La història vista pels heretges

(Cristianisme Segle XXI) La Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès va acollir aquest dimarts la presentació d’una historia de l’Església escrita des de la perspectiva dels derrotats i marginats. Heretges, perseguits i excomunicats. La cara oculta de la historia de l’Esglesia es un llibre de Lluís Busquets i Grabulosa amb epíleg de J. I. González Faus. L'acte va estar organitzat per “Cristianisme al segle XXI” i l’Editorial Proa

El professor d’història de la UAB Jaume Botey va presentar l'acte enquadrant el llibre a partir de la pregunta que el volum desenvolupa: “Qui té poder de condemnar des de la convicció de la possessió de la veritat?”. Va assegurar que, malgrat la descripció de moments foscos de la història eclesial, la veritat es construeix a poc a poc i sempre és feble, que el temps canvia el contingut de determinades creences i que el llibre era una història d’amor a l’Església per part de l’autor.

Francesc Romeu, capellà i periodista, elogià l’obra tant pel que suposa d’investigació i classificació com de divulgació i didàctica. "Explica els components de les fractures ideològiques de la història eclesial, que no sempre han estat teològiques com ho prova el Cisma d’Orient”. Romeu assegurà que una obra així feia falta, que tots venim d’una heretgia. Va exposar dues impressions durant la lectura: l’una, positiva, d’interpel·lació a l’hora de la construcció d’un determinat pensament eclesial, i l’altra, negativa, per la por que ha impregnat tant de temps el missatge de Jesús, la por a l’excomunió, a quedar fora d’una determinada comunitat. Romeu va remarcar la documentació que ofereix el llibre de les esglésies hispàniques durant la transició fins a l’actual papa Francesc.

El filòsof Bernat Dedéu, que es declarar materialista, elogià la modernitat i actualitat d’una obra que té per objectiu l’antigor i que, més enllà de l’erudició es pot aplicar, a molts camps. Va explicar com l’oposició dialèctica entre el missatge oficial i l’herètic, veritable contingut del llibre, era font de cohesió del sistema religiós, relligant-ho amb el denominat “realisme polític” de Carl Schmitt, tot i que hi hagi qui pensi que “l’església no se salvarà ni amb les heretgies”.

El parlamentari Antoni Comín, va exposar que cap dels creients té constància de la realitat de Déu perquè, si la tingués, no necessitaria la follia de creure, en paruales de González Faus. També va afegir que l’ortodòxia estava sempre destinada a trair l’esperit i, per relacionar religió i política, i va afirmar que no s’entendrien certs líders actuals llatinoamericans sense la teologia de l’alliberament originada en aquelles latituds.

L’autor explicar que el llibre no pretén santificar els heretges i reprovar l’ortodòxia, ja que no tots els heretges van ser subversius ni profetes. I posà d’exemple l’actual papa, considerat heretge per una revista nord-americana pel fet de parlar del deute ecològic que els països rics tenen envers els països pobres. Sobre la salvació de l’Església, es referí a Loisy, quan va escrivir sarcàsticament a L’Eglise et l’Evangile que Jesús havia predicat el Regne de Déu i... “havia arribat l’Església”. Tanmateix es referí a Schnakenburg quan escriu que en el pla de Déu hi ha el Regne, no pas l’Església. També explicar quins punts havien merescut mes elogis del volum —la fixació del cànon, el tractament de Luter, la lluita entre liberals i intransigents al segle XIX durant els papats de Pius IX i Pius X, les tensions eclesials de la posttransició quan Joan Pau II va fer plorar Tarancon.