Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep M. Cullell, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Josep M. Carbonell, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Núria Sastre, Francesc Torralba - La Vanguardia) Si bé és cert que el cristianisme no és una filosofia, ni una ideologia, els cristians tenim en els evangelis un model a seguir que ens empeny a reconèixer en l'altre (la persona humana) el nostre germà.

Això fa que davant dels reptes que se'ns presenten res ens resulti, com a tals cristians, indiferent. La crisi de seguretat que avui en dia pateix la societat, on el terrorisme indiscriminat, el crim organitzat, els atemptats a la vida en tants ordres de la convivència, ha posat sobre la taula la necessitat de castigar amb severitat els seus autors per tal de donar resposta a un sentiment legítim de defensa de les persones davant de l'agressió.

Tot i això, els cristians ens sentim especialment interpel·lats i creiem que hem de fer valdre la nostra paraula seguint les ensenyances de Jesús, recollida en la doctrina de l'Església. De manera especial, evoquem l'encíclica Pacem in Terris del Papa Joan XXIII quan posa l'èmfasi en el fet que "l'autoritat que es fonamenta només en l'amenaça o en el temor de les penes (...) no mou eficaçment els éssers humans a l'assoliment del bé comú; i encara suposant que els hi mogués, això no fóra conforme a la seva dignitat de persones, és a dir, d'éssers racionals i lliures. L'autoritat és sobretot una força moral".

El missatge de Joan Pau II per al Jubileu a les presons, de 24 de juny del 2000, manifesta: "El Gran Jubileu de l'Any 2000 segueix la tradició dels Anys Jubilars que l'han precedit. La celebració de l'Any Sant ha estat sempre per a l'Església i per al món una ocasió per fer quelcom en favor de la justícia, a la llum de l'Evangeli. Aquests esdeveniments s'han convertit així per a la comunitat en un estímul per revisar la justícia humana segons la justícia de Déu. Solament una valoració serena del funcionament de les institucions penals, una sincera reflexió sobre les finalitats que la societat es proposa per afrontar la criminalitat, una valoració seriosa dels mitjans usats per a aquests objectius han portat, i podran encara portar, a concretar les esmenes que siguin neces­sàries."

La nota fonamental per donar resposta a aquests grans problemes ha de residir en la força moral i educadora que han d'esmerçar les societats i en la reinserció i reeducació d'aquells que han comès un delicte, tot posant l'accent en el respecte dels drets de la persona, la misericòrdia i el perdó com a vies per aquesta reinserció; en definitiva, "que ningú es perdi", tal i com manté la Pastoral Penitenciària de l'Església.

Ja en l'ordre estrictament jurídic, l'any 1764 Cesare de Beccaria treia a la llum el famós tractat Dels delictes i de les penes enfocat precisament a la necessària recuperació d'aquelles persones que havien caigut en el crim i que havien de ser reinserits en la societat. Aquells principis, revolucionaris aleshores, van acabar imposant-se en les nostres societats i recollits posteriorment en la Declaració Universal dels Drets Humans i en els ordenaments jurídics dels països occidentals.

En aquests moments hem de comprendre que la sensació d'inseguretat ha augmentat en els darrers anys a causa de les diverses convulsions que estem vivint i és comprensible que els governs facin un esforç per escoltar els neguits dels ciutadans i per donar resposta a crims tan execrables.

Al nostre país, però, amb la recent reforma del Codi Penal s'està posant perillosament en qüestió l'esperit de les lleis bàsiques, com ara l'art. 25.2 de la Constitució que estableix que "les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i la reinserció social", i, en aquest mateix sentit la vigent Llei General Penitenciària de 26 de setembre de 1979, estableix en el seu article primer: "Les institucions penitenciàries (...) tenen com a finalitat primordial la reeducació i la reinserció social dels sentenciats a penes i mesures penals privatives de llibertat, així com també la retenció i custòdia dels detinguts, presos i penats. Igualment tenen al seu càrrec una labor assistencial i d'ajuda per als interns i alliberats."

