(CR) Com es va anunciar en el seu funeral, aquest cap de setmana s'ha fet públic el testament espiritual del bisbe Jaume Camprodon. El text sencer el publica aquest cap de setmana el Full Parroquial del bisbat de Girona amb un suplement especial amb motiu de la mort del bisbe Jaume Camprodon.
El testament espiritual de Jaume Camprodon va ser escrit per Pasqua de 2008 sota el títol Comiat. El text del el bisbe és sobretot un agraïment, primer de tot "a Déu pel do de la vida i de la fe". Confessa que "La vida és bella i reca deixar-la, tot i les limitacions dels anys que l’acompanyen" i que "és meravellós el treball de tants homes i dones que, amb esperit altruista, malden un dia i un altre per treure a la llum els secrets que Déu ha dipositat en el seu si. Si alguna cosa em dol, és no haver-ho valorat com devia".
Camprodon també remarca que "Déu és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui" i que demana que "no el busqueu en el cercle dels aposentats i les parafernàlies, encara que es vesteixin amb orles de religiositat". Alhora, com a avançar el bisbe Pardo en el funeral, explica que va decidir deixar el seu cos a la ciència "com un a aportació a la societat de la qual he rebut tant, i com un gest de comunió amb el pa partit i compartit en la taula de l’Eucaristia".
"En aquests moments s’imposa el silenci. Un silenci contemplatiu de la pròpia vida i de la misericòrdia de Déu que es va obrint camí en cada un de nosaltres", conclou el Jaume Camprodon en el seu testament espiritual.
El suplement sobre el bisbe Camprodon també compta amb articles del periodista i escriptor Antoni Puigverd; del bisbe de Girona, Francesc Pardo; i del bisbe emèrit de Girona, Carles Soler. A més, inclou una selecció de reflexions del bisbe Jaume Camprodon publicades en el llibre El Poble del Parenostre i fragments de l’homilia del bisbe de Girona en la Missa exequial pel bisbe Jaume Camprodon, que va tenir lloc el passat 29 de desembre a la Catedral de Girona.
Comiat. Testament espiritual del bisbe Jaume Camprodon
Els dies de Setmana Santa conviden a reflexionar sobre el propi traspàs; ho faig avui amb molta pau perquè tinc plena confiança en la Pasqua del Senyor Jesús. Per altra banda, als vuitanta anys i escaig la llum del sol ponent esdevé més plàcida per contemplar la panoràmica del passat.
1. En primer lloc dono gràcies a Déu pel do de la vida i de la fe.
a) La vida és bella i reca deixar-la, tot i les limitacions dels anys que l’acompanyen. La natura, amb els seus encants i sorpreses... Milers de generacions s’han complagut a contemplar-la abans que nosaltres, i molts altres ulls l’admiraran quan els nostres seran closos. I a sobre, és meravellós el treball de tants homes i dones que, amb esperit altruista, malden un dia i un altre per treure a la llum els secrets que Déu ha dipositat en el seu si. Si alguna cosa em dol, és no haver-ho valorat com devia. La vida és un do inestimable, malgrat el dolor que l’acompanya. En aquests moments no puc deixar de donar gràcies i penso en els versos del poeta oberts al futur: "Un dia seré mort i encara serà tarda, / en la pau dels camins, en els prats verdíssims, / en el cel i en l’aire quietament amic, / en el pas d’aquells homes que desconec i estimo" (1).
b) La fe, regal de Déu que confio que m’acompanyarà fins al dia que aquest cos digui prou i em trobi cara a cara amb el Déu amor, en qui ja ara, si bé en el misteri, vivim, ens movem i som (2). El sagrament de l’Orde m’ha situat en un estat qualificat del poble de Déu, però té la seva raó de ser i la seva arrel en el baptisme, font inestroncable de la fe que em fa viure en comunió amb Déu i amb aquest poble sagrament de Jesucrist, obert a tots els homes i dones de bona voluntat. L’afirmació de Sant Pau Scio cui credidi (Sé de qui m’he fiat) (3) ha estat, des de molts anys, un punt de referència en el camí. Quan les hores de foscor han garbellat l’esperança, les paraules de l’Apòstol, escrites des del captiveri, m’han fet llum, ni que sigui a través d’una escletxa. Tanmateix, mantinc la confiança d’abeurar-me un dia en la font de l’Amor: "Deixa en mans del Senyor el teu destí: Ell et mantindrà" (4).
