Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Direcció General d'Afers Religiosos) És monja benedictina del Monestir de Sant Pere de les Puel·les, al barri de Sarrià, a Barcelona. Griselda Cos va néixer a Terrassa l'any 1937 ides dels 19 anys ençà ha viscut a Sarrià i també, durant 25 anys, al Santuari de Puiggraciós (Ametlla del Vallès).  Als 14 anys va tenir una experiència de Déu que la va fer decidir-se per ser monja. Li preguntaven quins motius tenia, i ella només sabia respondre: “Jo vull ser monja!”. En aquesta entrevista, publicada al darrer butlletí de la Direcció General d'Afers Religiosos, parla del diàleg interreligiós, de l’Església catòlica i, amb 60 anys d’experiència monàstica, dels motius de la seva vocació.

Com us soleu presentar?

Com a monja benedictina. Des dels 14 anys vaig tenir clar que jo només podria ser feliç essent tota per a Déu. Vaig tenir una experiència molt forta de Déu. Hi ha gent que hi va donant voltes, i busca, i gira, i tomba, i quan arriben als 50 anys s’atreveixen a fer el pas. Jo en canvi, als 14 anys vaig venir al monestir de Sant Pere de les Puel·les amb una idea fixa: “Jo vull ser monja”. Em demanaven el perquè. “Quines són les teves motivacions profundes?” I jo no sabia sortir d’aquí: “Jo vull ser monja!”. Amb el temps he acabat sabent per què volia ser monja.

Per què vau triar aquest monestir?

Quan era petita vivia a Terrassa i estiuejava a Les Fonts (dintre del terme municipal de Terrassa). De fet, no coneixia gaires convents i si coneixia el monestir de Sarrià (Barcelona) és perquè hi havia professat la Maria, la meva germana gran, amb qui em porto 16 anys de diferència i estimo moltíssim.L’abadessa dubtava que fos bo que coincidís amb la germana, de manera que em suggerí un altre monestir. Però la meva mare ho refusà de totes totes: si havia de tenir dues filles monges, volia que estiguessin al mateix monestir. I així de ràpid vaig acabar el meu discerniment sobre on professar.

I per tant, sou benedictina.

Sant Benet m’ha donat una pauta de vida molt centrada en el Crist: “No avantposar res a l’amor del Crist”. La seva Regla em defineix la vida comunitària, l’amor fratern, l’acollida, la dedicació a la pregària, a la litúrgia, a la comunió entre els homes... Jo havia plorat molt, perquè quan vaig entrar la vida al monestir era molt seriosa, molt sòbria, molt solitària, i jo m’enyorava molt de la família. Això ha canviat i m’hi he realitzat.

L’11 de juliol celebreu la solemnitat de sant Benet.

Sant Benet de Núrsia (480-547) té dues festes: l’11 de juliol celebrem la solemnitat de sant Benet, i el 21 de març, el trànsit de Sant Benet, que no celebrem gaire perquè s’escau durant la Quaresma.

Què aporta sant Benet a la societat actual?

En destacaria l’estabilitat en la pròpia identitat que és refractària als canvis continus, la prioritat del Crist, el treball. Sant Benet va dignificar el treball, quan en la seva època era propi d’esclaus i servents.

Què caracteritza els monjos i monges?

Busquem Déu, hem fet de Déu el nostre absolut. El sabem encarnat en la realitat humana, en cada germana, en cada fet històric, cada poble. A mi m’encanta el vot d’estabilitat (a més dels vots d’obediència, pobresa i castedat) que ens lliga a la nostra ciutat, al nostre poble, que no ens deslliga gens del món. Estimem el nostre poble i hi patim molt. L’estabilitat és un compromís com el matrimoni, per tota la vida.

De què esteu més satisfeta?

De la fe en el Crist. El tresor de la meva vida és haver-me pogut obrir a Crist, la revelació més plena de Déu. No només omple la meva espiritualitat, la pregària, sinó també per viure la quotidianitat, per observar el món. Ell ha vingut a encarnar-se a la nostra història. Gràcies al Crist valoro la meva quotidianitat, que per a algú podria semblar monòtona o grisa, i per mi és un àmbit sagrat, capaç de fer-me feliç. En el Crist trobo la meva força, el meu sentit de viure.

Els motius pels qual vau entrar són els mateixos que els que us fan continuar?

