(Laura Mor –CR) Aquest dimarts al vespre ha mort mossèn Joan J. Vallicrosa i Maynou, fruit d'una malaltia degenerativa, després de cinquanta-cinc anys al capdavant de la parròquia de Santa Maria de Llerona. Al Vallès serà recordat com un referent d'Església catalanista i per la seva vocació pastoral, impulsor d'un casal parroquial incomparable amb d'altres realitats veïnes entre els anys setanta i els noranta.
La vetlla es podrà fer a partir de la tarda d'aquest dimecres al tanatori de Granollers, i l'enterrament tindrà lloc divendres dia 2 a dos quarts de dotze a la mateixa parròquia on va exercir el seu ministeri, que actualment està tancada per reformes.
La voluntat de “ser despertador”
“Ens agradaria poder sotragar la ment i el més pregon de la consciència dels lleronins, i ser revulsiu a la indiferència dels nostres ciutadans i dels nostres creients”. Joan Vallicrosa va escriure aquestes paraules en un llibre sobre els orígens històrics de Santa Maria de Llerona, publicat per les PAM l'any 1990. Es referia al treball que recopilava informació del poble, però la voluntat de “ser despertador i reforçant de la consciència ciutadana i cristiana dels conciutadans” la vivia també com a pastor.
“Ací, a Llerona, hem vessat els esforços i les il·lusions dels millors anys de la vida”, reconeixia també Vallicrosa. Personatge proper a la comunitat, es considerava a ell mateix com un “capellà de bosc” i sempre es va sentir còmode en l'entorn rural de la falda del Montseny. Humil i auster, no era estrany, per exemple, veure'l tornar a peu des de Puiggraciós després de visitar les germanes benetes. En aquest sentit, l'arrelament al territori i la pertinença a Catalunya formava part de la seva identitat.
Promotor de la renovació del Concili
Fill de Fogars de Montclús, va arribar a l'església preromànica de Llerona, com a rector un mes d’octubre de 1959, després d'haver estat vicari de la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell, de Sant Esteve de Granollers i de Santa Maria del Mar a Barcelona. Vallicrosa forma part del moviment de capellans afins al Concili Vaticà II. Molts expliquen com gent d'arreu de la comarca acudia a missa a Llerona per seguir de prop els progressos del concili.
El mèrit inqüestionable de Vallicrosa cal situar-lo en l'embranzida que va donar al casal parroquial, que va viure una època daurada a finals dels setanta: amb grups de catequesi i confirmació, activitats esportives, culturals i lúdiques, com l'esplai i les colònies a la Comtessa, a Sant Hilari Sacalm. Avui, el que havia estat el centre neuràlgic del poble ha quedat desplaçat pel consell de poble i les instal·lacions parroquials han quedat orfes.
Amb 86 anys, els darrers mesos havia entrat en una fase avançada d'Alzheimer. Personatge de caràcter tossut i rebel, era conegut per la lucidesa dels seus sermons, així com per la contundència, la senzillesa i el to planer de les seves prèdiques.
Poc amic de les ambigüitats, i amb un temperament que la malaltia va aguditzar els darrers temps, el seu tarannà no va estar exempt de polèmica: tant despertava una gran estima en alguns feligresos com un profund desencís entre d'altres que van veure perdre els darrers temps el casal parroquial com a motor social del poble. Líder inflexible, per a uns; capellà revolucionari, per d'altres. I per a molts, tot plegat farcit de matisos i d'anècdotes.
Recordant l'època en què Llerona va ser coneguda per la seva vitalitat eclesial, el nou diaca que ha assumit la gestió parroquial des que Vallicrosa va caure malalt, Josep M. Fernández, va reconèixer durant la missa de Nadal que “mossèn Vallicrosa ha deixat el llistó molt alt”.
Aquest reportatge publicat a La Xarxa sobre Eugeni Xammar mostra la relació d'aquest periodista amb mossèn Vallicrosa. El rector hi destaca dos aspectes compartits: la seva estima al país i la seva vessant espiritual.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.