Musulmans que canten nadales

(CR) Aquest dijous Cristianisme i Justícia i Justícia i Pau han iniciat una reflexió sobre els reptes que tenen els musulmans per viure la seva fe en l'espai públic. En el debat hi van participat dos representants de la comunitat musulmana catalana, Soraya El Fahri, vinculada a diverses associacions culturals del Maresme, i Mohamed Halhoul, portaveu del Consell Cultural Islàmic de Catalunya; i el jesuïta Jaume Flaquer, expert en islam.

Una gran dificultat és aclarir quan es pot dir que s'ha assolit la plena integració. Hi van coincidir tots els participants. I com exemple més evident de la complexitat del tema el testimoni de Soraya El Fahri, que sentir-se totalment musulmana, va parlar de "l'enriquiment" que és també cantar nadales amb els seus fills.

El no disposar de teixit associatiu consolidat i conegut, els problemes per seguir alguns costums i rituals vinculats a l'islam, o l'imaginari que assimila islam amb la violència, són alguns dels reptes que tenen avui els musulmans catalans. Una comunitat que ha crescut amb la immigració, però que avui ja té una segona generació nascuda i formada a Catalunya. A més dels temes de caire social, des de les comunitats cristianes i musulmanes també cal plantejar quina relació i trobada es té amb els creients d'una altra tradició religiosa.

Falta la veu dels musulmans

El jesuïta Jaume Flaquer, doctor en estudis islàmics i responsable de l’Àrea Teològica del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia va parlar, “des de l'estimació”, de tres grans reptes per al món musulmà.

Es va referir, per una banda, a “la precarietat de condicions de vida de molts musulmans”, que poden derivar al “radicalisme islàmic”. Amb l'exemple de la realitat viscuda a les 'banlieus' franceses, va assegurar que hi ha “gent a les presons, gent amb vides desestructurades –pel consum de drogues i la violència– i que tenen gran dificultat d'identificar-se com a occidentals i que llavors es llencen als braços de les ideologies que els ofereix una reconstrucció de la identitat en valors segurs”. D'una manera similar, va dir, a com “personalitats desestructurades acaben caient en grups sectaris”.

Per això va remarcar que “és important que es treballin les condicions de vida de musulmans que són a casa nostra”.

En un segon moment va parlar de la “normalització de la presència musulmana a Catalunya”, lluny d'un “fenomen estrictament lligat a la immigració”. I va demanar que calia “arribar algun dia a estructurar la representació dels musulmans” reconeixent-hi les dificultats: “Falta encara una veu oficial que pugui parlar en nom dels musulmans”, va afirmar.

Segons Flaquer, les dues grans federacions que hi ha a Catalunya, encapçalades per Halhoul i Mohamed El Ghaidouni, agrupen la meitat de les comunitats musulmanes. La resta són “mesquites de paquistaneses, xiïtes" i "un cert nombre de mesquites salafís que no estan federades ni tenen cap interès de crear una federació perquè la seva veu sigui escoltada per l'administració”. La raó: “No tenen intenció de fer vincles amb la societat local”.

Entre d'altres reptes, va parlar de la necessitat que les comunitats musulmanes estructurin els “centres de culte que els darrers anys s'han pràcticament doblat”. També va apel·lar als permisos dels ajuntaments i a la població local que “s'ha d'acostumar a veure un canvi de l'espai públic”. Sobre la possibilitat d'una gran mesquita per Catalunya, a Barcelona, creu que “no és prioritària per a les comunitats islàmiques”, tal com ho interpreta del diàleg amb elles.

En el debat Flaquer va posar sobre la taula també la llei islàmica en relació als enterraments, al sacrifici halal i a les finances halal, que divergeixen de la llei catalana: “S'ha de veure en quin nivell de prioritats ho situen les comunitats islàmiques”.

La percepció de perill per a occident

Jaume Flaquer va apuntar la situació al Pròxim Orient per mirar d'entendre “la percepció que l'islam com un perill per la societat occidental”. “La violència justificada islàmicament”, va dir “fa créixer la islamofòbia i l'extrema dreta”. Això malgrat es tracti d'una violència que condemnen explícitament la majoria de musulmans: “L'Estat Islàmic és rebutjat pel 95% dels habitants de l'Aràbia Saudita, el 98% d'egipcis i el 99% de Líbia”.

Davant de la “condemna inequívoca” de les comunitats islàmiques federades a Catalunya, “és un repte que aquestes condemnes arribin a la societat i que no siguin percebudes com paraules buides”. Tampoc hi ajuden situacions ambigües com el fet que l'Aràbia Saudita “ha creat una aliança contra l'Estat islàmic; però té un tipus d'islam que no està lluny de certes interpretacions que fan també els terroristes”.

Flaquer també va mirar en el si de les comunitats per fer-ne notar la diversitat entre famílies: des dels grups més tradicionalistes, passant pels salafís, els reformistes o els modernistes., Aquests últims, ha explicat, “ tenen el peu posat en els drets humans i des d'aquí interpreten tota la història de l'islam”.

"Déu no ens mana mai matar"

“Sóc catalana i musulmana i vull fer-me propi aquest país”. Així es va definir Soraya El Fahri. Amb 45 anys i natural de Tetuan, va aportar al debat la seva experiència en comunitats de base. Actualment viu a Mataró, treballa d'administrativa i està vinculada a diferents associacions de musulmans del Maresme.

El Fahri va parlar “des de la realitat del dia a dia” i va afirmar que “és un error els que busquen una puresa cultural”. Com a exemple, es referir al seu context familiar: “Ara ve Nadal, la meva filla em canta una nadala i jo la canto amb ella. Això no fa mal. La meva filla és rica en cultura. Té la sort de cantar una nadala, de fer cagar el tió i d'anar a la mesquita a escoltar una oració”. I ha conclòs: “Hem de veure que uns als altres ens enriquim”.