Aquestes formulacions responien a un moment d'esperança en què l'adveniment de la democràcia a Espanya propiciava uns principis de justícia, fraternitat i confiança en els ciutadans que recollien tota aquesta doctrina a la qual ens referíem més amunt i que formaven part de l'ideari comú de la societat. Lamentablement aquest compromís social s'ha anat malmetent en els darrers anys.

Vol dir això que era inadequat el camí que anàvem seguint? De cap de les maneres; les fortes crisis que hem patit i les desigualtats existents en el nostre món actual ­globalitzat, però també en el món ­més proper en què vivim, ens han trasbalsat de tal forma que la violèn­­cia s'ha fet present d'una manera especialment cruel.

Cal tenir en compte que esmerçar recursos per castigar i tenir recloses tantes persones, com hi ha a les nostres presons, que poden sortir -com de fet està succeint- degradades per la seva mateixa reclusió amb greus tares psicològiques, sovint irreversibles, potser no sigui el més adequat per a la nostra societat. La rehabilitació i la reinserció social ha de ser, tot i que moltes vegades resulti extremadament difícil, l'obligació de l'Estat. Això representa un esforç en els seus pressupostos certament important, però imprescindibles en l'Estat social i democràtic, i que hem de procurar extrapolar al context de la societat internacional. D'altra manera les presons quedarien reduïdes a centres on els delinqüents restarien en forma lamentablement estabulada.

És un fet que ja les anteriors reformes penals i penitenciàries amb la supressió de la redempció pel treball així com l'enduriment de totes les penes, algunes fins als 40 anys, o la pena de presó per a les conductes de violència en l'àmbit familiar, no han donat els resultats que s'esperaven, com tampoc ho ha aconseguit l'aplicació restrictiva dels denominats "tercers graus" o la llibertat condicional.

Sense una necessària autocrítica ni una anàlisi estadística ni pressupostària que la fonamenti, la nova Reforma introdueix com a pena estrella la "presó permanent revisable" per als delictes més greus i castiga els més lleus abans considerats faltes -com és el cas dels furts- amb penes de presó que oscil·len de l'any als tres anys. La pena de "presó permanent revisable" sense concreció de la seva durada, que quedarà supeditada a la valoració que en facin els tribunals segons la conducta, el penediment o la col·laboració dels penats amb les autoritats, podria convertir-la de fet en una cadena perpètua, ­la qual cosa resultaria inaccep­­­ta­ble, com inacceptable resulta ­la­ ­inseguretat jurídica que això comporta.

El fet que no s'hagi previst cap mesura per afrontar aquesta nova situació, que pot afectar d'una manera especialment greu els que podríem denominar petits delictes incrementarà la, ja de per si, gran població reclusa del nostre país i, endemés, la durada de les penes dels petits reincidents podrien ser equiparables a les penes que s'apliquen al gravíssim delicte de l'assassinat, tot vulnerant l'elemental principi de proporcionalitat de les penes que ha inspirat el dret penal del nostre país.

Sincerament creiem que s'ha de fer un esforç per cercar una alternativa a les penes de reclusió que les redueixin, com ara el tractament en centres especialitzats per a drogodependents o els treballs en favor de la comunitat. Joan Pau II en el Missatge a què abans fèiem referència, deia: "En aquest sentit els Estats i els Governs que estan revisant llur sistema carcerari o tinguin el projecte de fer-ho, per adequar-lo cada vegada més a ­les exigències de la persona huma­na, mereixen ser animats a continuar en una tasca tan important, tenint en compte un recurs més freqüent a penes que no privin de la llibertat".

Com a cristians, no podem eludir la denúncia d'aquesta deriva cap a concepcions primitives que havíem cregut superades. La qüestió de com respondre i afrontar el delicte està en la base de la nostra reflexió. No podem oblidar allò que Lluc recull sobre la predicació de Jesús quan va manifestar que havia vingut en aquest món "a evangelitzar els pobres, a anunciar la llibertat als presos, a proclamar l'any de gràcia del Senyor" (Lc 4,19). Jesús va deixar clar que únicament l'Amor salva el món i es va identificar amb els pobres i marginats recordant el valor i la grandesa de la misericòrdia fins al punt de dir d'Ell mateix: "Era a la presó, i vinguéreu a veure'm" (Mt 25,36).