Un interruptor encén dins nostre el 'mode Nadal'

(Joan Uribe –Sant Joan de Déu) Possiblement coneixeu Que bonic que és viure, la pel·lícula de Frank Capra que ens convida a una reflexió historiada sobre la nostra bondat sancionada pel diví. Nadal, ja ho sabeu, és temps de metàfores amb les quals, com en aquest clàssic del blanc i negre, reflexionem sobre la nostra humanitat, fem balanços existencials, ens transcendentalitzem per condemnar la banalitat i les misèries del vulgar quotidià…

Jo optaré avui per apel·lar Henri Lefebvre, menys poètic, però més real, i us convido a visitar el Nadal des de la lògica del quefer social: com una època en què –com ens passa, de fet, cada dia, però potser en aquestes dates més– el valor de canvi li passa la mà per la cara al valor d’ús. Un moment de l’any en què, tirant sempre de la perspectiva lefebvriana, el producte jau, victoriós, sobre el sentit de l’obra.

Les societats patrocinades pel poder neoliberal hem soterrat avui aquella obra comunitària que fou construir societats mitjançant la suma de generacions, traspassant maneres de fer i formes d’estar de generació en generació. Hem renunciat als usos del carrer i als projectes socials, que han deixat de ser la saba del projecte comunitari, del construir societat en societat. Els carrers, la terra, com a constructe col·lectiu, són històries del passat: l’obra ha mort.

Ens ha estat arrabassada per tal que puguem centrar-nos en el que se’ns demana: la producció. I hem de ser allò que el sistema necessita: consumidors. I no tan sols això, sinó que, a més, hem de ser bons consumidors. Oblideu-vos, gent, de ser persones i de fondre-us, a voluntat, amb la vostra comunitat. No penseu més a fer i refer, a desmuntar i a tornar aixecar la vostra societat. El sistema, que ens precisa disciplinats i orientats a les lògiques del mercat, ens recorda que la ciutat, el quefer urbà propi de les nostres societats, no ho necessita, perquè “ja està tot planificat” per tal que pugueu dedicar-vos de ple a allò que us correspon: centrar-vos en la màxima eficiència produint iconsumint. I nosaltres, permeables i bona gent com som, acomodats també, no ens enganyem, no ens adonem que ja hem confós el ser bona gent amb el fet de ser bons consumidors, que hem renunciat a ser part activa de la construcció social a canvi de ser part activa del sistema productiu.

No hi ha més en aquesta visió que la mateixa realitat, que ens remet a l’illa de fantasia moralitzant en què s’ha consolidat el Nadal des de ja fa temps: el mateix interruptor que encén les decoracions nadalenques encén dins nostre el ‘mode Nadal’ del nostre estat anímic. Activem el suposat deute moral amb nosaltres mateixos i amb el món i el paguem dedicant alguns minuts als bons desitjos, sovint buits i banalitzats. Com aquell personatge interpretat per Sandra Bullock a no recordo quina pel·lícula, que, fent-se passar per model en un concurs de bellesa, desitjava, de la manera més buida possible davant del jurat, “la pau al món”.

Encarnem en aquesta època de l’any, amb ànsia i neguit, la sacralització del valor de canvi sobre el valor d’ús. Comprar, tenir, regalar, com a substitut de fer, compartir, construir plegats. I hem donat per normal que som o no som segons la mida dels paquets que donem o rebem, sobre la base dels quals esperem que se’ns accepti. Que el moment de màgia és el de l’intercanvi de béns embolcallats és un fet. La festa, les hores prèvies de feina als fogons de la cuina, el compartir taula des de la diferència o trobar-se des de l’estima amb aquells amb qui compartim plat, el compromís de continuar lluitant pels drets i el suport entre persones… Tot això aquests dies s’ha convertit en un tràmit que acompanya l’autèntica festa: l’objecte!

Potser per això, des de sempre m’ha inquietat Que bonic que és viure. Més que per allò que explica i per com ho explica, per allò que calla i emmascara…

Joan Uribe Vilarrodona
director de Sant Joan de Déu, Serveis Socials i membre del Grup de Recerca en Exclusió Social (GRECS)

[Text original publicat a Fan News Club]