Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Pere Vives) La segona encíclica signada pel papa Francesc adreçada a totes les persones que habiten la terra i al concepte de la casa de tots, gira al voltant de l’ecologia, entesa en un sentit ampli i no estricte de la paraula. Aquesta barreja d’ecologia, fe i espiritualitat que fa el Sant Pare, no estarà exempta de moltes interpretacions i donarà ben segur de què parlar, però si en el conjunt suma per al bé comú i per a la millora i conservació del medi ambient, benvinguda sigui.

L’encíclica Laudato si’, evocant les paraules de Sant Francesc d’Assís, és una constant crida a aturar i minimitzar la constant degradació de l’ambient humà i el deteriorament ambiental global. Una aportació fonamental que fa el papa Francesc és deixar molt clar la indissolubilitat entre el fet social, el fet ambiental i el fet econòmic. Això no agradarà a tothom, especialment a aquells que només desenvolupen de manera molt directa un dels aspectes esmentats, però es fa evident que no es podran resoldre els problemes socials sense actuar en la resta de situacions, l’ambiental i l’econòmica, de manera coordinada i entenent que la solució d’un no durà la solució de l’altra, sinó que cal que de manera continuada s’abordi el progrés en els tres sentits.

En altres capítols de la encíclica el papa Francesc parla extensament del consumisme i dels estils de vida que han de canviar, un cert anunci de la necessitat de plantejar-se un determinat decreixement, la necessitat d’aprendre a viure amb menys... La problemàtica dels residus, l’accés a l’aigua, i la immigració… i molts altres temes que està bé que un cap d’estat i el cap de l’Església catòlica faci esment, donada la importància que té, que cada cop més en les nostres decisions intervingui el fet ambiental.

L’Educació ambiental, des de l’any 1972 a la declaració de les Nacions Unides sobre el Medi Humà a Estocolm, ja posava en negreta molts dels aspectes que ara detalla el papa Francesc, la qual cosa ens fa pensar que poc hem avançat. Tots aquests aspectes més ambientals destacats en l’encíclica formen part del treball de reflexió continuat del dia a dia dels educadors ambientals i dels educadors en general que miren de promoure des de la militància, el voluntariat o la professionalitat, les petites accions i els comportaments favorables amb el medi ambient.

En resum, es demana començar a establir nous estils de vida basats en el concepte de menys consum, que no vol dir menys felicitat o menys progrés, però sí vol dir que al final la factura no l’hagi de pagar el medi ambient acumulant més degradació i pèrdua d’hàbitats i ecosistemes. Aquesta posició passa per donar un valor més rellevant a les persones que no pas al fet tecnològic o a la tecnificació excessiva de les màquines… El debat progrés, tecnologia i ésser humà és també un camp complex i de múltiple interpretació que no és fàcil d’abordar amb unes poques pàgines escrites.

El papa Francesc, en les seves ratlles, demana una aliança entre l’ésser humà i el medi ambient. Això vol dir re-situar la posició de l’ésser humà  en el medi, establint noves relacions més integrals i amb més perspectiva ambiental, a la vegada que fa un àmplia aportació a les situacions ambientals degradants. A continuació en destaquem algunes que haurien de ser les claus de volta per al desllorigador:

– La gran problemàtica ambiental dels residus, la dificultat de la seva eliminació, la facilitat amb què es generen fruit del consum i la voràgine en la qual estem immersos. Cal cercar eines per minimitzar aquestes situacions degradants. Aquest ha de ser un horitzó per a tots aquells que habiten la terra, per als propers anys.

– L’accés a l’aigua potable, un bé preuat i més encara si està potabilitzada, els costos de la potabilització cada dia són més alts i el seu ús ha de ser restringit per al consum humà, estalviant-la per a certes activitats que poden ser reconduïdes cap a activitats de menor consum d’aigua. Treballar per facilitar l’accés de les persones a l’aigua potable ha de ser un horitzó de futur.

– La problemàtica de la immigració, en aquells territoris on hi ha una gran degradació ambiental ja sigui per fenòmens climàtics o per situacions de conflicte de guerra. La degradació del medi ambient va totalment lligada a la pobresa i a l’explotació econòmica. La solució a aquestes situacions passa pel treball en xarxa comunitària, per l’acció social vinculada al medi ambient com a aliat i no com a enemic. Aquesta és una reivindicació inèdita en paraules del Sant Pare, plena de raons i que caldria que esdevingués un model de l’activitat quotidiana de tots aquells que treballen per a una societat millor.

– El concepte de destrucció de l’ambient humà, allò que l’espècie humana necessita com essencial, l’hàbitat i l’espai de vida s’està destruint i degradant, cal unir la “família humana” a la recerca d’un desenvolupament sostenible integral, exclama el Papa Francesc.

– Parla d’una nova ecologia (cal entendre un sentit molt ampli de la definició estricta del terme) vinculada a una nova antropologia, nova resituació de l’esser humà a la terra. Aquesta reflexió no és senzilla i menys des de la perspectiva de l’Església, les seves paraules poden tenir moltes interpretacions i poden no agradar a tothom i segurament no estaran exemptes de crítica.

– En algun article parla de la relació entre la ciència, la filosofia i l’ètica social, un debat molt actual i que cal pensar que totes les aportacions poden ajudar a construir un relat que sigui comprensible i entenedor, ja que el debat és també de múltiple interpretació i interessos.

– El respecte per totes les formes de vida per insignificants que siguin, cadascuna juga el seu paper en el seu cicle i en el funcionament de la Terra. Aquesta reflexió, que té una lectura molt ambiental, no està exempta també d’altres interpretacions que no sempre seran benvingudes per tothom.

– La preocupació per la cimentació de la terra, la canalització dels cursos d’aigua i la pèrdua d’espai verd. En definitiva, la irreversibilitat en la pèrdua del sòl i de l’espai natural.

– La preocupació pel patrimoni històric i artístic unit al patrimoni del medi natural, la importància d’incorporar al valor ambiental tot allò que forma part de la historia de la humanitat i que és fruit de la creativitat i del fet artístic de l’ésser humà.

En els darrers capítols de l’encíclica mira de marcar algunes pautes d’actuació de l’Església vers tots els temes exposats i és remarcable l’expressió de la “Voluntat d’escoltar” de l’Església i la promoció del debat i consens al voltant de les temàtiques ambientals que es fa en aquesta encíclica, potser és l’anunci d’una nova manera de fer amb clara voluntat de cercar solucions i avançar progressivament cap a la resolució de conflictes.

Pere Vives, cap d’educació Ambiental de la Fundació Pere Tarrés