(Glòria Barrete –CR) A la tardor de 1205, mentre Sant Francesc pregava, el Senyor li va prometre que aviat trobaria resposta a les seves preguntes. Pocs dies després, passejant pels voltants d'Assís, Sant Francesc va passar per l'antiga església de Sant Damià i, commogut pel seu estat ruïnós, va entrar a pregar davant la imatge del Crist crucificat que presidia l'altar. Estant allà el va envair, més que altres vegades, un gran consol espiritual. Sant Francesc va notar com el Senyor li parlava des de la creu i li deia: "Francesc, no veus que casa meva s'esfondra? Vés i repara-la". Tots els biògrafs coincideixen a qualificar d'èxtasi o visió l'experiència de Sant Damià. Santa Clara escriu que va ser una "visita del Senyor", que va consolar Francesc i li va donar l'impuls decisiu per abandonar el món.
Segles més tard, Vicenç Ollés, aleshores pediatra d'uns seixanta anys, visita Assís amb la seva família i es troba amb Sant Francesc, "amb la seva petja", que el va transformar. Anys més tard, a punt de complir 65 anys, donarà el seu sí definitiu al Sant i a la fraternitat caputxina amb la celebració de la seva professió solemne el divendres 9 d'octubre. El primer viatge a Assís li va trencar els prejudicis: "M'esperava una ciutat que vivia dels sants, però em vaig trobar tot el contrari". L'ambient, els llocs de Sant Francesc, el paisatge, les persones... el portaran a Assís diverses vegades més, fins que en una d'aquestes estades a l'esglesiola de Sant Damià sent la necessitat de "llençar la cartera", tal com ell ho concreta, "tot i que no ho va fer perquè no sabia com sortir d'Itàlia sense diners". Una metàfora per explicar el sentiment de "desprendre's d'allò material i de trobar-se amb Sant Francesc".
Quan torna a Barcelona comença el seu camí de discerniment. Contacta amb el convent dels caputxins a prop del seu barri –el de l'Ajuda al carrer de Sant Pere Més Baix– i demana unir-se a algun grup de pregària. Comença a fer camí amb els terciaris i en un moment determinat sent la necessitat "de la fraternitat, de viure a Sant Francesc amb els germans". Demana ingressar a l'orde i, contra tot pronòstic per les seves circumstàncies vitals, l'admeten al noviciat. Divorciat de feia molts anys, de 60 anys, i amb un fill, Ollés creia que no seria possible ser religiós, però ben al contrari.
Un camí de despullament
"M'he enamorat de Sant Francesc, m'agrada la seva manera d'entendre l'Evangeli i dur-lo a la pràctica", afirma Ollés. Pediatra de professió al CAP de Terrassa, després d'entrar al convent ha exercit puntualment. El primer any –de postulantat– va seguir exercint al CAP de Premià de Mar, però ja al noviciat la seva dedicació va ser exclusiva pel convent: "Va ser llavors quan em vaig adonar que era incompatible, perquè un cop t'endinses en la nostra forma de vida la dedicació ha de ser total".
Una forma de vida que ell defineix "de seguiment a Jesús a la manera de Sant Francesc, pobre i humil, amb minoritat, senzillesa i amb els germans". Un estil de vida en què tot gira al voltant de Jesús i en què la pregària és "la base, l'essència, aquells moments del dia en què et poses més a la presència del Pare".
El divendres 9 d'octubre –dia de la seva professió solemne– farà també 5 anys del seu primer sí a la fraternitat. "El divendres me'l plantejo com una Acció de Gràcies, una celebració joiosa del camí que he fet i que queda per fer". Un camí en què ha comptat amb el recolzament de tota la seva família, el del seu fill que coneix tota la seva evolució personal, el de la seva germana, nebots i inclús el del seu pare quan encara vivia. "També el recolzament de persones que no m'esperava, i el dels companys de la feina. Hi ha gent que vol venir divendres i que potser fa deu anys que vam treballar plegats, també hi ha gent que no és gens religiosa i vindran a la celebració, això fa molta il·lusió", explica Vicenç Ollés.
"El camí del religiós és un camí de despullament, sento que divendres arribo a aquest moment, moment de dir 'res importa, només Nostre Senyor' i estar al seu servei, a través dels altres". Però no tot han estat flors i violes a la vida de fra Vicenç Ollés.
La comunió als divorciats dins l'Església
Com a divorciat, "independentment quina fos l'acollida de l'Església", va haver-hi un temps que se sentia exclòs, "tot i que no vaig ser jo qui va voler el divorci", matisa. Se sentia allunyat, no només del sagrament de l'Eucaristia sinó també de tota l'Església en general. "Al cap d'uns anys vaig ser cridat i acollit i quan em vaig trobar amb Sant Francesc ja no vaig dubtar ni un moment a sentir-me acollit".
Davant la qüestió de l'acollida als divorciats a l'Església fra Vicenç Ollés ho resumeix així: "Em costa molt creure que Jesús exclogui ningú de la seva taula, tots estem cridats a participar de la taula del Senyor, i més en l'Any de la Misericòrdia". Ollés recorda el que va dir Jesús: "No he vingut a cridar perfectes, sinó que l'important és el desig de Déu".
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.