(CR) Revista de Catalunya acaba de publicar un monogràfic dedicat a Albert Manent. Aquest número extraordinari coincideix amb l'homenatge a Manent que s'està fent aquest abril a la seu del Museu d'Història de Catalunya, organitzat amb motiu del primer aniversari de la seva mort. Aquest dimarts es farà la darrera sessió [L'acte d'aquest dimarts 21 ha quedat finalment suspés pel dol oficial decretat per la mort del professor a l'IES Joan Fuster. Properament s'anunciarà una nova data].
El número de Revista de Catalunya recull els diversos compromisos socials, cívics i culturals de l'historiador Albert Manent, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Jordi Amat, historiador, deixeble de Manent i coordinador del monogràfic, recull en aquest article la militància eclesial de Manent també present en aquest doble homenatge. És una dimensió imprescindible en la biografia de Manent, que empelta l'Església en la represa cultura i política de la societat catalana durant el franquisme i la transició.
Albert Manent: donar forma a una església pròpia
(Jordi Amat) Tal vegada el tret més singular de l’activitat cívica d’Albert Manent va ser el seu afany per enfortir una església catalana per tal que també fos, i que ho fos cada vegada més, una església nacional. Durant mig segle va treballar per restituir i consolidar una església que creia que tenia i havia de tenir un perfil propi, per dir-ho amb el títol d’un article que va publicar a El País (14-6-1996) que s’ha de llegir gairebé com un manifest.
El combat de Manent es va desenvolupar en dos fronts. Un va ser l’estudi i la crònica d’aquesta tradició que tenia el cardenal Vidal i Barraquer i el canonge Cardó com a fars indiscutibles. Aquesta dimensió historiogràfica tindria la seva culminació amb l’edició del Diccionari d’Història Eclesiàstica del quan en va ser l’ànima i codirector, però a tota la seva obra hi ha petjades d’aquesta tradició: obres monogràfiques com L’església clandestina a Catalunya durant la guerra civil que va rematar amb Josep Raventós, els retrats que va escriure sobre els protagonistes de l’església catalana durant el franquisme o estudis petits de fets concrets i desconeguts (com el deliciós afer del caputxí filipí que el 1950 va ser pressionat per l’alcalde d’Arenys perquè predicava en català).
L’altre front del combat va ser una activitat, diguem-ne oculta, d’orientació o implicació en campanyes per denunciar o influir en la presa de decisions de la jerarquia (local, espanyola o vaticana) o conscienciar la feligresia de la necessitat de vehicular la seva fe a través d’aquesta església que la guerra civil i el primer franquisme havien malmès profundament (com resumeix, per exemple, a la clarificadora arrencada del seu retrat de mossèn Ramon Muntanyola inclòs a Solc de les hores). Diria que va ser sobretot Mossèn Sanabre qui el va incorporar a aquest combat. “La meva relació amb el mossèn fou tan habitual i freqüent que em va vaig convertir en una mena d’acòlit seu. De seguida havíem sintonitzat en les nostres dèries per la purificació i desfranquització de l’Església, tan dominada per la jerarquia forastera i que feia el joc polític”. La lògica havia quedat establerta: la lluita per una església catalana era un altre font del combat contra la dictadura.
Va ser a finals dels cinquanta quan Manent comença a desenvolupar un activisme eclesial explícit. La seva principal escola serà l’arxiu diocesà, que alternarà amb les xerrades a mitja veu que mantenia amb Josep Benet al despatx d’advocats de Maurici Serrahima. Aquest Manent, que està a punt de fer la trentena, ja té una idea bastant clara d’allò que es proposa –donar forma a una església amb perfil propi- i quines estratègies pot assajar per mirar d’aconseguir-ho. “Un dels delers de mossèn Sanabre era enviar cartes aparentant sovint un grup de contingut polític o doctrinal, a ministres, governadors, bisbes, etc. i amb signatures de vegades pintoresques. Jo l’ajudava”. Al territori de mossèn Sanabre va coincidir amb mestres i deixebles d’aquesta mateixa causa. Manent, al retrat, enumera el malaguanyat Pare Marc Taxonera, mossèn Joan Carrera, l’activista Xavier Polo, el seu amic Josep-Rafael Carreras de Nadal, el pare Hilari Raguer o Martí Torrent. Els retrataria després gairebé a tots. És una petita conxorxa d’amics –amics amb un notabilíssim pòsit cultural- que ho seran per tota la vida. Una xarxa. Un espai on trama o reforça complicitats per consolidar una causa compartida. En aquest camp la principal eina de treball de Manent seria la ploma (i més endavant hi sumaria el telèfon).
I no podia ser d’una altra manera. Manent, com tants, va trobar en Montserrat el referent fonamental. “Montserrat ha expressat la força del redreç del sentiment català”. L’afirmació és del Jaume Vicens Vives de la segona edició de Notícia de Catalunya. Vicens, que tenia una relació confiada amb l’Abat Escarré, ho escrivia parlant del segle XIX, però la translació al present era inequívoca. I Manent va ser un alfil fonamental en la difusió d’aquesta vivència. Des d’un primer moment va col·laborar activament a Serra d’Or i la seva relació amb Escarré, entre finals dels cinquanta i principis dels seixanta, va ser intensa i compromesa. Sembla com si Manent, d’alguna manera, li hagués fet de secretari polític, presentant-li figures de l’oposició amb certa freqüència.
No era un moment qualsevol en la vida de l’Església. Són dies d’esperança, temps d’efervescència. Semblava que Joan XXIII introduïa canvis profunds. L’encíclica Pacem in Terris, impressionant, i l’arrencada del Concili Vaticà Segon tingueren un impacte molt notable entre el catolicisme conscienciat a Catalunya. Escarré, definitivament, juga la carta política, com denunciarà, escandalitzat, Josep Tarradellas des de l’exili. I aquesta suma de factors conduirà, en bona mesura, a les declaracions que Escarré va fer al periodista José-Antonio Novais i que el diari Le Monde va publicar el 14 de novembre de 1963. Es tracta d’un text capital que va tenir una repercussió enorme.
Sobre el paper de Manent en el making off de les declaracions no cal dir-ne massa cosa més. Les claus les va donar Manent mateix als seus textos i també el Pare Maur. Però sobretot ho va reconèixer l’Abat mateix. Al cap d’un mes d’haver-se publicat, Escarré va retrobar Manent a casa la senyora Tecla Sala. Només veure’l, amb una rialla, li va dir: “Vós sou el culpable”. Mossèn Sanabre, a l’arxiu del Bisbat, també devia riure per dins, content de l’eficiència del seu deixeble.
Jordi Amat és historiador. Ha coordinat el monogràfic de Revista de Catalunya de Catalunya dedicat a Albert Manent.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.