Les reformes: conflicte religiós, conflicte cultural, conflicte polític

(Cristianisme al Segle XXI) El passat dissabte dia 21, amb la sala dels jesuïtes del carrer Casp plena de gom a gom (s’hi van haver d’afegir cadires), “Cristianisme al segle XXI” va oferir una nova sessió d’“Espai Obert”, enguany dedicat als 500 de la Reforma, amb una xerrada del pare Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat, amb el títol "Les reformes: conflicte religiós, conflicte cultural, conflicte polític".

Duch precisà com a preàmbul que més que de Reforma cal parlar de Reformes (Luter, Calví, Zwingli o Müntzer van ser molt diferents) i que aquesta mena de fenòmens no es poden afrontar des d’una sola perspectiva, perquè, enllà de la religiosa o teològica, caldria considerar l’econòmica, la política, la cultural i totes les herències del segle XV. També caldria considerar els aspectes suprimits de les Reformes, perquè cada generació escriu des de la seva perspectiva i, com exemple, oferí el cas de la historiografia luterana que fins a meitat del segle passat menystenia el paper de Müntzer. Tot i que les reformes van tenir una importància cabdal en l‘Europa del segle XVI, hi ha marques diferenciades; per exemple, pren un segell econòmic en la concepció anglosaxona (centrada en la revolució industrial) diferent del sociopolític de la francesa (centrada en la revolució de 1789). Finalment se centrà en la conseqüència final, la guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i Pau de Westfàlia, que significà l’obtenció dels mateixos drets que els luterans per als partidaris de Zwingli i Calví, la sanció que cada territori tindria la religió del príncep (Cuius regio eius religio), però també el domini d’anglesos i holandesos en el mapa econòmic i comercial.

Després d’aquest pòrtic, desenvolupà la seva xerrada en els següents punts: 1) El mot re-forma, en el sentit de tornar a la forma primigènia o apostòlica l’Església circulava ja durant el segle XV entre el cristianisme occidental que tenia consciència d’una certa decadència (i es referí a La tardor de l’Edat Mitjana, de J. Huizinga). A l’Edat Mitjana, la pietat era gairebé només angoixant i externa (ascesi, devocions, pelegrinatges, flagel·lants...), perquè la fam i les epidèmies havien dut a un declivi col·lectiu amb temença de la fi del món. Les indulgències suposaren una mena d’assegurança. (Frederic el Savi, duc de Saxònia, que empararia Luter, pagava el professorat de Wittenberg amb el que li produïen relíquies i indulgències!) La Devotio moderna, de tarannà laic i municipalista, que influiria en Luter, salvaguardava la subjectivitat enfront del col·lectiu medieval. 2) L’Imperi , dividit en ducats, comtats, dominis eclesiàstics, ciutats lliures, etc., era feble, gairebé una ficció. L’emperador s’havia de passar anys fent “dietes” o assemblees exigides pels prínceps als quals havia de fer concessions contínues. Aquests van donar suport a les Reformes perquè els suposava l’oportunitat d’independitzar-se de l’Emperador i de Roma. 3) L’estament sacerdotal (dividit en alt clergat i baix, un veritable proletariat espiritual segons Lortz) no tenia formació. L’arquebisbe de Bundenburg devia tenir 22 anys. Luter demanarà fins i tot formació bíblica. 4) La teologia era llibresca i retòrica i ineficaç, basada es “disputes” teològiques; Luter retornarà a la Bíblia com a font de reflexió i actuació. 5) L’ascensió de la burgesia ambla Devotio moderna laica estava a punt per a la lectura bíblica que Luter demanava. 6) La invenció de la impremta ajudà Luter: en un moment donat sis impremtes treballaven plegades per publicar els seus llibres. 7) L’humanisme impregnà Luter, però de nou hem de parlar d’humanismes, perquè no és el mateix el d’Erasme, amb la defensa del seu lliure albir contra Luter, al qual proporciona el text bíblic que traduirà, que l’humanisme italià o el centreeuropeu de Praga, on Hus ja ha fet la seva revolta. 8) Caldria un retrat biogràfic de cada reformador des dels seus orígens, perquè és diferent un home de Saxònia capaç de dir que l’home “és un ens finit capaç d’infinit” que un francès versat en lleis om Calví, que proclamava la incapacitat humana d’infinitud.

Arribat a aquest punt volgué proposar una colla de temes teologicoculturals implícits en les Reformes. En primer lloc, explicà que la pregunta clau de Luter va ser: “Com puc rebre jo un Déu que em faci gràcia?” I la resposta és que els acta et passa de Jesús carreguen sobre es seves espatlles les nostres angoixes. Déu en Jesús se’ns fa accessible “absconditus sub contrario”. Per al P. Duch, aquesta visió converteix Luter en un dels teòlegs més importants de tots els temps. En segon lloc, es preguntà si les reformes eren un fenomen modern o medieval. En el cas de Luter no és fàcil respondre, perquè, quan la guerra dels camperols es posa al costat dels prínceps d’una manera tan criminal com antiquada, però, en canvi , en la seva defensa de la subjectivitat es posa en la línia de Descartes i Leibnitz. En tercer lloc, resulta del tot original en ell la lectura personal de la Bíblia, perquè no demana una lectura genèrica o eclesial sinó allò que l’Escriptura em diu a mi, perquè l‘Esperit Sant habita tota criatura.

El P. Duch acabà amb un record al seu professor Ernst Kässemann, teòleg luterà que s’oposà a Hitler i que als anys 60 es feu una gran pregunta: “El Nou Testament, ¿fonamenta la unitat de l’Església o més aviat la seva diversitat?” I es va respondre que ja des dels inicis l’Església va ser diversa i plural. El col·loqui subsegüent va ser tan interessant com abundós fins al punt d’haver de tallar paraules demanades perquè s’excedia en el temps programat.

A tots els assistents els fou lliurat el Manifest contra la corrupció que “Cristianisme al segle XXI” publicà el passat desembre i el Manifest sobre la resolució del Suprem en relació a les esglésies protestants publicat aquest mes de gener.