(Jesuïtes) En Joan Morera, jesuïta, des de fa mesos que és a Tanzània, concretament a Mabibo. Treballa, sobretot, en l'educació d'infants i joves, i des d'allà, ens fa arribar les seves experiències i impressions, que compartim tot seguit. Aquesta és la carta que ha enviat aquest mes de juliol.
"M'agradaria dilatar el temps. El que visc no es pot experimentar i explicar alhora en tants pocs mesos. Tinc tants rostres per compartir... Durant aquest temps he comprès alguna cosa més. Quan perseguim ser déus sense límits, ens tornem monstres. Quan acceptem els nostres límits, els superem i ens tornem divins.
Ho he viscut en pròpia pell, amb un grapat de malalties. Però també en els qui m'envolten, famílies conscients de la lluita titànica del dia a dia, que essent fràgils s'assemblen més a la generositat de Déu. Famílies que amb les inundacions dels mesos d'abril i maig van perdre tantes pertinences, per a tornar a començar. Que paguen les taxes escolars en diminuts rebuts de 7 euros. Que perden els més estimats, com el cosí del petit Gregory, orfe que va acomiadar-se de sobte d'aquell amb qui havia compartit casa i jocs, família i àpats durant tants anys vivint amb l'àvia. I malgrat tot, famílies gegants. Famílies que encomanen alguna cosa a les relacions entre grups i religions, on l'«ells» no resta el «nosaltres», pel fet de no ser dels nostres. Si construeix, suma, perquè no es tracta de pertinença, sinó de quin és el teu Absolut.
A vegades toquem aquest Absolut. Són estones, no pas sempre. I brillen, incandescents. Mireu els ulls d'aquesta foto a la fi del segon trimestre, just abans de les vacances semestrals. Vam organitzar unes olimpíades a l'escola, on des dels més petits fins als més grans es van desfermar en competicions de bàsquet, futbol, pinpon, atletisme, carreres de sacs, estirar la corda, gimcanes... Va ser un dia tant lluminós per tots que per unes hores tots els límits havien quedat superats.
També recordo un dia especialment dur a l'escola. Cada matí de l'any els escric a la pissarra una cita inspiradora d'algun personatge de la història que pugui motivar-los la vida, l'esforç, les ganes de ser millors. L'Anna, una de les meves alumnes, va venir aquell dia al departament en silenci, em va donar en mà un paperet i se'n va anar. L'escrit deia: «El més bonic d'aprendre és que ningú no s'ho pot emportar de tu. Anna Mduda». Ella havia passat d'alumna a ser un nou referent inspirador per a altres. Havíem començat la cadena sense fi.
O fins ahir mateix a la tarda, compartida amb en Mohammed, el noi a qui ensenyo anglès els caps de setmana, i a qui vaig portar alguns petits dolços. El més especial era una xocolatina en forma de pilota de futbol, perquè és realment apassionat d'aquest esport. M'estava acompanyant de tornada i la portava a la mà, quan un grup de quatre infants menuts el va envoltar, inclòs la seva germana. Tots en demanaven un bocí, i aquella piloteta de xocolata tant diminuta era impossible de dividir. Amb el paper en va treure un bocinet petit com una formiga per tastar-la, i va donar la pilota sencera als nens. Va ser un moment, però aquella pilota es convertí en el nostre planeta: els més afamats podien delectar-se de la xocolata del món, perquè algú decidia entregar-lo sencer amb generositat. Era el món al revés, és a dir l'Evangeli.
I pensava que tanta, tanta, tanta gent diminuta com aquesta, fora del circuit de les empreses i negocis, de les ments dels polítics, tanta gent serà cridada un dia pel seu nom tal i com ens recorda Jesús (Jn 10,3), serà cridada com ara mateix ja puc cridar als meus 40 nens i nenes de Form 1D reconeixent-los pels noms, o com els massai m'expliquen que criden les vaques a la muntanya pel seu nom: «Teresa!», «Pepa!», i cada vaca alça el cap quan li toca coneixent el seu nom. Tota aquesta gent serà cridada i caminarà amb el cap ben alt fins als prats que no s'acaben.
A vegades passa com quan vaig anar a Arusha i des del bus buscava l'impressionant Kilimanjaro. On és? Aquí? No, aquesta és una muntanya gran, però... Allà? No n'estic segur... i de sobte aixecant el cap em vaig adonar que per damunt dels núvols en sortia el cim: tot l'horitzó de «turons», estava al darrera abraçat per un enorme roquissar: TOT era Kilimanjaro. A Mabibo, Déu sembla així: difícil de trobar quan el busques, fàcil d'abraçar quan el descobreixes."
[Fotografia: Joan Morera]
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.