Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CR) Als vint-i-cinc anys anar a missa per a Teresa Furest era sinònim d'anar a un funeral o un casament. Quasi trenta anys després s'ha convertit en l'aliment de la seva vida que, junt amb la pregària, l'ajuden a sostenir-se. Té 54 anys i aquest setembre va donar el sí definitiu a la vida benedictina al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Ha obert les portes de casa seva a CatalunyaReligió.cat per conèixer-la millor.

De família cristiana, l'entorn als vint anys la fa allunyar de l'Església: "Tu hi vas perquè t'ho van ensenyar", li deien i això va fer que deixés d'assistir a l'Eucaristia. Al cap de dos o tres anys sent la necessitat de tornar-hi, "em sentia atreta i vaig començar a anar-hi un diumenge de tant en tant fins que vaig acabar anant-hi assíduament i no deia res a ningú". Aquest retorn la fa integrar-se poc a poc a la parròquia i acaba anant a missa diàriament. "La necessitava, era alguna cosa que tenia més força que jo". L'any 1997 sent que la seva vida ha de canviar i prova la vocació religiosa, no la vida monàstica, "perquè tenia clar que de la vida monàstica ni parlar-ne!". Era un moment en què pagava una hipoteca, tenia alguns problemes, i "semblava que em volia escapar". Va continuar la seva vida.

Un cap d'any a Montserrat es planteja ser benedictina. Era el 2007. "Les coses aleshores m'anaven bé, la feina m'agradava, havia pintat el pis, canviat els mobles....", però va sentir que Déu volia que fes aquest camí i va començar a buscar, a preguntar, a discernir. Va anar a veure el seu mossèn de referència i li va posar moltes pegues: "Tu? mira que tens hipoteca, que fa molts anys que vius sola...", però li va acabar aconsellant que anés a parlar amb la germana M. Lourdes de les Puel·les i a partir de llavors va començar a fer aquest camí de vida benedictina.

Primer va estar anant i venint, "a vespres, algun dia sencer", fins que li van plantejar fer una experiència durant les seves vacances; va estar en el monestir tres setmanes el mes d'agost del 2008 per conèixer com era la vida en el monestir. "Quan tornava en cotxe cap a Badalona em costava marxar, era com si no volgués arribar a casa meva". A primers de novembre d'aquell any demana per entrar i l'accepten. Dóna un marge a la seva feina perquè li trobin substituta i entra al monestir el 14 de març de 2009.

Al monestir també ha hagut de fer un camí de discerniment; tot un any de postulant, dos anys de noviciat, la professió simple, i al cap de tres anys la professió solemne que la va fer el 12 de setembre d'aquest any. Però costa la vida monàstica? "Quan has estat acostumada a viure sola, a ser independent totalment, a no haver de donar explicacions a ningú, a entrar i sortir de casa a l'hora que vols, costa, t'hi has d'acostumar i realment ho has de sentir".

Hi ha diferències d'edat, de mentalitat, però sap del cert que a totes les germanes les uneix una sola cosa: "Cercar Déu; totes hem vingut aquí per una crida i totes tenim el mateix objectiu i això ens ajuda a la convivència". Alhora, però, has de renunciar a moltes coses, i el fet de fer-ho de gran, "et fa ser molt conscient del què renuncies". Per a Furest les renúncies que ha fet "compensen, és una alegria interior, una joia que portes a dins i que t'ajuda a tirar endavant".