×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Direcció General d'Afers Religiosos) Sebastià Janeras és especialista en litúrgies orientals. Nascut a Barcelona l'any 1931, ha estat professor a l'Anselmianum i a la Gregoriana de Roma i a la Facultat de Teologia de Catalunya. Ha dirigit les col·leccions 'Clàssics del Cristianisme' i 'Clàssics cristians del segle XX'. És membre de la Societas Orientalium Liturgiarum i col·labora activament amb el Centre Ecumènic de Catalunya. Aquesta entrevista forma part del darrer butlletí de la Direcció General d'Afers Religiosos.

Cada any se celebra a partir del 18 de gener la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. D’on surt aquesta iniciativa?

El pare Paul Wattson, anglicà, donà a conèixer la proposta el 1908. En aquell moment, la petició es formulava com el retorn a l’Església catòlica, que era una pregària habitual entre els catòlics: pel retorn dels germans separats. Cada dia hi havia una petició o destinació per la conversió o pel retorn d’una comunitat concreta. L’abbé Paul Couturier, amb el seu contacte amb els russos ortodoxos exiliats i també amb el monestir de Chevetogne i el seu fundador, dom Lambert Beauduin, capgirà el sentit de l’octavari. A partir de la seva intervenció, el 1939, les peticions eren per la santificació de cada Església, i s’obrí a tots els cristians, demanant "la unitat que Déu voldrà i pels mitjans que voldrà".

I ara qui la promou?

Promouen la Setmana de Pregària el Pontifici Consell per a la Promoció de la unitat dels cristians i la Comissió Fe i Constitució del Consell Mundial de les Esglésies. Els textos concrets de cada any són preparats per grups diversos. Enguany, amb motiu del 500 anys de la Reforma, els han preparat els membres de diverses Esglésies alemanyes; el lema és: 'Cridats a donar testimoniatge'. Se segueix una mateixa pauta: un text bíblic, comentari, preguntes per treballar en grup, i pregària.

I quan arriba aquesta iniciativa a Catalunya?

Monsenyor Josep Pont i Gol, essent bisbe de Sogorb, publicà les intencions de la Setmana, segons l'abbé Couturier, l’any 1959 (en castellà), i el bisbe de Vic Ramon Masnou, la difongué en català a partir de l’any següent. Aquests simples fets, normals avui, suposaven ser mal vistos per la jerarquia espanyola.

Encara no existia cap iniciativa ecumènica.

D’abans del 1964 ja hi havia gent interessada com Joan Misser, Antoni Matabosch, Joan Botam, Jordi Sánchez Bosch, Joan Estruch... que es començaren a organitzar com a grup ecumènic ran de la visita del pastor suec Gunnar Rosendal. No va ser fins al 1984 que es creà formalment el Centre Ecumènic amb estatuts propis. Des d’aleshores es publica el butlletí Oikumene, que ja ha superat el centenar de números. Vinculat al Centre Ecumènic hi ha hagut el grup Irini, que promovia celebracions litúrgiques de ritu bizantí.

Com difon la Setmana de Pregària el Centre Ecumènic de Catalunya?

El Centre Ecumènic n’ha estat impulsor i organitzador. Ara difon els textos, traduïts de l’anglès pel pare Botam, i en publica el programa d’activitats. Les delegacions diocesanes d’ecumenisme també ho anuncien, tot i que el Centre Ecumènic té l’avantatge que és intercristià, perquè és una societat que no depèn de cap Església i, per tant, no convoca des de cap confessió concreta.

Hi ha grups que s’ajunten per a la pregària durant tota la setmana?

De fet és el que es pretén. Més que pregar per la unitat un grup de catòlics o de protestants cadascú a la seva església, que també, l'important és la pregària conjunta, com es fa en molts llocs: un dia en una parròquia catòlica, un altre en un temple protestant, etc.

Què més fa el Centre Ecumènic?

Ara promou bàsicament la trobada i la reflexió, més que la divulgació, perquè ja hi ha més grups que fan activitat ecumènica, com l’ACAT (Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura), els Focolars, Sant Egidi, etc. Hi ha molta gent que actua en aquest camp i amb més mitjans i més difusió.

Com ha afectat a l’ecumenisme el creixement del diàleg interreligiós?

El moviment ecumènic s'ha obert cap al diàleg interreligiós, sobretot amb l'arribada d'immigrants de diverses religions. Hi ha membres del Centre Ecumènic que treballen també en aquest camp; un exemple pot ser el Moviment Ecumènic de Sabadell, que conflueix amb el Grup de Diàleg Interreligiós. Però són dos àmbits diferents. L'obertura cap al camp interreligiós no pot fer perdre de vista l'objectiu específic del diàleg ecumènic intercristià ("intercristià" és millor que "interconfessional", que sembla tenir un senti més ampli). Personalment, jo em centro en aquest treball intercristià, i més concretament en el cristianisme oriental, en la relació amb el món de l'Ortodòxia i de l'Ortodòxia oriental.

Tenen el mateix objectiu?

L’objectiu de l’ecumenisme és treballar per la unitat dels cristians, és un diàleg i un treball intercristià. El diàleg interreligiós és un diàleg entre les diverses religions que hi ha al món. De fet, no havent-hi la unitat plena entre tots els cristians, el diàleg amb les altres religions és el diàleg dels catòlics o dels ortodoxos, o dels anglicans, o dels reformats, etc., amb cadascuna de les religions no cristianes. D'altra banda, l'objectiu del diàleg interreligiós és la convivència, l’acceptació de l’altre, el respecte, el coneixement mutu, fins i tot el mutu enriquiment espiritual.

Fa poques setmanes que va finalitzar la col·lecció 'Clàssics cristians del segle XX' que heu dirigit.

