Salvador Alsius: “La simbologia religiosa és molt present en les nostres vides”

(Direcció General d'Afers Religiosos) El darrer butlletí de la Direcció General d'Afers Religiosos dedica l'entrevista al periodista Salvador Alsius. Nascut a Barcelona l'any 1948, és doctor en periodisme i llicenciat en ciències econòmiques, i ha treballat en l’àmbit de la comunicació des de diverses posicions: periodista en diversos diaris i setmanaris, presentador i director de telenotícies i altres programes de televisió, professor de periodisme a la UAB i la UPF, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Actualment, és el vicepresident del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

El vostre best-seller és Hem perdut l’Oremus. Potser hem perdut cultura religiosa però no l’interès?

Recordo bé l’origen del llibre. Una neboda va començar a estudiar la carrera d’història de l’art, i el primer dia es va trobar que un professor els explica que pensava tractar la iconografia però que donaria per sabuda la història sagrada. De manera que a casa en vam començar a parlar i, tot jugant, se’ns van acudir fins a 600 termes bíblics, litúrgics, eclesiàstics... En vaig parlar amb en Josep Maria Espinàs i em va dir que estava molt interessat en publicar-ho. Em vaig posar a sistematitzar paraules i expressions fins arribar a mil.

I acabeu elaborant un diccionari de cultura catòlica.

No em va caldre buscar molt: amb un missal i una vella edició d’història sagrada de quan era jove en vaig tenir prou per fer el primer llistat de conceptes i frases fetes. A les nostres vides està molt present la simbologia religiosa. El meu objectiu no era religiós, sinó la recuperació d’un llenguatge del qual en perdem el significat, com també passa amb les referències rurals o dels pescadors. De fet, això és simultani amb l’aparició de metàfores de noves àrees, com la informàtica: fer un reset, tenir el disc dur ple...

I en quin destinatari pensàveu?

Com resa el subtítol (Petita enciclopèdia de la cultura catòlica per a joves que no saben i grans que no recorden), el llibre va dirigit tant a joves que no coneixen la història sagrada com a gent gran que els agrada recuperar expressions que es perden o de les quals en desconeixen l’origen. La cultura judeocristiana té un pòsit immens a les nostres vides i es perd la traça d’on venen les coses.

Aquesta falta de cultura religiosa és el que també us va portar a introduir el santoral al telenotícies?

L’origen del santoral té unes causes ben diferents, i tenen més relació amb el costumari que amb la religió. Vaig treure la idea en una estada a la televisió pública francesa, on un meteoròleg acabava cada dia la seva aparició amb un simple esment del sant del dia. Com que en els inicis, TV3 tenia dificultat per accedir a imatges d’actualitat, com a director del telenotícies vaig crear diverses seccions fixes que no depenguessin de les imatges del dia, una de les quals va ser aquesta. En primer lloc vaig proposar-ho al malaguanyat Antoni Castejón, però ell declinà la proposta per reforçar el caràcter científic de la meteorologia i treure el clixé d’endevinaires que encara marcava els homes dels temps.

Tant el llibre com aquesta secció van tenir un gran èxit.

Al principi, la proposta d’acabar el Telenotícies amb el santoral va causar estranyesa a la direcció de TV3, però en aquella època els periodistes encara teníem el dret a equivocar-nos, i es va assumir el risc de l’aposta. Quan vaig fer la volta completa al calendari, jo pretenia donar per acabada la secció, i aleshores van ser ells que em van demanar que continués. I així va ser durant els tres anys que vaig presentar aquest espai, i encara ara arrossego l’etiqueta de l’home dels sants.

Més enllà d’aquests dos productes, heu reflexionat molt sobre el pluralisme religiós en els mitjans de comunicació.

Sobre el tractament que els mitjans de comunicació han de fer del fet religiós tinc molts dubtes. Per un costat, personalment, sento una sensibilitat especial i m’inclino a creure que cal tractar-ho amb un gran respecte, i sobretot respecte per la gent que professa unes determinades idees. Però per l’altre, em pregunto per què caldria dotar d’una protecció diferent l’àmbit religiós respecte altres tipus de creences en un estat laic. Es divideix la meva ànima: suposo que aquest dubte forma part de la vida i la moral.

Quan comença aquest interès sobre el tractament de la religió als mitjans?

La meva tesi doctoral analitza els codis deontològics de nou cadenes de televisió de tot el món. A principis dels anys 90, en els codis deontològics no hi apareixia el respecte a les creences. Però això va començar a canviar, i per això aquest concepte el vam introduir en el tesaurus de la recerca universitària que vam desenvolupar posteriorment, com un dels aspectes del principi de responsabilitat. I, d’una altra part, el Consell Àudiovisual de Catalunya l’any 2002 ja va aplegar unes recomanacions sobre aquesta matèria.

L’actualitat internacional va ser determinant.

El concepte de respecte a les creences es va generalitzar en l’àmbit de la comunicació sobretot a partir de la reacció a les caricatures de Mahoma en el diari danès Jyllands-Posten, l’any 2005. Fins aleshores, aquesta qüestió quedava emmarcada pel principi del bon gust. En una enquesta a 1.200 periodistes catalans de l‘any 2009, més del 80% dels participants consideraven que la religió no ha de tenir un tractament específic i aquesta posició era més acusada entre els joves. Els preguntàvem concretament sobre la conveniència de publicar caricatures de Mahoma i de Jesús, i les respostes eren molt uniformes.

En l’àmbit de la comunicació no s’haurien de protegir els sentiments religiosos?

Els periodistes som molt recelosos de la limitació de la llibertat d’expressió més enllà dels límits lògics que marca la llei com la protecció de menors, el dret a la intimitat o la incitació a l’odi i la violència. En canvi, els telespectadors són en general molt més estrictes i restrictius, partidaris de prohibir determinats continguts que paradoxalment obtenen uns grans índexs d’audiència.

I davant de les reaccions contra determinats periodistes i mitjans, quina tendència s’observa a nivell comunicatiu?

Hi ha tensió entre dos pols que cal distingir: les conviccions i la por. De vegades als professionals ens costa destriar entre les conviccions i la tendència a no buscar-se problemes. Com deia, el criteri predominant és la liberalització. Però insisteixo que és difícil saber fins a quin punt una notícia o una imatge no es publica per responsabilitat o per por.

I els mitjans públics no haurien d’extremar el respecte al pluralisme religiós?

El mitjans públics han de respectar el pluralisme, i la resta també. Des del moment que cal una llicència o una concessió per emetre, tots els mitjans audiovisuals haurien de ser obligats a ser respectuosos amb el pluralisme lingüístic, de gènere, d’edat, religiós... independentment de la titularitat pública o privada. Tots els canals ofereixen o haurien d’oferir un servei públic, en major o menor mesura.

Com s’hauria de garantir el pluralisme en els mitjans?

El pluralisme és doble: d’accés i de tractament. És a dir, per un costat cal un accés igualitari, una programació ajustada a tots els col·lectius, una representació justa de tots els segments. Per l’altre, també cal vetllar perquè cada col·lectiu sigui tractat de forma adequada, sense estereotips. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya elabora regularment informes sobre diversitat a les televisions, en què la variable religió sempre hi és present, com també hi és a l’informe anual sobre el servei públic de TV3 que preceptivament es presenta al Parlament. Quan el sector audiovisual català es pugui regular sense supeditació a la llei espanyola, caldrà que el respecte al pluralisme sigui un requisit exigit a tots els canals.

Entrevista i foto: Joan Gómez i Segalà