“Jo us veig a vosaltres, creients, com a germans meus. Des del 2001 s'ha començat desgraciadament a relacionar musulmans i terrorisme. Els musulmans de bé hem caigut en l'error de no reaccionar i defensar la nostra confessió perquè mai hem relacionat que Déu ens mani matar”.

Soraya va compartir la seva vivència personal: “A casa érem musulmans de tradició. El meu pare no havia tingut oportunitat de conèixer la seva fe”. I des d'aquí va fer una crida molt explícita: “És la invitació que faig als musulmans d'origen: que busquin el coneixement de l'islam. Molts ho són per tradició i això perjudica molt”. Així va parlar de la necessitat de formar-se –”Déu ens ha donat l'intel·lecte i el do d'aprendre”– i va afirmar amb contundència: “Jo no puc creure ni acceptar que ningú s'agafi el nom de Déu per matar. Déu ens ha donat la vida; qui ets per matar en nom de Déu?”

Com Flaquer, va parlar de les diverses ramificacions de l'islam i va explicar el seu desig: “Jo vull ser una bona musulmana que faci el bé, que ajudi la gent; ser solidaris, altruistes, poder anar a resar; buscar el coneixement”.

El Fahri va agrair a l'organització que es generin aquests espais de diàleg: “Em sento orgullosa de vosaltres, germans creients”. I va demanar que “se cedeixin uns espais on la gent vagi a instruir-se i a aprendre”. Perquè “no ets musulmà perquè no prenguis porc o vi; ser musulmà és una paraula que t'ha de dignificar. És sotmetre't a la voluntat de Déu”.

Sobre l'integrisme islàmic es va preguntar: “Què diu l'islam? Per què mates en nom de Déu? Els primers perjudicats som nosaltres, que sortim i ens hem de justificar d'una cosa que no hem fet mai de la vida; perquè l'islam fins fa catorze anys mai se l'havia relacionat amb el terrorisme”.

Com entenem la integració?

El portaveu del Consell Cultural Islàmic de Catalunya, Mohamed Halhoul, va parlar de “la normalització de la presència”, de “l'assentament de les comunitats” i del “reagrupament familiar”, que va vincular a la necessitat de trobar espais de reunió , de pràctica religiosa i de litúrgia, així com també als centres de culte, a la figura dels imams o dels comerços halal. “L'islam és una reconstrucció d'una realitat present a Catalunya; és una dinàmica, un procés que demana temps”.

Amb tot, es va preguntar: “Com entenem la integració? Quan de temps ha de passar per deixar de ser immigrant i ser ciutadans de primer dret?” Un repte que Halhoul considera comú també a d'altres religions amb presència a Catalunya.

Tot i així, va reconèixer com a “fita important” que hi hagi comunitats arreu del mapa català, amb associacions de musulmans, per exemple, a l'Urgell o la Cerdanya: “malgrat les complicacions, s'imposa la realitat de l'assentament, que les comunitats tenen interès en estar en aquest país”.

El portaveu del Consell islàmic va esmentar també el repte de superar l'estigma de les comunitats musulmanes per causa del terrorisme internacional. “De vegades l'imam és injustament atacat i es diu que pot radicalitzar i conduir el rumb de la comunitat”, va dir Halhoul, que hi va afegit que “això no és cert perquè és la comunitat qui contracta l'imam” i també que “aquests terroristes no havien trepitjat mai un oratori”. En aquest capítol també va demanar accés als mitjans de comunicació per fugir del “tractament populista de la realitat musulmana”.

D'acord amb Flaquer, va apuntar les dificultats internes de les comunitats pel que fa a la representació pública i l'estructura en federacions. I entre els reptes portes endins, també es va referir a “la falta de compromís de joves musulmans en temes associatius i de voluntariat comunitari”. Un compromís que va demanar també per a l'esfera política: “Hauria d'haver-hi participació dels musulmans a la vida política per demostrar aquesta implicació en el bé comú”.

Halhoul va formular el desig d'accedir a finançament públic en condicions similars a l'Església catòlica i va reconèixer un “desgast d'algunes comunitats” per raó econòmica.

També va plantejar la necessitat de donar solució a l'ensenyament religiós islàmic a l'escola pública: “Creiem que amb educació i coneixement de la religió es resoldria el tema identitari”. En aquest àmbit, va dir també que cal que hi hagi “demanda per part de les famílies” i també “personal docent”.

En el llistat de necessitats prioritàries, va destacar que disposar de “temples de culte” respon als “drets de llibertat religiosa” i no pas a una qüestió de “privilegi” sempre que es respectin “les ordenances de salubritat, sonoritat i seguretat”. I va preguntar-se “si reunim tots aquests elements, per què els veïns haurien de dir que no?”

Halhoul va reconèixer també que “les comunitats tenen sensació d'inferioritat perquè els ajuntaments no volen donar llicències noves”. Tampoc en cas d'ampliació d'aforament, va afegir. I va concloure demanant que “la llibertat religiosa sigui una realitat.

L'acte es va celebrar a la seu Cristianisme i Justícia a Barcelona sota el títol 'Les comunitats musulmanes catalanes davant dels reptes del món d’avui' i va comptar amb la presència de Xavier Bosch, director general d'Immigració de la Generalitat de Catalunya. Jordi López Camps va presentar i moderar el diàleg. “Ser català comporta moltes possibilitats d'identitats i, a la vegada, una sèrie d'identitats comunes. Per ser català no cal ser cristià i ser del Barça”, va afirmar per obrir el diàleg. A Catalunya es calcula que hi ha entre 300.000 i 400.000 catalans de tradició musulmana.