vessant monàstica, els primers germans que s’estableixen als anys 40 a Taizé no tenien una tradició de litúrgia ni de regla monàstica. I tot això es va construint de mica en mica. És un diàleg amb tot el moviment de reforma litúrgica, en el món suís, a les esglésies reformades, també amb l’esperit del Concili Vaticà II. Amb l'arquitectura passa el mateix: comencen a pregar a la mateixa casa, en una església romànica, i quan ja es queda petita, es construeix l’església de la reconciliació. Tots aquests canvis sempre busquen potenciar la participació activa dels joves: perquè no siguin només espectadors d’una pregària, sinó que hi participin activament, per exemple, amb els cants.

A què acostumem a associar la bellesa?

A vegades la bellesa sembla una cosa de perfecció, de norma i de cànon. La bellesa de Taizé és activa i provisional, està oberta a qualsevol modificació formal que faciliti aquesta participació dels joves. Un exemple molt clar: el mobiliari litúrgic de l’inici de l’església de la reconciliació del 1962, és fet amb formigó, com es feia a l’arquitectura sacra del moviment modern. En vuit anys el germà Roger va veure que el cor de la comunitat estava separat de l’assemblea i va decidir destruir-ho perquè l’assemblea havia d’estar al voltant de la comunitat. Aquestes modificacions estètiques podien anar contra el projecte arquitectònic original, amb estètica canònica del moviment modern, però això no importava.

Quin era el missatge de fons?

Que el més important és la vivència. Sí, buscava que els murs de l’església no tanqui la vida de l’esperit. El germà Roger tenia una gran sensibilitat cap a la bellesa de la natura. El principi de la regla de Taizé és “disposar-ho tot en la bellesa senzilla de la creació”. I ell també tenia aquest sentit de la bellesa artística i de la bellesa de la música especialment. Però no una bellesa de riquesa material o de perfecció de la forma, sinó una bellesa senzilla, provisional. Si s’ha de modificar i transformar, es modifica.

En el seu cas particular, com hi arriba a Taizé?

Com molts joves hi arriben: quan tenia 17 anys, vaig estar-hi una setmana amb la parròquia. I després hi anava cada any a l’estiu. Era conscient de la importància que tenia la bellesa en la meva experiència religiosa, tot i que mai havia sentit a parlar de la Via Pulchritudinis, és clar… tenia 17 anys! Volia unir el meu interès intel·lectual per l’estètica amb la meva experiència religiosa personal. I per això vaig decidir fer una tesi doctoral amb aquest tema.

Com va ser el procés de documentació?

Tenia la possibilitat d’accedir a l’arxiu de la comunitat, que no és públic. Una recerca en la documentació històrica, en la correspondència personal del germà Roger, les actes de comunitat, els diaris d’ús intern. A banda de la recerca històrica, documental, he fet tot d’entrevistes als germans més grans que encara tenen la memòria oral de tot el que van viure els anys quaranta.

Quina feinada!

Són anys d’anar a Taizé, remenar arxius... A València hi havia l’arxiu personal d’Alfons Roig, que és un sacerdot valencià expert en art sacra. Als anys 60 tenia una relació personal amb molts dels germans de Taizé i en la seva correspondència personal hi vaig trobar coses interessants.

Quan diu “bellesa senzilla”, de què està parlant?

Són quatre aspectes fonamentals. Un és la bellesa senzilla de la creació: “la natura és un reflex d’eternitat on estimar Déu”, en paraules del germà Roger. En segon lloc, la bellesa que trobem en la vida quotidiana de la comunitat que, sense necessitats materials i amb petits detalls, són capaços de crear espais d’esperit de festa. Després està la bellesa de l’art, en particular la bellesa de la música com a suport fonamental. I, finalment, el germà Roger deia que allò més bell de la vida de la comunitat de Taizé era la pregària comuna. Al final és allò que reconeix tothom: els cants, les teles… Bé, de fet, ara ja no hi són, s’ha canviat.

Ja no hi són, les teles taronges?

És recent, d’aquest estiu! És la prova que efectivament tot és provisional. Si cal canviar les teles taronges es canvien i seguim endavant, amb la següent etapa. Aquesta bellesa de la pregària és bellesa del cant, bellesa de la litúrgia i bellesa de l’espai. I tot això no és esteticisme, no busca la bellesa per si mateixa; ni és un fals misticisme, que es crea una falsa percepció en la persona. Són mitjans que afavoreixen una disposició interior més receptiva per a reconèixer la presència de Déu. La pregària com un moment de desig i d’espera de Déu, i la bellesa és un signe d’aquest esdevenir de Déu: en cert sentit és una forma d’aparèixer d’aquest Déu que és amor. En síntesi, a Taizé trobem la bellesa en la natura, en la vida quotidiana, en l’art i en la pregària.