(Glòria Barrete –CR) El 25 de desembre de 1982 la Basílica de Santa Maria in Trastevere a Roma celebrava un sopar de Nadal especial. Eren vint comensals aquella nit, entre ancians, gent sense sostre i altres persones que la comunitat de Sant'Egidio coneixia. Catalunya ben aviat es va contagiar de la iniciativa i el 1986 seia a taula sis persones del carrer i quatre de la comunitat per celebrar el Nadal en família "no de sang, però sí família que viu plegada l'esperit del Nadal", afirma Xavier Vidal, de la comunitat Sant'Egidio de Barcelona. Quasi trenta anys més tard, apleguen cada 25 de desembre més d'un miler de persones en el tradicional dinar de Nadal de la comunitat i ho fan amb la voluntat inicial de "ser una família".
Enguany seran unes 1.500 persones a taula, de les quals més de 300 seran voluntaris. A aquestes s'hi hauran de sumar les persones del dinar de Manresa o Tarragona, o les 200.000 persones a tot el món que compartiran taula el 25. Xifres que aclaparen però que són reflex del treball diari que realitza la comunitat de Sant'Egidio.
"El dinar de Nadal és l'expressió del treball fet durant tot l'any", afirma Xavier Vidal. Durant l'any la comunitat treballa pels ancians, pels joves, per les famílies, pels nens, per la gent que viu al carrer. En aquest treball intens es realitza un seguiment personal, d'amistat, "es crea una xarxa que ajuda a que el dia de Nadal puguis convidar al teu amic". Són invitacions personals, cadascú convida als seus, com a casa.
I com en tots els dinars de Nadal familiars amb molts membres, el seient està assignat, amb nom i cognoms. "Cadascú troba el seu nom a taula, això fa el dinar familiar". Sant'Egidio és conscient que sovint les persones en risc d'exclusió social es veuen abocades al carrer per la pèrdua d'una xarxa, de relacions personals i familiars. "L'aïllament augmenta la pobresa, i amb la xarxa d'amistat el que estem vencent és aquesta pobresa", explica Vidal.
Un Nadal real
I si és complex el dinar de Nadal d'una família de trenta membres, la complexitat augmenta quan es parla de milers de persones a taula. Els voluntaris són peça clau en l'organització, "tant al mateix dinar com en dies previs"; preparar el menjador, parar taules, guarnir els llocs, preparar els regals, el dinar, els aperitius, el primer plat, el segon, els torrons.... tot a gran nivell però des de la micro solidaritat.
"Tot el que són ajuts -dinar, material per parar taules- prové en gran part d'ajuts molt capil·lars, persones concretes que porten un pollastre, o donen els seu temps, o porten uns quants regals", un altre tipus de 'xarxa' que cada any encomana la joia i fa que cada vegada s'hi vagin sumant d'altres. "Aquell dia és fatigós per la quantitat de feina que suposa", reconeix Vidal, "però s'acaba amb la satisfacció d'haver viscut un Nadal 'real'".
En el dinar d'enguany també assistiran famílies sirianes i ucraïneses, refugiats que van fugir del seu país per culpa de la guerra i que fa més d'un any que van arribar al nostre país. La comunitat de Sant'Egidio treballa amb aquestes famílies, les continua ajudant un cop les ajudes governamentals han finalitzat.
"Quan un fuig d'una guerra -sirians o ucraïnesos per exemple- no pots pensar que el que cal fer és només acollir-los", assegura Xavier Vidal, "hem d'ajudar-los perquè aprenguin la llengua, ajudar-los a passar el dia a dia, amb alimentació, i la part més important: ser referència al país per a ells". Si no es fa aquest enllaç, explica Vidal, "pot esdevenir una persona aquí i una altra allà i generar aïllament". El que intenten fer des de Sant'Egidio és agrupar-los al voltant de la comunitat per donar-los "una referència, dignitat, trobar algú que t'acull".
En el dinar de Nadal aquestes famílies sirianes i ucraïneses també participaran. Vidal explica que és bonic adonar-se de qui hi ha en el dinar, "ens ajuda a saber que cadascú de nosaltres podem ser acollidors pel qui arriba". Arriba un moment en el dinar de Nadal -un dinar entre els humils i els pobres- afirma Vidal "que s'acaba confonent qui és servit amb qui ha servit".
Agents actius en la crisi de refugiats
Un compromís amb els més febles -el de la comunitat de Sant'Egidio- que s'evidencia també en la incidència política. A Itàlia la comunitat ha participat en el disseny de noves mesures per pal·liar la crisi de refugiats. S'han aprovat mil visats perquè les persones puguin arribar de manera segura, sense haver de pagar a màfies. La comunitat a Catalunya està en contacte amb el Secretari d'Immigració també per confeccionar un model com el d'Itàlia al qual altres països s'hi puguin afegir.
Vidal afirma que com a cristians "tenim el deure de pregar perquè als països arribi la pau, ja que si arriba la pau a un país no hauran de fugir". Alhora, demana solidaritat i una mirada sense prejudicis amb les persones que ja hi són o vindran: "Sovint es parla que és una allau; no ho és. Per Ceuta i Melilla a Espanya han entrat cinc mil persones el 2015, però al Líban un milió i mig!" Acollir, afirma, "també implica no mirar amb recel l'altre".
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.