Petjades benedictines: Monestir de Santa Maria de Cervià

(CR) Dins de la ruta benedictina que proposa el pare Laplana, arribem a Santa Maria de Cervià, situat a les afores del nucli urbà de Cervià de Ter, al Gironès.

El senyor de Cervià, Silvio Llobet, va fundar el 1053 un monestir als peus del seu castell perquè servís de panteó familiar i de marc prestigiós per a les cerimònies religioses de la seva família. Per a això va obtenir el permís dels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer i Ermessenda, i del bisbe de Girona. Els titulars del monestir eren Santa Maria, Sant Miquel, i els sants apòstols Pere i Pau i s'establia l'observança de la regla benedictina.

Des del principi es va pensar en una comunitat petita per a la qual van dotar amb terres suficients per a la seva subsistència. També els comtes de Barcelona van oferir protecció i donacions al petit monestir de Cervià. El 1055 els mateixos fundadors van posar aquest monestir sota la subjecció de l'italià de Sant Miquel de la Clusa, a Gènova.

Fins al segle XIV aquest monestir va portar una vida pacífica i normal, però en 1320 van sorgir les lluites feudals entre senyors de la comarca i una facció va atacar al monestir al crit de "muyran a foch i pedrades!".

Al segle XV el monestir de Cervià entra en franca decadència i al segle XVI el priorat de Cervià va deixar la subjecció que només era nominal del monestir estranger de Sant Miquel de la Clusa, per l’igualment ineficaç del monestir de Santa Maria de Ridaura. A mitjans del segle XVIII es va ampliar i es va reformar l'antic claustre romànic per un altre neoclàssic i es va remodelar la major part de l'edifici monàstic. Aquestes obres van coincidir amb el moment en el que el monestir de Cervià va passar a ser una casa dependent del monestir barceloní de Sant Pau del Camp de Barcelona.

Després va arribar la desamortització de 1835 amb la supressió i venda pública dels seus béns. Actualment s’hi celebra culte parroquial a l’Església i la resta de dependències són d’ús municipal.