Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Laura Mor –CR) El teixit associatiu neix i es manté als barris de Barcelona i de tot Catalunya gràcies a la tenacitat de molts creients actius i compromesos. Ho explica l'historiador i periodista Marc Andreu Acebal en el llibre 'Barris, veïns i democràcia', publicat per L'Avenç i que aquest dijous es presenta al centre cívic Can Felipa de Barcelona.

“Des de capellans de barri, que cedien les esglésies perquè els veïns s'organitzessin, passant per moltes assistentes socials de Càritas –bàsicament dones– o congregacions com els escolapis, que van ajudar a organitzar el teixit de barris marginals o de barraques, com va ser el Camp de la Bota”.

Entre els grups de creients que van jugar un paper decisiu en les organitzacions veïnals l'autor també subratlla la pastoral obrera: “La gent de la JOC, els grups de l'ACO i de la HOAC”. La conclusió és clara: “Sense tot això el moviment veïnal no s'entén”.

Formiguetes amb presència continuada

L'univers d'Església, amb els cristians de base, són un dels tres col·lectius clau en l'origen del moviment veïnal, al costat dels militants polítics, bàsicament d'esquerra i comunistes organitzats antifranquistes, i de la xarxa de suport social de la immigració i dels barris populars. “Són el substrat que explica que pugui néixer el moviment veïnal”, diu Marc Andreu.

Amb tot, el periodista considera que es tracta d'una història “poc visible”, a diferència del que s'ha arribat a explicar la història del moviment obrer o l'origen dels sindicats i dels partits. La raó, segons ell, està en la idiosincràsia dels moviments de barri i dels moviments cristians: “Han fet feina de formiguetes sense voluntat de destacar mai gaire”.

“He pogut constatar que l'aportació dels col·lectius cristians és fonamental en els orígens dels moviments veïnal a Barcelona i a Catalunya, als anys cinquanta i seixanta”, diu l'autor de l'estudi. “Quan vas a mirar papers, contrastes fonts de tot tipus, bibliogràfiques i entrevistes personals, t'adones que és molt més del que ens podem pensar. Senzillament ha estat allà i no se li ha volgut donar rellevància”.

L'índex del llibre inclou noms com l'avui arquebisbe Joan-Enric Vives, el magistrat Eugeni Gay, els qui van ser presidents de Justícia i Pau Arcadi Oliveres i Joan Gomis, Jaume Botey, Miquel Esquirol, Núria SastreJoaquim Cervera o  Josep Lligadas.

Sense carnet

Marc Andreu s'ha referit a un estudi anterior en què Anna Alabart va revisar els censos de socis de les associacions de veïns als anys setanta i vuitanta: “Més enllà del que es podia pensar, les associacions de veïns no eren corretja de transmissió d'alguns partits com el PSUC”.

Les dades mostren que “el PSUC era el partit amb més militants al moviment veïnal, a molta distància de socialistes, convergents i de diferents grups d'extrema esquerra”, però també que “la majoria de socis no tenien carnet i, d'aquests, una bona part declaraven la seva procedència cristiana. Això explica motes coses”.

La tesi que defensa Marc Andreu en el cas de Barcelona és que “el moviment veïnal viu una sotragada als anys vuitanta, però no mor, entre d'altres coses per la tenacitat de tot un seguit de gent, i aquí hi tenen un paper importantíssim els militants cristians de base, que ells, amb moltes dificultats, mantenen el local veïnal amb la persiana oberta”.

Quan li preguntem per aquesta presència continuada a dia d'avui assegura que “encara hi és, però el que passa és que no se'n fa bandera: a l'associació de veïns no ensenyen el carnet, ni del partit ni de la seva professió de fe cristiana”.

Enfortir el teixit de barri

Els temps han canviat i les associacions de veïns ja no són pal de paller als barris. Marc Andreu considera que la diversificació i pluralitat d'entitats requereix treball en xarxa, però que “la realitat associativa segueix existint als barris i a Barcelona és molt important”.

Per a que sigui viable un teixit veïnal actiu i compromès fan falta “persones compromeses i amb consciència de barri i de ciutat, i que per tant, saben organitzar-se. Amb això n'hi ha prou”. Però resulta difícil, apunta, “en una societat individualista, on el component col·lectiu i social de vegades no és reconegut”.