Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Ni condemnes, ni anatemes. “No fer la ferida més grossa”. Aquesta és l’actitud de l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, arran de la polèmica per la lectura del poema de Dolors Miquel al Saló de Cent parafrasejant el parenostre. En un article a La Vanguardia, Omella remarca el sentit que té aquesta “pregària central dels catòlics” i de tots  “els nets de cor"; "una pregària que ens emociona i ens interpel·la".

En el text, l’arquebisbe evita condemnar el poema o referir-s’hi com a blasfèmia i defensa que "a vegades callar és la millor resposta, el mateix silenci que Jesús va manifestar davant del Sanedrí”. Presa “aquesta distància”, valora alhora “el respecte per la llibertat d'expressió i creació és un valor incontrovertible de la nostra societat” i “l’inqüestionable dret a crear una obra artística”. Però, tenint present aquests drets, creu que  “èticament i moral pot ser qüestionable el fet que una obra artística que resulta ofensiva per a un col·lectiu de persones sigui inclosa en el programa d'un acte oficial organitzat per un Consistori que representa a tothom”. Així, situa el tema només en una qüestió de respecte i de convivència en l'espai públic. 

Per això, Omella conclou que “la defensa de la llibertat d'expressió ha de ser compatible amb el respecte per la fe religiosa de les persones” i que “només demanem que els nostres representants polítics preservin la llibertat religiosa com un actiu que ens pertany a tots i que ens correspon a tots preservar”.

Aquest és el text de l’article:

Respecte per la fe religiosa

(Joan Josep Omella-La Vanguardia) Ara que ja han passat uns dies de la lectura del poema Mare nostra al Saló de Cent de la nostra ciutat, m'agradaria trencar el silenci que aquests dies he mantingut per no alimentar una controvèrsia política que, de retruc, fes més grossa la ferida que ha produït a milers de barcelonins el fet que es programés en un acte públic, organitzat pel Consistori, la lectura d'un poema que parafraseja amb poca fortuna la pregària central dels catòlics.

Tal com ho expressava Simone Weil en el seu escrit sobre el parenostre, "aquesta pregària conté totes les peticions possibles". "Ens fa caminar per un camí de progrés que ens autorealitza ja que és impossible de pronunciar-la una vegada sense que un canvi potser infinitesimal però real esdevingui en l'ànima". El parenostre ens fa aixecar els ulls a Aquell que Jesús ens ha ensenyat que és el nostre Pare. És posar la mirada al cel! El parenostre és la pregària dels senzills, d'aquells que posen el cor confiat en el Pare al Cel. És la pregària dels nets de cor, dels que busquen la justícia, dels que accepten les pròpies limitacions i dipositen les seves esperances amb una dependència amorosa del Déu que ens estima.

Ens fa ser agraïts i corresponsables també en el servei misericordiós al proïsme. És una pregària al Pare que inclouen la seva infinitud el Déu que és pare i mare, tal com ens va ensenyar el papa Joan Pau I en aquella bonica expressió "Dio è papa anche mamma", per tant, ens posem en mans d'aquest Pare/Mare que mai deixa de ser-ho i transcendint la masculinitat i la feminitat.com deia Romano Guardini, "el més important davant d'aquesta pregària és la cerca del rostre de Déu". Tota altra desfiguració del parenostre no és ni respon a la pregària que ens va ensenyar Jesús.

El parenostre és una pregària que ens emociona i ens interpel·la. Totes les pregàries poden fer-se des del crit i el dolor, però sempre haurien de ser expressades amb les paraules adequades a Aquell a qui ens dirigim.

Davant dels fets ocorreguts aquests dies ja vaig manifestar que "a vegades callar és la millor resposta", el mateix silenci que Jesús va manifestar davant del Sanedrí.

Respondre a la provocació amb el silenci és una manera de prendre distància davant l'estirabot. Presa aquesta distància, cal recordar que el respecte per la llibertat d'expressió i creació és un valor incontrovertible de la nostra societat, reconegut a l'article 20 de la Constitució. També és inqüestionable el dret a crear una obra artística. Ara bé, èticament i moral pot ser qüestionable el fet que una obra artística que resulta ofensiva per a un col·lectiu de persones sigui inclosa en el programa d'un acte oficial organitzat per un Consistori que representa a tothom.

La defensa de la llibertat d'expressió ha de ser compatible amb el respecte per la fe religiosa de les persones. La llibertat religiosa va començar amb aquelles lapidàries paraules de Jesús per donar al Cèsar el que és del Cèsar i donar a Déu el que és de Déu. Ara més que mai, la llibertat religiosa és un aspecte fonamental que polsa el grau de civilització de les nostres societats plurals. L'Església no és ni vol ser un agent polític, però té un profund interès pel bé de la comunitat política, l'ànima de la qual és la justícia. L'Església continua oferint a la societat, amb generositat i constància, el compromís pel bé comú que, quan està inspirat en el testimoni de la caritat, té un valor superior al compromís merament secular i polític.

En definitiva, només demanem que els nostres representants polítics preservin la llibertat religiosa com un actiu que ens pertany a tots i que ens correspon a tots preservar.

Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona.