Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Cristianisme al Segle XXI) Aquest dissabte “Cristianisme al Segle XXI” va celebrar el darrer “Espai Obert” del curs dedicat a l’encíclica Laudato si’, amb una ponència seguida d’un debat sobre el tema Economia i Medi Ambient: són realment incompatibles? La ponència, il·lustrada va ser una xerrada dialogal entre els professors Mònica Serrano, de la secció de Teoria Econòmica  del Departament d’Economia de la UB, del grup de recerca “Economia, energia  i impactes  ambientals”, i el Secretari Tècnic del Cercle d’Economia, Joan Ramon Borrell, del Departament d’Econometria de la secció de Polítiques públiques, també de la UB, del grup de recerca “Govern i mercats”.

Presentats per la doctora Mercè Izquierdo, va iniciar la primera  intervenció  el doctor Borrell, explicant que els economistes afronten la realitat per saber com determinats factors interactuen esperant extreure’n models  que amb la intervenció humana puguin “normalment”millorar les coses, encara que no sempre s’esdevingui així, per un fet molt senzill: els “consensos” entre economistes  no solen tenir gran influència pública i, en canvi, opinions contrastades, sí. Quan es disposa de béns comunals —des de pastures per a ramats, aigua o energies fòssils— té lloc l’anomenada “tragèdia dels comuns”, perquè tothom en vol, la sostenibilitat perilla i hi ha d’haver algun tipus d’intervenció per establir regles d’ús.

La doctora Serrano va començar amb una frase contundent —“Tota activitat humana té impacte ambiental”— i la va il·lustrar explicant com  un sistema econòmic tancat seria com una bombolla  en què els vectors  entre empreses i poblacions (de les primeres a les segones, salaris i rendes, i a l’inrevés, despeses de consum) esdevenen, en el primer cas, béns i serveis i, en el segon, temps de treball. El problema rau en el fet que ho convertim tot en diner i ens oblidem que la bombolla no pot tenir un creixement il·limitat i, a més a més, és porosa, cosa que vol dir que  incideix en la realitat de les persones de carn i ossos. Llavors, els problemes (emissions d’efecte hivernacle, desplaçaments de població, escassetat de recursos, etc.) esdevenen innumerables i complexos. Davant d’aquest fet, va intentar explicar-se la mala fama dels economistes en no tenir prou en compte les realitats humanes enllà de les matemàtiques de les finances. Aleshores, va posar un exemple concret, el del canvi climàtic per emissió de gasos d’efecte hivernacle. Va explicar el que va passar en els tretze anys que van de 1995 al 2008 i el que hauria pogut passar  amb més intervenció de la població, de les infraestructures i de la tecnologia, concloent que els hàbits de consum de les persones  són molt importants.

Li va respondre Borrell comparant els economistes amb els homes del temps (que no ho  poden predir tot) quan sols poden oferir  mecanismes perquè les coses puguin millorar a partir de tres paràmetres: incentius, comportaments i jocs. Ho va exemplificar a partir de la necessitat de regulació pública  del sector energètic (encara que des de la política sovint es faci servir Europa com una excusa justificadora de les pròpies intervencions) i va oferir una visió de futur esperançadora amb la superació de l’energia fòssil per la de les energies netes com l’eòlica i la solar. Del 2010 al 2040, segons ell, hi haurà un canvi espectacular d’inversions vers energies netes.

D’aquesta visió se'n va alegrar Serrano,  perquè va considerar que  cada vegada consumim més  i  cal adonar-se de qui són verament els responsables de la contaminació. Ni l’economia ni la recerca econòmica són neutrals. Ho va tornar a il·lustrar comparant  els gasos contaminants  de Xina i EUA i es va demanar qui era el veritable responsable, les empreses xineses que  contaminen per damunt del que ells necessitarien o els occidentals que comprem productes xinesos a baix preu.

Va acabar el doctor Borrell  assegurant que els economistes no són el melic del món ni poden fer prescripcions com si fossin gurús sinó deixar a la societats democràtiques madures la seva pròpia  responsabilitat. Va donar un exemple positiu de com, des de la sequera de fa uns anys, la ciutat de Barcelona ha baixat un graó en el consum d’aigua, que no ha tornat a pujar mai més.

El debat estava servit i hi va haver més d’una hora d’intervencions per part del públic assistent amb opinions tan diverses, entre d’altres,  com les següents:  el diagnòstic ja està fet i en un sistema neocapitalista com l ’actual és fatal; caldrien intervencions prescriptives més dures;  les empreses energètiques multinacionals tenen més poder que les nacions; els acords multiestatals sobre energia són desacords; 200 economistes han fet un manifest que l’euro ha estat un fracàs; els polítics  maneflegen: encara no sabem si la crisi ha acabat o no; per què els metges han salvat, protegit i millorat el sistema sanitari, i els educadors i professors no ho han pogut fer amb el d’ensenyament? Més temps hi hagués hagut!

En acabar, el president de “Cristianisme al Segle XXI” va anunciar que el programa d’”Espai Obert” del curs vinent  tindria com a objectiu de reflexió i debat els 500 anys de la reforma protestant.