Vés al contingut
Catalunya Religió
Galeria d'imatges

(CR) Final del viatge. Aquest dimarts s'acaba aquesta breu experiència d'acompanyament i suport als refugiats que la teresiana Anna Royo i dos voluntaris catalans més de la Fundació Benallar han viscut a Grècia. Dilluns va ser l'últim dia al camp de refugiats d’Eko, a prop d’Idomeni. “Dia de comiats i agraïments, dia de gaudir, de calma, dia d'emocions” expliquen des del Facebook de la fundació.

A continuació podeu llegir l'última entrega d'aquest diari de bord que han compartit a la xarxa i els vídeos que han penjat:

Dimecres 6 d'abril. Implicar-se i demanar ajuda als refugiats

Els esdeveniments es van succeint molt ràpid, però el dia passa molt lent, i la vida en aquests camps es resumeix en l'espera. Una espera tensa, que sovint es tradueix en conflictes, discussions, i d'altres situacions en l'expressió de la seva cultura i la seva energia.

Pujo 2 vídeos, un d'adults i un altre de nens que mostren com es diverteixen.

Hi ha una calma tensa, la carretera segueix tallada, la gent dorm al mig fent torns, però Polikastro, el poble central de tots aquests camps, avui estava ple de militars.

Ahir vam fer el repartiment dels 600 lots de productes de neteja amb l'ajuda dels homes i dones refugiats que ens ajuden. Hem fet un cens de tot el camp i sabem quants nens hi ha, les edats, els adults. Ara les grans organizacions ens el demanen, estan sorpresos i ens pregunten com ho hem pogut fer. No hi ha res millor que implicar-se i demanar ajuda als refugiats. Ells estan desitjant ajudar, són ells els que han passat per totes les tendes per realitzar aquest cens...

Avui a Idomeni ens hem posat també en contacte amb les noies espanyoles que estan duent a terme un projecte de banyar nadons i oferir-los roba neta i productes de nadó. Els comprarem una tenda més gran i còmoda. Cal tenir en compte que a Idomeni no hi ha aigua, ni llum, és un lloc al bell mig del camp on viuen 15.000 persones... No crec que us pugueu imaginar com està tot plegat. És indescriptible...

Dijous 7 d'abril. El ritual de raspallar l'abric d'astracan

Com plorava la voluntària quan ens ho explicava... Ens explicava una voluntària la impressió que ha tingut quan ha anat aquest matí d'hora al camp i s'ha trobat una dona, fora de la seva tenda, raspallant amb cura, amb molta cura, el seu abric d'astracan. L'ha mirat als ulls i sense entendre l'idioma, s'han entès en allò profund. La dona li ha somrigut amb una mirada malenconiosa, segurament enyorant vells temps, quan podia lluir amb orgull el seu abric d'astracan, quan la posició i el prestigi en la seva llunyana terra es podien mesurar pel seu abric i segurament per moltes altres coses més.

Aquest matí, l'única possessió d'aquesta dona era la seva tenda i el seu abric d'astracan autèntic.

Fugir de la guerra i la persecució, deixar la terra, la casa, les possessions, la posició, venir a un continent estrany i moltes vegades hostil, caminar nit i dia i acabar vivint en una gasolinera a la intempèrie, sense llum, gairebé sense aigua...

Potser aquest ritual de cada matí, de raspallar el seu abric d'astracan, la reconforti, l'abstregui durant uns minuts del sofriment i de les penalitats de l'avui, per portar-la al passat feliç que mai tornarà.

Diumenge 10 d'abril. Què passa en un camp de refugiats quan plou?

Durant tots aquests dies hem tingut molta feina fent els packs personalitzats de roba interior per a cada família. Fa dos dies els hem començat a repartir; però ho hem hagut d'interrompre per la pluja.

La tasca i actitud de tots els que ens ajuden, tant voluntaris d'Espanya com voluntaris refugiats, és admirable: ahir diluviava i volien seguir repartint...

En aquests vídeos expliquem què estem fent.

Què passa en un camp de refugiats quan plou? Doncs que tot és un desastre: els pocs que tenen la sort d'estar en les macro tendes instal·lades per l'Acnur, estan una mica millor; però el 70% de les famílies viuen en iglús, i les tendes s'omplen d'aigua, hi ha fang per tot arreu, el terra de la tenda està sobre bassals, humitat, roba mullada, rius d'aigua que van d'una tenda a l'altra. Però la vida segueix, hi estan acostumats... Quan plou corren cap la tenda i per poc que pari tothom fora, com si res no hagués passat. Els nens a divertir-se, a gaudir de l'Arc de Sant Martí, ens ho assenyalen amb gestos i ens demanen: "photo, photo, please..."

Nosaltres els hi ensenyem en castellà i van repetint entre rialles: "Arco eres, arco eres..."

Dimarts 12 d'abril. Del costat que es posaria Jesús: del costat dels exclosos

Últim dia a Grècia. Nosaltres no vam estar ahir a Idomeni però els testimonis de tots els voluntaris són esgarrifosos. No han parat d'atendre ferits, nens, dones i homes. Ningú se'n va salvar.

Imatges així són les que ens van portar a venir aquí uns dies: fer alguna cosa per ajudar aquesta gent i anar en contra d'aquesta societat que estem creant i de la que ens anem fent partícips: la de l'egoisme i el tancament. Ara ens emportem moltes coses dins, moltes imatges positives, negatives, molta vida, moltes històries, molta superació, algunes frustracions i molta, molta potència.

Ja podem estar orgullosos dels voluntaris espanyols, som la gran majoria, i també particularment de la societat grega: viuen aquesta situació amb una gran acceptació, comprensió. No rebutgen, acullen, en la mesura de les seves possibilitats i a Grècia es calcula que viuen uns 40.000 refugiats.

Aquest és un gran repte per a tothom, per a Europa, per a Grècia, i per a cada un de nosaltres, per prendre partit, i veure de quin costat estem... Jo em poso del costat que es posaria Jesús, el de l'acollida a cada persona necessitada i rebutjada pels altres, del costat dels exclosos, del costat dels últims.

Aquests dies he vist les mirades i els somriures dels últims i m'han il·luminat el cor, m'han obert les seves portes, han compartit amb mi el seu te, la meitat d'un entrepà amb formatge, la ració de llenties de Metges sense Fronteres i m'han fet preguntar-me molt per les nostres actituds.

Gràcies!!

"Thank you very much" Ens deia ahir aquest nen quan va saber que avui ja tornàvem. I ho deia sentidament, un nen d'11 anys. Ell, que uns dies era del Barça i altres del Madrid, depenent del voluntari que li preguntés (encara que jo crec que li tirava més el Barça...).

Llàgrimes en voluntaris, en refugiats, abraçades de nens i llàgrimes també en nosaltres. L'ajuda dels voluntaris la valoren i es nota el seu respecte cap a nosaltres. Alguns, després de conèixer a tants voluntaris espanyols diuen que volen venir a Espanya perquè els espanyols som "very good". Serà cert? Som així? Si vinguessin els acolliríem?

Nosaltres portem el compromís o la intenció de veure que es pot fer perquè alguns dels nostres amics puguin demanar l'asil a Espanya. Difícil per ara, però cal seguir-se implicant, si no, de què ha servit?

Thank you very much per haver-nos seguit!!!

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.