Hem acabat aquesta col·lecció de 20 volums, que venia a ser la continuació de la de 'Clàssics del Cristianisme' que arribava fins a la fi del segle XIX. Cent volums, que vol dir més de cent autors i obres, perquè alguns volums en tenien més d'un. El conjunt és una bona aportació a l'Església i a la cultura catalanes. La col·lecció actual, en 20 volums per a tot el segle XIX demanava triar bé i deixar-ne fora, a desgrat, alguns que també hi haurien de ser. Els autors triats són realment clàssics. La majoria són catòlics, però també n’hi ha cinc de protestants, un d’anglicà i tres d’ortodoxos.

Què ha aportat de nou aquesta col·lecció?

De l'edició d'aquesta nova col·lecció se n’ha ocupat Edicions Pòrtic. Hem intentat traduir, sempre de les llengües originals, obres que no s’haguessin publicat encara en català i, fins i tot, l’últim volum de la col·lecció, de Dumitru Staniloae, encara no havia estat traduït a cap altra llengua.

Què destacaríeu de la col·lecció?

A part de la vàlua dels autors seleccionats, potser podria destacar la presència de la teologia protestant alemanya. També el caràcter plenament ecumènic del volum de Karl Barth: són protestants l'autor de la introducció i la traductora, i el llibre té un epíleg del bisbe de Solsona, Xavier Novell, sobre la influència de Barth en la teologia catòlica. Von Harnack i Bultmann són també dos pesos pesants, traduïts pel millor coneixedor a casa nostra de la teologia protestant alemanya, el professor Josep Castanyé. Entre els catòlics no hi falten, evidentment, els teòlegs que giren entorn del Vaticà II: Urs von Balthasar, Congar, Rahner, Chenu. Dels tres autors ortodoxos destacaria que les introduccions han estat fetes per preveres ortodoxos. En el cas de Vladímir Lossky, la introducció és del seu fill, Nicolas Lossky, de l'Institut de Théologie Orthodoxe Saint-Serge, de París.

Només heu inclòs autors difunts.

Volíem, com en la col·lecció anterior, mirar-ho des d'una certa distància temporal, que permet de veure si un autor pot ser considerat "clàssic". Per això ens vàrem limitar al segle XX, només a autors importants que ja són difunts, molts dels quals, però, ja eren grans en temps del Concili Vaticà II.

I hi ha clàssics catalans?

Així com en la primera col·lecció vàrem incloure diverses obres de catalans, en la de 'Clàssics cristians del segle XX' hem publicat quatre textos sobre pensament cristià i Catalunya d’autors catalans: Maragall, Cardó, Manyà i Xiberta.

Ja n’esteu preparant la continuació?

Jo ja he acabat i ja no penso en cap continuació, com tampoc la Facultat de Teologia. “He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe.” (2Tm 4,7)

Com a bon coneixedor de les Esglésies orientals, què opineu de la guerra a Síria?

Des del punt de vista cristià, aquelles terres, Iraq i Síria, és el bressol del cristianisme: hi ha cristians de ritu llatí, de ritu bizantí (greco-ortodoxos i greco-catòlics) i al cor d’aquesta zona (Iraq, Síria, sud de Turquia, part de l’Iran, Líban) també i sobretot siríacs (siro-antioquens, assiris i caldeus), molts dels quals encara parlen arameu, la llengua de Crist. Aquest poble ha sofert molt. En la commemoració del centenari del genocidi armeni, pràcticament no es va esmentar el genocidi siríac, un poble menys nombrós, que convivia amb el poble armeni i que també va sofrir el martiri. I ara, novament, amb Estat Islàmic, i d'una manera potser encara més massiva: o convertir-se a l'Islam o la mort o l'exili. És dolorós pensar que el cristianisme pot desaparèixer del tot d'aquelles terres que, les primeres, el van veure néixer i difondre's. Cristianisme, el siríac, d'una gran riquesa cultural (hi ha milers de manuscrits siríacs d'obres de teologia i d'espiritualitat que desapareixeran...). Jo no en tinc informació directa, però m’informo a través d’organismes eclesials internacionals i altres mitjans. A l'octubre, el diari Ara va publicar un reportatge sobre el monestir de Mar Matta (Sant Mateu), prop de Mossul. I quan dic cristians siríacs, no voldria oblidar els que hi ha a la Mesopotàmia del nord, actualment al sud de Turquia, bressol de la llengua siríaca, amb la regió monàstica de Tur Abdin. Actualment no són perseguits, però sí que se'ls fa la vida impossible. Vaig tenir la sort de visitar aquella terra i recitar amb un prevere el Parenostre en siríac (Abun d-baixmaio).

Aleshores es van exiliar.

Molts d'aquests cristians siríacs, com fan ara els de Síria, si poden, es van exiliar. A Hamburg, Alemanya, on eren nombrosos, vaig conèixer una família, en la qual els vells conservaven, mig cremat, un llibre de pregàries en siríac, que feien servir per a pregar i s'hi aferraven perquè per a ells era un senyal d'identitat: som siríacs, parlem arameu...

L’única alternativa es troba entre l’exili i la mort?

Tot fa pensar que en aquella zona desapareixerà el cristianisme i que creixerà la diàspora. A França hi ha molts siríacs: editen molts butlletins, amb una important comunitat caldea (catòlica). I a Alemanya fins i tot hi ha un monestir siríac ortodox. Als Estats Units també hi ha algunes comunitats, però es troben sobretot a Europa. No sé si entre els immigrats que han arribat de Síria a casa nostra hi ha algun cristià siríac. Seria desitjable que poguessin organitzar-se en comunitat, com han pogut fer altres comunitats cristianes.

Entrevista: Joan Gómez i Segalà