2. Després de Déu, dono gràcies als pares que m’engendraren i que, nascut de pocs dies, demanaren el baptisme a l’Església, que em va acollir i em garanteix la fe. Dono gràcies als pares i germans, els quals foren els primers a fer-me palpable l’amor i amb qui, juntament amb la parla catalana, vaig aprendre a confegir i a resar el Parenostre, i a estimar la terra. Ells han donat suport a la meva vida en tots sentits, i estic segur que des de l’Avui de Déu segueixen recolzant-la.
3. En una mirada retrospectiva descobreixo i recordo agraït tantes persones que, en un o altre aspecte, m’han fet llum en el camí: els mestres de les escoles que vaig freqüentar, religioses i laiques, els capellans de la parròquia, els professors del seminari i companys. Vull posar de relleu tantes persones, anònimes moltes d’elles, que m’han fet llum en el camí i m’han confirmat les paraules del Mestre: "Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món" (5). Per si fos poc, en el darrer tram de la vida tinc la sort d’experimentar com es comparteix la vida, en un clima de fraternitat i senzillesa, a la residència de les Germanetes dels Pobres que m’acolliren de la mà de Mn. Josep Padrós, company fidel de l’inici del meu ministeri a Girona.
4. Contemplant el meu recorregut, em vénen a la memòria les paraules de l’àngel a les dones que anaven al sepulcre aquell matí de Pasqua: "Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: no és aquí: ha ressuscitat (...). Aneu a dir als deixebles i a Pere: Ell va davant vostre a Galilea: allà el veureu com us va dir" (6). Amb els anys he anat prenent consciència de l’abast d’aquest anunci. He anat descobrint Galilea, el poble, on el Senyor es fa present enmig del dolor i a través de tantes persones que malden per fer costat i cobrir les necessitats dels altres a costa d’elles mateixes. "Busqueu el crucificat? Baixeu a Galilea i allà el veureu". Déu és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui. No el busqueu en el cercle dels aposentats i les parafernàlies, encara que es vesteixin amb orles de religiositat. També hi és, però amb les mans lligades.
5. En aquesta hora de comiat em dol i em penedeixo de no haver dedicat el temps degut i més energies a ajudar a descobrir, amb la paraula i sobretot amb la pròpia vida, els senyals del Regne, "contribuint a donar una imatge més aviat velada que no pas reveladora de la faç genuïna de Déu i de la religió" (7). En demano perdó a Déu i a l’Església, que justament em va ungir per ser guia. En demano perdó especialment als diocesans de l’Església que pelegrina a Girona i a les persones dels llocs on he exercit el ministeri. "Senyor, aspergiu-me amb l’hisop, que quedi pur, renteu-me i seré més blanc que la neu" (8).
6. Confesso sense reticències que aquesta fe l’he rebuda i me la garanteix, tot i les seves deficiències, l’Església de Jesucrist, una, santa, catòlica i apostòlica. I en aquest moment de reflexió vers el terme, que no deu ser lluny, tot jo vull confirmar que hi crec i l’estimo i em penedeixo de no haver-la estimat com devia i en ella vull acabar els meus dies. Amb goig dono fe que en tot el camí he tingut la companyia de Maria, la mare de Jesús i mare nostra, la qual, tot i que més d’una vegada tampoc no entengué els plans de la Providència, la confessem com La Mare fidel.
7. Si a algú li sorprèn la decisió presa sobre el destí de les meves despulles, sapigueu que ho he decidit com un a aportació a la societat de la qual he rebut tant, i com un gest de comunió amb el pa partit i compartit en la taula de l’Eucaristia.
I prou. En aquests moments s’imposa el silenci. Un silenci contemplatiu de la pròpia vida i de la misericòrdia de Déu que es va obrint camí en cada un de nosaltres. Adéu-siau i a reveure.
Jaume Camprodon. Setmana Santa de 2008, de retorn de la Vetlla Pasqual
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.