(Marta Nin) – Hi ha mitjans de comunicació que compten amb milions de seguidors i una sòlida reputació a nivell informatiu. N’hi ha fins i tot que donen notícies l’eco de les quals ressona més enllà de les fronteres del propi país. Arrosseguen els altres mitjans i, així, l’opinió pública. Difícilment es qüestiona la versemblança del que emeten o publiquen, encara que arribin a instrumentalitzar una notícia. En qüestions referents a la religió, per exemple, la BBC és tendeciosament anticatòlica i el New York Times sol ser un campió de laïcisme. Però generen un bumerang difícil d’aturar, malgrat que es confutin les seves notícies.
La tragèdia dels abusos de menors a l’Església catòlica és l’últim dard llançat contra Benet XVI per bona part de la premsa. És ben paradoxal que qui més ha treballat per fer front a la plaga dels abusos ara hagi de veure’s acusat d’encobrir-los. Els mitjans laics no parlen de la insistència de l’aleshores cardenal Ratzinger davant Joan Pau II perquè s’arribés ben a fons amb el procés contra el pare Maciel, fundador dels Legionaris i reconegut pederasta, un procés gràcies al qual va ser suspès més tard a divinis. No parlen dels passos endavant en matèria de dret canònic, pel que fa al tema dels pederastes, sota el lideratge de Ratzinger a la Congregació per a la Doctrina de la Fe. No subratllen ni analitzen la importància de la Carta pastoral de Benet XVI als catòlics d’Irlanda, primer document pontifici sobre els abusos a menors.
La Santa Seu ha reaccionat a través dels seus òrgans de comunicació. L’Osservatore Romano remarca la “transparència, fermesa i severitat” com a criteris indicats de Benet XVI per fer front als abusos i lamenta que la “tendència prevalent en els mitjans és la de menystenir els fets i forçar les interpretacions” amb la finalitat de “colpir, a qualsevol cost, Benet XVI”. Per la seva banda, el portaveu del Vaticà, Federico Lombardi, no deixa d’atendre els periodistes i aclareix com “contràriament a algunes afirmacions que circulen per la premsa, ni la Crimen sollicitationis [sobre les mesures contra clergues acusats de fer servir la confessió per abusar o tenir relacions sexuals amb els/les penitents] ni el Codi de Dret Canònic mai no han prohibit la denúncia dels abusos a menors a les forces de l’ordre”.
Així doncs, respostes tempestives i homogènees per part vaticana. Fins i tot el que podria semblar una temeritat, com el fet de deixar que el portaveu Federico Lombardi presentés tot sol a la premsa la Carta apostòlica als catòlics irlandesos, sense el recolzament ni d’un cardenal, es pot interpretar positivament: les úniques paraules que van ressonar van ser les del papa, i haguessin pogut quedar distorsionades o minimitzades per la interpretació de l’eclesiàstic que l’hagués representat.
Aquest últim dard dels abusos s’afegeix als molts llançats al llarg de cinc anys de pontificat de Benet XVI, durant els quals s’ha anat construint l’estereotip d’un papa retrògrad en una Església cada cop més retrògrada. Hi ha grups que pressionen constantment contra el papa, contra l’Església. Grups que voldrien que el catolicisme cedís davant dels valors considerats “no negociables”, com ara la defensa de la vida des de la concepció fins a la mort natural.
I el papa ha de fer front només a les crítiques externes, sinó també a una cúria romana que difícilment es deixa modelar i en la qual la diversitat de tendències no es viu de manera enriquidora.
Si per a superar l’escàndol dels abusos Benet XVI haurà de continuar la seva política de “plena honestedat i transparència”, per fer front a l’embestida externa cal adoptar dues mesures: un govern més col·legial i una estratègia comunicativa comuna a nivell vaticà.
Perquè, a banda del tema dels abusos, el pontificat de Benet XVI no brilla precisament pels encerts mediàtics, i no és per culpa de Lombardi. La Sala de Premsa i el seu director tenen les mans lligades i depenen sempre, en última instància, de la Secretaria d’Estat. Caldria que Lombardi tingués més sovint i més fàcil accés al pontífex i al seu entorn immediat. Un entorn massa tancat. I és en aquest sentit que caldria un govern més col·legial, on els diferents dicasteris vaticans entressin en estreta comunicació i comunió.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.