×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu) El programa radiofònic 'Obrint Camins' de Ràdio Molins va dedicar a principi de curs la seva emissió a la llar d’acollida Magdalena Bonamich, tot conversant amb dos dels estadants de la casa, en Carlos Alberto i la Soledad. La publicació Crit solidari de l'equip de pastoral social i obrera del bisbat de Sant Feliu ha publicat un petit resum de la seva intervenció, que ens fa conèixer bé la dinàmica d’aquest equipament de Càritas i la situació en què es troben moltes persones dels nostres barris. Podeu llegir-lo a continuació.

La llar d’acollida Magdalena Bonamich és una obra social que es va realitzar gràcies a la donació d’aquesta casa, i d’una quantitat important de diners, que va fer a la parròquia de Sant Miquel, de Molins de Rei, la senyora Maria Magdalena Bonamich. Això va permetre rehabilitar la casa que, per decisió del consell pastoral, es va destinar a una llar d’acollida gestionada per Càritas Diocesana.

Parlem avui amb dos dels estadants de la casa: en Carlos Alberto i la Soledad. La Soledad és de l’Uruguai, està embarassada. Carlos Alberto és colombià i fa quinze anys que viu a Catalunya. Es va posar en contacte amb Càritas per col·laborar-hi com a voluntari –i continua fent aquest servei– però el fet de quedar-se sense habitatge el va portar a ser un dels usuaris de la casa d’acollida.

En aquests moments a la llar hi viuen tres dones (dues d’elles embarassades) i cinc homes. Quan neixi la filla de la Soledad, mare i filla es traslladaran a Sant Climent, on hi ha una casa pensada per a dones amb criatures petites.

A la casa hi ha persones amb orígens i històries molt diversos. A més del Carlos Alberto i la Soledad, hi ha dues persones procedents del Marroc i la resta són catalans: riquesa cultural... i riquesa gastronòmica, segons expliquen l’Alberto i la Soledad. La disposició de la casa, que té dos pisos, permet una certa autonomia, perquè cadascun dels pisos compta amb un bany, una cuina i una sala d’estar. Els estadants es conviden mútuament sovint i els ve de gust menjar plegats, però tothom té el seu espai.

Les tasques de la llar es fan entre tots, però una treballadora familiar de Càritas ajuda a organitzar horaris de neteja, torns de rentar la roba, etc. De moment, tot funciona sense problemes de convivència.

De tant en tant convé parlar algunes coses, com per exemple de l’ús del televisor... o de qüestions que van sorgint sobre la marxa. La casa també té una eixida, que un dels homes marroquins ha convertit en un jardí agradable: un lloc d’estada i de tertúlia.

A casa, cadascú fa la seva vida: a Carlos Alberto li agrada sortir a fer un tomb i a petar la xerrada amb la gent que ha anat coneixent a Molins de Rei. La Soledad, en canvi, com que es troba ja cap al final del seu embaràs, es mou menys i fa l’imprescindible: visites al metge i als serveis socials per anar preparant l’arribada de la seva filla.

La Soledad sent la llar com a pròpia i valora que sigui un espai tranquil, lluminós, acollidor. Un espai digne també per a la seva filla. Li ha calgut anar a una llar d’acollida, perquè amb els 420 euros del subsidi que cobra no es pot mantenir. Una habitació petita ja en costa 250 i encara costa molt de trobar quan s’espera una criatura, perquè la gent no vol embolics! Ve d’una situació de violència domèstica i se sent molt sola. Primer va anar a casa d’una amiga, però finalment es va trobar al carrer, en una situació molt vulnerable.

Arribar a la casa va ser poder descansar, relaxar-se, sentir-se respectada i valorada, i poder preparar-se per al naixement de la seva filla. Ara sap que es troba a l’inici d’un itinerari que li permetrà fer-se càrrec de la seva filla, buscar feina, buscar un pis...

Carlos Alberto ja té 62 anys. Durant 42 anys ha treballat en el ram del metall, però ara ja fa temps que és a l’atur. Es planteja senzillament arribar a la jubilació, perquè pensa que ara difícilment podrà trobar feina.

La durada de l’estada a la casa pot ser molt variable, segons cada situació. Està clar, però, que l’estada sempre és temporal. S’hi pot arribar directament a través de Càritas diocesana o bé a través dels serveis socials municipals, que es posen en contacte amb Càritas. Es vetlla perquè hi hagi una bona coordinació. En qualsevol cas, tothom té un treballador social de referència, que l’acompanya en el procés de trobar feina i una llar més estable, de viure amb autonomia, en definitiva.

 

[Transcripció de l’entrevista: Maria Guarch]