Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jaume Angelats i Morató -Capellà de Girona i rector de Cadaqués) Amb plena sintonia amb el que ja ha consignat mossèn Miquel-Àngel Ferrés, què més puc afegir en evocar la figura per nosaltres tan entranyable del bisbe Jaume Camprodon, de qui vam rebre l’ordenació presbiteral i que, amb el seu carisma i tarannà inconfusibles, va modelar l’exercici del nostre ministeri? Acòlit en aquella celebració, recordo vivament la seva consagració episcopal a la catedral d’una Girona grisa i negra, a les darreries del franquisme inclement, com un alenada d’aire fresc i un fulgor d’esperança, continguts en el lema escollit pel seu episcopat, que traspuava la pregonesa d’una fe serenament viscuda: Surrexit Dominus!

Pels joves que havíem iniciat aleshores els estudis teològics al Seminari gironí, l’arribada del bisbe Jaume representava una picada d’ullet de Pau VI –el llegat de qui el Papa Francesc no es cansa de reivindicar– que, per mediació del nunci Dadaglio, anava driblant com podia les opaques maniobres polítiques, que condicionaven aquí el nomenament de bisbes, quan alguns encara s’asseien tranquil·lament a Las Cortes quasi deu anys després de la clausura del Concili Vaticà II. En aquest sentit, sense ínfules de cap mena, el fins llavors Vicari de Pastoral de Vic començava el seu llarg i fecund servei de pastor de la diòcesi de Sant Narcís, donant-se temps per escoltar, conèixer a fons un escenari nou –que va estimar des del principi– i cultivar el tracte personal i respectuós amb tota mena de persones, especialment els capellans.

Conscient que –com ha senyalat el Papa en La joia de l’Evangeli– "l'homilia és la pedra de toc per avaluar la proximitat i la capacitat de trobament d’un Pastor amb el seu poble", el bisbe Jaume es va esmerçar en una predicació que es feia escoltar i anava calant a fons. D’altra banda, seguint la tradició vigatana del doctor Masnou, des del principi ens va regalar les seves reflexions sapiencials i existencials a través d’unes cartes setmanals breus al Full Parroquial, que conformen un magnífic compendi de magisteri episcopal expressat de forma planera i rigorosa, sensible a la nostra realitat polièdrica i canviant, i atent als signes dels temps copsats des d’una mirada profundament espiritual. N’és una bona mostra la recopilació recollida en el llibre El poble del Parenostre, publicat en ocasió dels seus primers deu anys de pontificat.

El seminari, Roma i la presó

I permeteu-me que comparteixi tres records personals, que avui se’m fan especialment significatius. El primer, es remunta als anys de formació teològica. El bisbe Jaume desitjava conèixer personalment els seminaristes i havia anat parlant amb calma amb cadascú de nosaltres. Devíem coincidir en parlar-li d’un professor –el doctor Miquel Gallart– que ens descol·locava i admirava per la manera de fer les classes de Teología Bíblica, que tenien per objectiu ensenyar-nos a pensar amb rigor i llibertat d’esperit. Al cap d’uns dies, el bisbe va demanar de poder participar en alguna d’aquelles sessions, com un alumne més.

El segon record em porta a Roma, quan a proposta seva estudiava al Pontifici Institut Bíblic. En ocasió de la visita ad limina que ell realitzava aquell any, vaig poder acompanyar-lo juntament amb el seu secretari mossèn Josep Padrós, recentment traspassat, a l’audiència amb Joan Pau II. Ja no cal dir que va ser una vivència bonica. Però pel bisbe Jaume encara va ser més commovedor el pelegrinatge que l’endemà vam poder fer –a petició seva i atès que jo podia disposar d’un cotxe– a Subiaco i a Assís, on ell no havia estat mai, seguint les passes de Sant Benet i de Sant Francesc.

Finalment, em ve el record de la concelebració d’una Missa, la vigília d’un Nadal a la tarda, amb els interns i funcionaris del Centre Penitenciari de Figueres. Feia poc temps que, retornat de Roma, ell m’havia proposat de fer-hi de capellà, conjugant-ho amb altres tasques pastorals i docents. Per a mi va resultar una experiència colpidora però molt enriquidora. I, en aquell context, la presència càlida i serena del bisbe Jaume acreditava allò que ell creia i sabia comunicar amb tanta naturalitat: Surrexit Dominus!