Jo crec que sí: jo m’he fet gran però els motius són els mateixos. Jo estimo molt el silenci, però també el diàleg. I la meva pregària també és de silenci i diàleg. Quan parlo amb els budistes me n’adono: jo necessito un Tu, amb qui dialogar. Sóc dualista, tinc un Tu al davant, que és Déu, amb qui ens estimem mútuament. El pensament, la paraula, el discerniment, el créixer en el coneixement, l’estudi, la lectura profunda, forma part de la meva vida personal. M’agrada créixer encara ara, i m’agrada tenir contactes. Tinc molts amics amb qui compartir pensaments profunds.

Podem afirmar que sou pionera del diàleg interreligiós monàstic, oi?

El pioner fou el germà Bartomeu Ubach, monjo de Montserrat, que rebé l’encàrrec de Roma per organitzar el Diàleg Interreligiós Monàstic (DIM) ibèric fa uns trenta anys. Ell va escriure tots els monestirs sol·licitant col·laboradors. Jo havia llegit unes cròniques dels seus viatges al Japó, que m’havien agradat molt i, per aquest motiu, la mare Clara, llavors abadessa, m’ho proposà.

Com es fa aquest diàleg?

He crescut amb el diàleg interreligiós no pas desplaçant-me de la meva fe ni dubtant-ne, sinó amb molt de respecte pels altres. He vist com Déu s’ha revelat en totes les religions, i per tant jo n’he d’aprendre, descalçar-me, escoltar i estimar, ser amiga. Jo del budisme i la seva filosofia no en puc dir ni piu. Jo ho estimo molt, però no puc pas fer-m’ho meu. M’ho miro amb molt de respecte i podem compatir els respectius credos. M’agrada molt poder dir: “Jo crec això. I tu?” Em sento molt feliç quan escolto la seva experiència sòlida, convençuda... però no em canviaria per ningú. I alhora sóc conscient que Déu ha fet mans i mànigues per dir “T’estimo” a un budista, un musulmà, un jueu...

Amb qui es fa el diàleg interreligiós monàstic?

Estrictament amb hinduistes i budistes, però també amb sufís: ho hem anat obrint. Ha estat més important compartir l’experiència espiritual que el fet de ser monjos.

Hi ha cap element comú entre els monjos de les diverses tradicions?

Amb els monjos compartim una vida de pregària, comunitària, de silenci, que ens permet dialogar a un altre nivell. Tenim la vida molt organitzada. És fascinant quan la podem compartir i t’identifiques amb les petites coses: “I així vosaltres també teniu problemes per decidir si obriu o tanqueu una finestra?” I jo que creia que només era un problema nostre! Jo he tingut la sort dels grans amics budistes que he fet: compartim l’ànima.

Quin moment viu el diàleg interreligiós a Catalunya?

Ara passem per un moment de molta normalitat. Tots vivim aquesta diversitat amb gran naturalitat d’allò que ens uneix: diversitat és complementarietat. I tots estem contents d’estar junts.

Quin paper hi juga l’Església catòlica?

Jo diria que ha estat l’Església la que ha sentit la crida a sortir: tothom estava molt tranquil allà on era. Quan he anat a trucar la porta dient: que maco que seria que compartíssim el tresor espiritual que té cadascú, tothom s’hi ha avingut, però no havien fet el pas. Jo crec que l’Església ha estat molt valenta. Però alhora em sembla que està més madur el diàleg interreligiós que l’ecumènic.

Se sol caricaturitzar l’església catòlica –masclista, jeràrquica, dogmàtica–amb unes característiques que no compartiu. Com és la vostra vivència eclesial que no s’adiu amb el tòpic?

En la jerarquia, cadascú ocupa un lloc i no tinc cap afany de jerarquia o de ser reconeguda. Quan veig algú amb moltes ganes de manar, penso que és problema d’ell. Nosaltres no anem per aquí. Quan surten posicions jeràrquiques tancades, com per exemple sobre l’homosexualitat o a la privació de l’eucaristia a les persones separades, em fa mal. I aquí al monestir en parlem, i patim, perquè de natural som respectuoses amb la llibertat de tota persona, que és sagrada. 
A l’Església li agrada les lleis, les pautes, l’autoritat, que en certa mesura són necessàries, com en la família, però no han d’aturar el creixement.

Darrerament sembla que les formes de l’Església romana canvien.

Tenim aquest regalàs de Déu que és el papa Francesc. Si l’haguéssim dibuixat, no ens hauria sortit tan bé. I no ho dic només per admirar aquest papa, sinó per dir que “tots hauríem de ser agosarats”. No és que ell hagi d’obrir camí i nosaltres seguir-lo: tots hem de ser coherents amb allò que sentim, i valents.